Carles Hac Mor

No és la primera vegada que aquí parlo de Carles Hac Mor. Ara, en homenatge i record, provocats per la seva mort aquest dimecres.

Ni qualsevol de les etiquetes que se li puguin atribuir, o que ell mateix s’atribuís (parararèmic, antipoeta, despoeta, infrapoeta...), ni totes juntes, no podrien abastar ni definir la seva obra ni la seva tasca en la literatura i en la cultura catalanes. 

Des d’una postura irreductible radicalment compromesa amb la contemporaneïtat, sense concessions ni cap falsa postura, lluny dels cenacles i dels afalacs, la seva obra, soterrada fins als anys noranta i ignorada encara per alguns, ha estat des de sempre la més avançada, radical i coherent. Una obra sustentada en un coneixement molt ample i fondo de la llengua, de la literatura i del pensament; una obra sovint mal entesa i tractada de gratuïta i frívola, i que ha portat la literatura catalana als llocs més alts del seu panorama.

I tan important com això, la seva actitud i la seva activitat, obertes i generoses amb totes les generacions, a les quals ha estimulat, ha donat veu, ha empès a escriure, a pensar, a fer; a ser.

El far Carles Hac Mor (anti-far) continuarà marcant fites i definint territoris literaris, perquè va molt més enllà d’ell, d’ara i de demà.

Gràcies, Carles.

publicat el 29 de gener de 2016

Tió, Tió, Caga correctors!

No sembla pas que la consciència lingüística i les ganes de fer bé les coses siguin una qualitat que estigui gaire arrelada.

Aquest Nadal hem pogut veure, com a mínim, un parell d’exemples d’incúria lingüística que a hores d’ara són ja intolerables. I més quan es tenen a l’abast tantes eines de consulta, des de l’Optimot fins al servei del Consorci de Normalització Lingüística.

PaVic va crear una imatge per als tortells de reis, amb una capsa, la corona i una postal on s’explica la tradició. Però s’hi explica amb un redactat que necessitava la revisió d’un corrector. Sobretot perquè el text acaba amb una expressió (“tan boníssimes postres”) que és un calc exacte del castellà, una d’aquelles pràctiques que van castellanitzant el català i enterrant-ne les formes genuïnes.

El que ja no té perdó de déu és “El nostre comerç”, un full editat per Totvic. La llengua que s’hi usa no passaria un examen dels primers cursos d’ESO. Queda molt clar que l’empresa editora (Vozprinter) no s’ha preocupat gens ni mica de la llengua. Ara bé, segurament s’han preocupat de tots els altres aspectes de la producció. Menys de la llengua; no els deu semblar gens important.

I quina confiança ens pot merèixer una empresa editora que menysprea així la llengua?

publicat el 15 de gener de 2016

vikea (V)

No cal substituir un edifici vell per un de nou si el nou que s’edificarà no és millor que el que hi havia, no aporta res de nou, no el millora ni millora l’entorn.  Això m’ho ha comentat més d’una vegada un amic (bon) arquitecte. Aquesta afirmació tan simple –gairebé una tautologia– i amb la qual tothom estaria d’acord, la majoria de vegades paradoxalment no es compleix. I qui diu un edifici diu qualsevol actuació arquitectònica, urbanística o paisatgística.

I encara una altra afirmació elemental: en la substitució o renovació d’un edifici, d’un espai de la ciutat, d’un paisatge, de mobiliari urbà o de qualsevol element de l’entorn, el primer que cal tenir present és fer-ho de manera que cap generació de les que han de venir vegi la necessitat de canviar-ho.

Les modes, les actuacions poc decidides, les que es fan amb la consciència que no s’hi pot esmerçar tot el que caldria, les fetes sense personalitat, les que no tenen en compte les particularitats del lloc (la història, l’ús, el clima, l’entorn...), les que surten d’un despatx de rutines... Aquestes són actuacions que no duraran. Per què fer-les, doncs?

I justament són les que des de fa massa anys es van fent a la ciutat de Vic.

(I jo que volia parlar dels arbres de la Rambla...!)

Publicat el 31-12-2015

malgrat tant (poc)

No van pas faltar els càrrecs oficials i institucionals al lliurament dels premis ARC, que atorga l’Associació professional de representants, promotors i mànagers de Catalunya, i que premien la feina de músics, programadors, sales de concerts i la resta de professionals del sector. Hi eren tots, des del Conseller de Cultura fins als delegats d’alguns petits ajuntaments.

En aquest acte la Jazz Cava de Vic va rebre el premi que es dóna a la trajectòria de programació d’una sala. Un premi de sobres merescut.

Però, com sempre, hi ha qüestions a plantejar:

Si aquests càrrecs institucionals eren conscients que molts dels premiats (grups, sales, espais, festivals..) subsisteixen i poden fer la seva feina malgrat que les institucions que ells presideixen no els faci gaire cas, o en alguns casos els ignori del tot.

Si les mateixes mans que aplaudien els guardonats són les mateixes mans que els han negat ajudes o els han posat en qüestió més d’una vegada.

Si...

 

És molt possible que sigui així. No ens hauria d’estranyar. Passa sovint. 

Com passa molt sovint, massa, que aquestes mateixes institucions presumeixin de tenir aquests actius culturals i en parlin amb orgull arreu on van. No ens estranyaria, Ho hem vist moltes vegades. I de ben a prop.

publicat el 18-12-2015