desmuntant el país

No hi ha hagut manera, en tants anys de Generalitat, d’aconseguir unes estructures estables en arts visuals.

Si hi ha hagut accions per part de la Conselleria, han estat erràtiques, poc decidides i sovint contradictòries. El disseny de la Xarxa de Centres d’Art públics s’ha quedat tan sols en disseny; la realitat de les polítiques nacionals i municipals ha destruït el que hauria pogut ésser un eix vertebrador dinàmic, eficaç i productiu.

Era clar que deixar aquests centres a mans de la voluntat dels Ajuntaments comportaria el desmembrament d’una política nacional que apuntava a grans fites. I això és el que va passant.

El darrer desastre ha estat a Figueres. El Museu de l’Empordà, que és des de fa anys model de política local i nacional (i internacional) en arts visuals, ara per caprici de l’Ajuntament quedarà reduït a un centre d’abast i projecció locals. Figueres renuncia al seu paper nacional i a la seva aportació a la cultura en majúscules, es converteix en una capital provinciana i fa més pobra la cultura de tots. Quines ambicions té? Com veu el seu paper en el territori? Que no coneix les seves responsabilitats? Què hi ha de dir la Generalitat?

Aviat serem independents, sí. Però quan siguem independents potser ja no tindrem país.


publicat el 31 - 10 - 2014

ni educar ni ensenyar (21)

No se salvarà la llengua només amb la independència. Caldran lleis, usos i actituds molt ben portades per a assegurar la pervivència del català. No és una especulació, ho diuen els sociolingüistes, els sociòlegs i els lingüistes. Diguin el que diguin els polítics, aquest és l’únic diagnòstic creïble i amb fonament, el diagnòstic dels especialistes en la matèria.

Però si se salvés la llengua, en quin estat perviuria? És evident la degradació que sofreix en les seves estructures més profundes i definitòries; l’assimilació al castellà és molt més ràpida i intensa del que podria semblar (i això també ho diuen els especialistes).

Per això és tan preocupant la formació lingüística dels mestres, la correcció amb què parlen als nens. Molts pares estan alarmats perquè la influència de l’escola està deseducant lingüísticament els seus fills, que es contaminen de les irregularitats de la parla dels mestres (i també de les dels altres nens, als quals els mestres no volen o no saben corregir). Alhora, els professors de les facultats d’educació estan alarmats per la desídia i la incúria lingüística dels futurs mestres, que no volen ser corregits ni corregir-se.

Això és així, sens dubte. No és cap exageració. I, indubtablement, és clar on ens porta.

 publicat el 27 d'octubre

pep rosanes-creus

No es podia trobar a les llibreries, fins ara, cap dels dotze llibres que Pep Rosanes-Creus ha publicat o en què ha col·laborat. Afortunadament, gràcies a la fe, la feina i la tenacitat de Jesús Aumatell, l’editor d’Emboscall, ara tenim reunida tota l’obra publicada d’un dels poetes més potents de la seva generació, en el volum Cants inespirituals.

En la presentació del llibre a Vic, fa uns dies, Aumatell es va lamentar de l’oblit en què ha caigut aquesta obra pel fet que els llibres estaven descatalogats (com passa, lamentablement, amb la majoria d’autors). Si bé això és cert, i sobretot ho és per les noves generacions, caldria matisar-ho.

Rosanes és un poeta fort, sòlid, de debò. La seva obra, com tota literatura amb majúscules, arriba al fons del lector i el trasbalsa. I això no s’oblida, queda incrustat a la memòria i, sobretot, a la memòria afectiva. Els lectors de Pep Rosanes, com els dels grans poetes, en guarden imatges, paraules, versos, sensacions de lectura... que formen part d’ells mateixos, de la seva memòria, de la seva història sentimental, i que els revénen sovint cridats pels estímuls del present.

I això sí que no passa amb la gran majoria d’escriptors que tenen tots els seus llibres en circulació i surten als mitjans.

publicat el 3 d'octubre de 2014

vikea encara

No és un mal moment per recordar el primer article d’aquesta secció, publicat ja fa un grapat d’anys. Es titulava “Vikea”, i es lamentava de l’adotzenament i la vulgarització en què anaven caient edificis, carrers, places, passejos i parcs de Vic a mesura que anaven essent remodelats, renovats o reurbanitzats. Un procés que esborrava de la ciutat les particularitats i característiques que la fan i li donen caràcter, i que la igualava a qualsevol ciutat del món, despersonalitzant-la i eliminant-ne l’encant, la gràcia o els valors estètics i vivencials.

D’això ja deu fer uns set anys, i les coses estan igual, que vol dir pitjor. I cada vegada són més les veus que ho lamenten i ho denuncien (però sovint en veu baixa, això sí).

Que el Passeig és un nyap és ben clar. Com ho és que la provisionalitat s’ha fet definitiva al Portalet, al C. Torres i Bages i a la P. Catedral. I que han desaparegut la bellesa i la gràcia subtil que tenia el Parc Balmes, i molts edificis, i botigues, i carrers. A Vic allò vell i allò nou es va fent més igual a tot, com són tristament iguals i banals els pisos moblats amb mobles d’Ikea.

Ara li toca a un altre tros de Rambles, i el projecte ja preveu una altra grisor urbanística. Per quan una ciutat amb cara i ulls?

 publicat el 19 de setembre de 2014

fer llibres

No han faltat aquests dies elogis a l’editor Jaume Vallcorba i lamentacions per la seva mort. Certament, és una pèrdua important i aquest país n’anirà coix. Tot el país se’n ressentirà, i no només “el món cultural”, com han dit alguns; ja que el llibre, la cultura, afecta a qualsevol àmbit de la vida i de les activitats d’una comunitat.

Però també és cert que al costat d’editorials com la de Vallcorba, de prestigi reconegut i amb gran presència i projecció, hi ha un bon nombre d’editors independents, petits, que amb grans esforços personals duen a terme una feina rigorosa d’edició, de renovació, de recerca, de risc, d’especialització... En definitiva, la tasca essencial de l’editor, a la qual fa temps que han renunciat els grans grups editorials, que han esdevingut simples negocis de fabricació de llibres, sense gaire, o cap, interès en el llibre, en la literatura i en la cultura.

Són editors vius, actius, amb iniciativa, amb amor, que lluiten contracorrent i que tenen en contra tot el sistema comercial i mediàtic, que editen en uns temps en què fer-ho és una heroïcitat, que obren els horitzons de la nostra cultura.

Són ells els qui de debò estan construint el país, i a ells els devem molt més del que no ens pensem. Per ara i per demà.

publicat el 5 de setembre de 2014

que pleguin

No trobaríem ningú que acceptés una interpretació musical que, tot i seguint les notes de la partitura, no en respectés els ritmes, els silencis, les cadències, els matisos, les línies melòdiques. Si això passés en un concert, el daltabaix seria absolut.

Però cada dia i a tot arreu ens empassem “interpretacions” de la llengua −és a dir: lectures− que si bé reprodueixen totes les lletres i paraules, no respecten cap dels altres constituents de la llengua oral.

La lectura és més que la verbalització de les lletres. En la oralitat el pes del significat cau sobretot en l’entonació, el ritme o la melodia de la frase, que en marquen l’estructura sintàctica i conceptual i són essencials per a la comprensió del text.

I només cal escoltar la ràdio o la televisió per adonar-nos que molts (molts) professionals d’aquests mitjans destrossen els textos en la seva lectura i els fan pràcticament indesxifrables. I sovint no només per les inflexions melòdiques, sinó per elements tan bàsics com la prosòdia, l’accentuació dels mots o la reproducció de la puntuació.

I no passa res. Ningú no diu res. I aquesta gent continua impunement fent una feina que no sap fer, destrossant la llengua i acostumant la població a una llengua potinejada i incomprensible.

publicat el 22 d'agost de 2014