No
va ser perquè sí que als concerts del festival de Jazz de Vic hi hagués
espectadors vinguts de Barcelona, de Girona, d’Olot, de Manresa i segurament
d’altres localitats, ni que d’alguns concerts en sortissin crítiques, ben
elogioses, a la premsa nacional.
Són
tretze edicions que, des d’un inici modest i a remolc d’altres festivals,
passant per diferents orientacions, l’han dut a perfilar-se com un festival de
referència del jazz contemporani a Catalunya; simplement, un festival nacional
de qualitat.
En
la seva història hi ha etapes ben dures, de dubtes i d’abandó per part de
polítics i governants, i hi ha molta tenacitat i molts sacrificis per part dels
organitzadors.
Sovint
el polític té la mira curta i no acaba d’entendre les raons per donar suport a
una iniciativa que pot considerar “minoritària” i impròpia d’una ciutat petita
o mitjana. Això és provincianisme, poca ambició i poca visió.
Per
més minoritària (o minoritzada) que sigui, la qualitat, amb bona gestió, omple
teatres. I justament les ciutats petites i mitjanes tenen el seu futur en
aquestes especialitzacions, que són la manera de tenir un lloc al mapa.
La
línia, doncs, deu ser que polítics i gestors ajudin més el festival i que els
organitzadors continuïn en aquest camí.
03 - 06 - 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada