No
gens sovint (o mai) un lloc com Vic pot acollir un concert de la categoria de
la Missa ens si menor de Bach que va
tenir lloc a l’Atlàntida fa pocs dies. Molta gent en va fruir, però també molta
se’n va deixar perdre l’oportunitat.
Per
desconeixement, per falta d’hàbit o per altres raons, un públic potencial no hi
era; i també per la falsa creença que “això no és per a mi”.
Sembla
com si una barrera privés l’accés de gent nova a qualsevol art o corrent
estètic; com si ningú no fos capaç d’entrar en un nou àmbit. Cada vegada la
gent és més impermeable, més tancada en els seus hàbits i, segurament, més
pobre.
Sovint,
quan algú entra en un àmbit nou la reacció és de sorpresa agradable (“No m’ho
esperava”, “ho hagués sabut abans…”), però l’entorn no facilita fer el pas.
Prejudicis,
falta d’atenció i d’intenció pedagògica dels mitjans de comunicació, mandra
intel·lectual, l’efecte narcotitzant del cinema i la televisió… Tot ajuda a la
immobilitat i la manca de curiositat.
Tornem
a Bach: Componia també per emocionar. I cap humà viu no és aliè a les emocions.
Cal cultivar-les per a fruir-ne i eixamplar-les (d’això vivim), i és ben trist
que bona part dels ciutadans es privin voluntàriament de viure emocions noves i
profundes com aquestes.
02 - 12 - 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada