carbó, Joaquim, carbó.

No he acabat encara de llegir-lo, però vull dir que m’ho estic passant molt bé amb Viure amb els ulls, el llibre de memòries i vivències de Joaquim Carbó que repassa la seva (i nostra) vida personal i cultural.

Carbó és un d’aquells personatges a qui devem molt més del que no imaginem. Això no és una frase feta ni una exageració; des dels seus llibres, des de “Cavall fort”, des de tots els activismes, des de la postura cívica, des de tantes i tantes iniciatives, ha fet la feina de deu i ha fructificat com la de cent.

I aquest personatge és una d’aquelles persones que un cop conegudes no es poden deixar d’estimar. Un home bo, generós, afable, rialler, atent, trempat, sacrificat, actiu, emprenedor...

I sempre discret, a segona fila. Tant, que costa que se li reconegui tot el que ha fet per a nosaltres i per al futur.

Carbó, molt carbó per als que encara no volen veure la gran –titànica− feina (literària, lingüística, cultural, pedagògica, social i humana, molt humana) que aquesta criatura de setanta anys va fent amb saviesa, humilitat, tenacitat i bonhomia. I per a ell, sisplau, algun premi gros d’aquests que reconeixen els grans de la nostra cultura (i amb pistrincs, si pot ser, que de copets a l’espatlla ja en deu haver rebuts prou).

20 - 05 - 2011