No puc dir gaire res que ja no s’hagi dit sobre el genocidi lingüístic
que estan executant l’estat espanyol i els seus actius polítics i socials de
tots colors (que no és només genocidi lingüístic, sinó cultural i nacional). Ni
gaire res que no hagin dit historiadors i sociolingüistes de tot temps sobre
els decrets de nova planta; arguments, comentaris i opinions que són igualment
vàlids per a la situació que vivim ara, tres-cents anys després.
Voldria notar que darrere totes aquestes accions hi ha persones que les
provoquen, que les executen o que callen. Gent aparentment normal, gent com
qualsevol de nosaltres.
Què deu pensar qui signa un decret d’aquests? Què els mou, a
l’intel·lectual que calla, al parlamentari que vota, al periodista que atia, al
funcionari que executa, a l’inspector que controla i castiga, al militant que
accepta, al ciutadà que se’n fa còmplice? Per què ho fan? Què deuen pensar?
Què els impulsa a fer el mal, a voler el mal? Parlem del “mal”, sí. Ja
que no es tracta de simples coses mal fetes, sinó del “mal”, de la destrucció
sistemàtica i conscient moguda per l’odi irracional. Com poden mirar-se al
mirall? Com poden dormir? Com poden abraçar una persona estimada? Com poden
viure?
Com es pot viure sabent-se genocida?
publicat el 17 de maig de 2013
