(Ir)responsables

No feia ni mitja hora que A sortia d’un acte del dia contra la violència masclista quan es trobà a la bústia la publicitat nadalenca d’uns grans magatzems dedicats a les joguines.

A la primera plana, el gran anunci d’una arma, una espasa-làser. Les pàgines centrals: a l’esquerra, uns “transformers” amb rostres de violència, un joc de futbol i uns “minions a l’atac”; a la dreta, unes nines amb aspecte molt més que anorèxic i unes ensucrades nines disney. A la pàgina del darrere uns jocs de manualitats amb més nines ensucrades i amb floretes de tots colors.

Sexisme i violència. A no va poder reprimir un insult en veu alta adreçat a ningú.

Eren joguines. Haurien pogut ser lletres de les cançons que escolten infants i joves, anuncis en qualsevol mitjà de comunicació, pel·lícules, sèries...

Es diu que l’escola hauria d’educar en la igualtat, contra el sexisme i la violència (i en valors d’ecologia i sostenibilitat, menjar sa, sensibilitat artística...), però en questa educació l’escola hi té un pes molt minso comparat amb l’entorn. I així com tothom controla l’escola i els educadors, sembla que ningú no controli ni reglamenti allò que realment forma i educa les noves generacions. Els nens van a l’escola, però els eduquen les multinacionals.

publicat el 14 de desembre de 2018

La llengua, encara

No és la primera vegada que en parlem, perquè és un tema vital per a la supervivència de la cultura (i) de la humanitat. I per això no és gens estrany que sovint apareguin estudis i anàlisis que alerten sobre tot el que comporta la deixadesa lingüística que s’està imposant arreu del món.

En poques setmanes han aparegut dos llibres que cal tenir en compte. L’escriptor Jean-Michel Delacomptée ha publicat Notre langue française, un estudi i alhora un manifest on alerta de la desestructuració del francès estàndard a tots nivells. “Una llengua que es destrueix és un pensament que s’estova”, diu, que s’afebleix. I alerta contra la pèrdua d’identitat, de personalitat i de pensament, de judici crític, que això suposa.

El gran pensador Emilio Lledó, per la seva part, acaba de publicar “Sobre la educación”, un recull d’articles molt lúcids on les reflexions sobre llengua tenen un paper important, al costat d’una defensa impecable i radical de l’educació igualitària i del paper de la filosofia i, per tant, una crítica ferotge als sistemes educatius que se’ns imposen.

Però ni Lledó ni Delacomptée seran escoltats pels qui tenen a les mans salvar-nos de l’ensulsiada. Aquest tema no els preocupa. O, més ben dit, els preocuparia que ens en salvéssim.

Publicat el 6 d'abril de 2018

Quina música els donem?

No tenim tradició, en aquest país, de bona música per a infants (o adaptable a ells)? I tant que sí! Des de Joan Llongueres fins a l’escola d’animadors nascuda els anys setanta i fins i tot gent com l’Albert Pla, l’Orchestra Fireluche, Xarango o Carles Santos. De tradició i de qualitat no en falten pas, al contrari.

Doncs, per què és impossible escoltar aquestes músiques a les festes? Atraccions, festes d’escuma, trobades infantils, instal·lacions inflables... Tota la diversió dels nostres nens està sonoritzada amb músiques que no tenen res a veure amb ells, a un volum eixordador (perillós per a les seves orelles) i, sobretot, dolenta. 

Música de les emissores de ràdio-fórmula, sense cap altre interès que l’interès econòmic dels seus productors. I ningú no es queixa. Es veu que és normal això de maltractar els nostres infants. I quan creixen diem que estan adotzenats, que no tenen gust, ni sensibilitat ni educació estètica.

I pitjor: En aquestes festes s’està construint una mena de diglòssia musical: La música “normal”, la que ens acompanya, és la de les multinacionals, però deixem un petit espai, un parèntesi, per una mena d’excepció residual que són les músiques pensades per a ells o més adequades a ells.

Demà, que ningú no es queixi.

publicat el 8 de setembre de 2017

En secret, si us plau

No és estrany trobar en els mitjans de comunicació (escrits, orals o audiovisuals) una notícia o un article denunciant la massificació i la invasió turística del territori i, al costat, un reportatge que revela “Els deu indrets més secrets i meravellosos del riu Ter”, “Els espais més solitaris i amagats de la ciutat” o “Quinze llocs de la costa reservats als més coneixedors”.

Molts mitjans de comunicació veuen com un reclam o una gran gesta posar a l’abast del turisme de masses els pocs espais que encara resten verges d’aquesta plaga. Els resultats d’aquesta publicitat els coneixem ben de prop, a les Llosses o a la riera de Merlès, per exemple. 

Fer publicitat d’un lloc encantador, verge o secret és, naturalment, desposseir-lo d’aquests qualitats i, sobretot, exposar-lo a la depredació més inconscient i salvatge. Aleshores, per què es fa?

La pregunta té unes quantes respostes, una d’elles és la necessitat i la voracitat del consum en tots els àmbits.

És un fenomen que ataca directament l’equilibri i la sostenibilitat dels llocs (ja sigui un riu, un bosc o un barri d’una ciutat). La gentrificació urbana fa temps que va arribar a la natura en forma d’invasió emporcadora. Si ja no podem deixar en pau les ciutats, deixem en pau la natura.

publicat el 14 de juliol de 2017

Selectivitat? Educació?

No cal anar gaire lluny a buscar exemples per a reorientar el nostre sistema educatiu. Ben a la vora en tenim un.

Mentre aquí desapareix aquesta matèria, a França la pregunta de filosofia continua essent una fita del batxillerat i de molts alumnes. Lluny de demanar-los memoritzar, se’ls demana pensar, i pensar amb els grans pensadors, que és l’objectiu de la filosofia.

Aquest any el tema ha estat: “Tot el que tinc dret a fer és just?”. Altres opcions eren: “Es pot fer un mal ús de la raó?”, “N’hi ha prou amb observar per a comprendre?” o “Una obra d’art ha de ser forçosament bonica?”. L’alumne té quatre hores per pensar i exposar les seves reflexions i conclusions emparant-se en els coneixements adquirits.

La pregunta i les reflexions són trending topic i motiu de discussions serioses a les xarxes socials, molts alumnes recorden per sempre aquesta experiència, i són molts els qui demanen la seva prova per a conservar-la.

Potser és per això que la filosofia té un paper important en la vida quotidiana a França, hi ha filòsofs molt populars, amb un gran nombre de seguidors a les xarxes i que apareixen sovint als mitjans sense renunciar al rigor.

És evident que estem molt lluny d’això. I, molt pitjor, que anem en direcció contrària. Cap a on?

publicat el 30 de juny de 2017

Selectivitat?

No se saben encara els resultats de la selectivitat. Fa falta que un exèrcit de voluntaris (cobrant) corregeixin a una gran velocitat grans piles d’exàmens d’alumnes dels quals no coneixen res de res.

Uns exàmens que no donaran compte dels coneixements i aptituds que l’alumne té per cursar una determinada carrera universitària, sinó que només mostraran l’habilitat que ha tingut per respondre aquelles qüestions concretes en aquell dia i a aquella hora, i cap de les competències que de debò necessitarà en els seus estudis universitaris.

I mostraran també no pas la qualitat pedagògica i didàctica dels professors, sinó l’habilitat que hagin tingut per donar als alumnes uns mètodes per passar aquestes determinades proves.

Els correctors no es podran deturar a pensar les raons d’una resposta determinada; només podran aplicar la regla de si s’ajusta o no a la resposta preestablerta. (Ai dels alumnes del professor que estigui més avançat que els llibres text en formació i lectures, o que hi difereixi amb raó!). I més: alguns aplicaran la seva personal i intransigent visió de les coses com a veritat única.

Fa anys que sabem que són unes proves obsoletes i inútils, però es van conservant com són.

Els mals menors poden acabar en infeccions mortals.

Publicat el 16 de juny de 2017

Art a l'escola

Art a l’escola

No sé si vostès han pogut veure en algun mitjà informatiu o en les xarxes socials la imatge de l’Aula Magna de la Universitat de Vic plena de nens −i nenes. La imatge d’un espai universitari ocupat per infants és alhora sorprenent i encoratjadora.

Es tractava de la presentació dels treballs de les escoles participants en el programa “Art i Escola” impulsada per ACVic amb el Centre de Recursos Pedagògics d’Osona i altres entitats, col·lectius i particulars.

Un programa que trenca motlles, mites i inèrcies i des de fa sis anys fa entrar l’art i l’art contemporani a les aules, des de les escoles bressol fins a secundària, implicant de manera essencial el professorat (aquest any, 31 escoles i més de 3.300 alumnes), i que s’allarga en el temps amb unes “maletes educatives” d’activitats.

L’art com a motor de projectes transversals que impliquen diferents àrees, l’art com a educació de llenguatges i pensaments contemporanis i com a estímul d’aprenentatge.

Estímuls en tots els àmbits. Com deia en una entrevista al “Més Osona” Bruna Dinarès, una de les responsables, en aquesta edició el projecte fins i tot ha fet replantejar moltes metodologies d’aula.

Qui digui que l’art contemporani és estèril o que ACVic és una capelleta, és ben cec o no hi vol veure.

publicat el 5 de maig de 2017

Agents ocults (4)

No saben, segurament, els qui la pronuncien, l’afirmació real que hi ha rere aquesta frase: “Sóc lliure d’escollir i escullo això perquè és el que m’agrada”.

Quan una elecció es fa sense informació, sense conèixer totes les possibilitats de tria i sense una educació prèvia, mai no pot ser una elecció lliure. I la realitat és que en la nostra societat la majoria de decisions sobre el gust són preses sense que hi hagi cap requisit que la faci una elecció lliure i conscient.

En general, l’accés a la informació sobre allò que es produeix en música, en cinema, en literatura, en teatre o en altres expressions, està absolutament restringit a allò que interessa als grans productors, aliats dels mitjans de comunicació. La majoria de produccions i, no cal dir, les més innovadores, crítiques i arriscades queden del tot silenciades, no es coneixen. 

Per altra banda, on es pot trobar una bona educació sobre el gust o els llenguatges estètics? Pràcticament enlloc. On és, doncs, la llibertat d’elecció?

La frase “Sóc lliure d’escollir i escullo això perquè això és el que m’agrada” amaga la frase veritable: “Sóc esclau del sistema i m’han fet creure que això és el que m’agrada i, pitjor encara, estic convençut que és el meu criteri personal i lliure”.

 Publicat el 6 d'abril de 2017

Agents ocults (3)

No hi ha pràcticament cap problema de la societat que no es vulgui solucionar a través de l’escola. Hàbits alimentaris i de salut, comportament cívic, circulació vial, relacions de gènere, rols domèstics, relacions intergeneracionals, educació social, conductes racistes, economia personal, hàbits sostenibles, gust artístic i literari... fins i tot “emprenedoria” (!)

Sembla que qui proposa això no conegui les funcions real de l’escola, la família i la societat. 

I sembla també que no conegui el món on viu. Un món on el valor de l’escola en la majoria d’adolescents i joves és mínim; on l’escola és un tràmit pesat, sense cap relació amb la vida i a oblidar diàriament.

Però, sobretot, sembla oblidar que qui més influeix en els nostres joves no és l’escola, sinó una gran quantitat d’agents ocults que ningú no controla i que acaben essent la base de l’educació. 

Els valors i les idees les donen, entre altres, pel·lícules, lletres de cançons (i músiques), videoclips, youtubers, instagramers, influenciadors, llocs web, xarxes socials, programes de televisió i sèries, jocs de realitat virtual, “famosos” dels mitjans de comunicació...

Aquests són els educadors reals dels nostres joves, i els qui forgen la societat del demà. I això sí que fa por.

publicat el 24 de març de 2017

Agents ocults (2)

No només hi ha agents ocults i eficaços en la cultura. Són a tot arreu.

Segurament mai res no haurà canviat tant les formes de viure, ni tan ràpidament, com ho estan fent els telèfons intel·ligents i les xarxes socials.

Han aconseguit que la majoria de joves i no tan joves de les societats mínimament desenvolupades hagin dimitit del present, de l’ara i l’aquí, visquin abocats a una realitat externa i artificial i interaccionin molt més amb ella que no pas amb l’entorn real. Han aconseguit que la seva actuació  es dirigeixi gairebé només a aquest món virtual i en immediatesa, que les seves accions en el món real només estiguin dirigides a les xarxes, i que els seus objectius de coneixement siguin acaparar frases, vídeos i imatges anecdòtics i superficials, buits; com a molt, ocurrències i no idees ni arguments.

Unes multinacionals, amb objectius merament econòmics (se suposa) estan canviant i canviaran del tot l’individu i les seves formes de ser i de relacionar-se amb el medi i amb els altres, canviaran les formes de ser de la nostra societat i moltes de les característiques que fins ara es consideraven essencials d’allò que en diem “la humanitat” o “la civilització”.

I contra això què poden fer-hi la societat, l’educació, la cultura?

publicat el 10 de març de 2017

No és veritat (2)

No és veritat que la gent (allò que en diem “la gent) gaudeixi més amb −per exemple− una novel·la ben feta però mediocre, distreta però literàriament feble, correcta però que no aporta res al lector, interessant però sense qüestionar cap concepte, superficial, previsible, anodina...

No és veritat que la gent gaudeixi més amb una novel·la així que amb una obra de pes, consistent, potent, compromesa amb la llengua, les idees i el lector. No és veritat.

Doncs, per què les biblioteques i les llibreries potencien més les primeres que les segones? Per què als aparadors de la majoria de llibreries hi solem trobar bàsicament llibres de consum? Per què quan es publica un best seller les biblioteques en compren un gran nombre d’exemplars sabent que al cap d’un temps els hauran d’arxivar? Per què les biblioteques descataloguen o amaguen grans obres “que la gent no demana”? Per què gairebé no compren poesia?

Per què moltes llibreries no solen aconsellar mai clàssics contemporanis? Per què les biblioteques no posen a primera fila llibres que sondrollarien el lector?

No és veritat que la gent gaudeixi més amb mediocritats. La veritat és que qui hauria d’educar sembla que només deseduqui.

I el mateix es pot dir del cinema, del teatre, de la música...

publicat el 21 d'octubre de 2016

Zombis

No sóc dels qui creuen que hi ha una conxorxa per eliminar la voluntat dels humans o per destruir occident, però els fets semblen demostrar-ho.

L’activitat, els ideals, l’oci, la moral i la conducta de moltes generacions està dictada des de les empreses creadores i distribuïdores de música, de continguts audiovisuals i impresos, de jocs, de moda, d’aplicacions per a telèfons intel·ligents, d’esports... i de tota mena de productes de consum ràpid i estacional. Empreses que només treballen per a enriquir-se, sense cap altra consideració.

I els mitjans de comunicació els segueixen el joc com a acòlits enlluernats (o sota la falsa raó de la informació) i tot plegat fa que bona part de la població es rendeixi a la seva voluntat i es converteixi en víctima, esclau, nodridor i publicitari d’aquestes empreses.

El que s’ofereix és pur consum o activitats estèrils i tancades en elles mateixes que esdevenen centre de la vida i deixen via lliure als poders reals, sense resposta, contestació ni consciència.

Es crea una dinàmica cega contra la qual no hi ha família ni escola ni societat que hi valgui si no és una acció conjunta, profunda i radical.

Quan es diu que el feixisme i el totalitarisme tenen moltes cares i moltes eines, cal mirar a tot arreu.

publicat el 12 d'agost de 2016

llibres de text?

No és un tema d’actualitat, però potser per això és bo de parlar-ne ara.

En el procés imparable d’infantilització dels joves (per no dir “cretinització”) hi juguen un paper fonamental els llibres de text.

La majoria de llibres de text són pensats perquè el professor no hagi de treballar i, perquè, si vol, no s’hagi de preparar gaire les classes; són pensats per sistemes d’ensenyament i aprenentatge caducs i obsolets; tracten els alumnes, fins a cursos preuniversitaris, com a nens sense autonomia, sense capacitat de decisió, ni de comprensió textual, ni de síntesi, ni de discerniment d’allò que és important i allò que no; omplen les pàgines amb fotografies i imatges que no només són inútils sinó que els alumnes s’hi haurien de sentir insultats en la seva intel·ligència. I tot això els fa immoralment cars.

El més normal és que un alumne arribi a la universitat sense haver hagut de fer cap esforç mental o instrumental sobre un text més o menys teòric; arriben a la universitat sense haver hagut mai de llegir ni treballar un article ni un fragment d’un assaig.

I el més greu és que si un professor vol un llibre (d’història de la literatura, per exemple) assequible als joves i que els tracti com a adults, no el trobarà; no existeix.

I així ens va.

publicat el 12 de febrer de 2016

ni ensenyar ni educar (24)

No n’hi ha prou amb els atacs que vénen d’Espanya, als ensenyants catalans també els cal esmerçar esforços per lluitar contra les actuacions de la Conselleria d’Ensenyament.

El darrer projecte de la Conselleria (o ja realitat?) és un despropòsit tan gran que es fa incomprensible a ulls de qualsevol pedagog o de qualsevol coneixedor de la realitat de les aules.

Atrets per allò de l’excel·lència, la rendibilitat i altres mites que pul·lulen per les escoles d’empresaris, confonent una escola amb una fàbrica de corbates, ara es vol avaluar la “rendibilitat” de centres i de professors i fer dependre d’això la seva dotació econòmica. 

Per si no fos prou, el barem de l’avaluació són les notes obtingudes al centre (sense tenir en compte cap circumstància o context del centre o dels alumnes): Com més bones notes, més bona qualificació als professors i més diners per al centre.

I d’això en diuen vetllar per la qualitat de l’ensenyament.

Cal inspecció i control, sí; però no com es fa ara, només atents a la paperassa i amb nul·la atenció a les aules i als resultats, ni com es pretén fer amb aquest projecte demencial, lluny de la realitat i lluny de la justícia i la pedagogia.

Hi ha qui diu que la Conselleria veu els ensenyants com a enemics. Potser sí.

publicat el 23 - 10 - 2015

ni ensenyar ni educar (23)

No estan mancades de base les caricatures que diuen que abans, quan un mestre suspenia o castigava un alumne, els pares tornaven a castigar-lo, i que ara, quan passa això, qui rep el càstig dels pares és el mestre. La brama és una exageració, però està prou assentada en la realitat.

El desprestigi de l’ensenyament, d’escoles i de professors és tan arrelat que molts dels qui el tenen assumit ho negarien si se’ls demanés.

Cada vegada és més habitual que pares exigeixin d’aprovar un alumne que objectivament no s’ho mereix, amb arguments com: “tot plegat, aquesta matèria no li servirà per a res”, o “li destaroteu els plans, i també a la família”, o “ja li ha servit de lliçó, ja ho ha après”, ignorant que excepte alguns casos (que hi són) cap professor no suspèn gratuïtament, i que a cap no li agrada fer-ho.

I també pares que organitzen vacances familiars prescindint dels compromisos escolars dels fills, privant-los de complir amb les seves obligacions.

Per què passa això? Quin concepte de l’ensenyament deuen tenir aquests pares? I del seu fill? I de la seva formació? I de la seva educació? I del compromís?

És evident que la dinàmica social fa que aquestes conductes es vegin normals. I es evident també cap a quina mena de societat ens porten.

publicat el 28-08-2015

ni ensenyar ni educar (22)

No hi deu haver gairebé ningú que ara mateix no hagi sentit parlar de la catàfora. Les proves de selectivitat l’han portada a l’estrellat mediàtic.

I heus ací que aquest rebombori ens pot il·luminar sobre tot això del nostre entorn cultural:

Un ensenyament que fa que una definició puntuï un punt sobre els deu de coneixement lingüístic, i no pas el veritable domini de la llengua, ni que sigui en l’ús d’aquesta forma gramatical.

Uns mitjans de comunicació que, sense cap informació ni cap vergonya, s’entesten a qualificar la catàfora de “figura literària” o “figura retòrica” al costat de la metàfora o la metonímia, quan és un ús habitual de la llengua i del significat: un element lingüístic que s’anticipa a aquell al qual substitueix.

Uns mitjans de comunicació que cada any fan de les proves de selectivitat notícia de primera plana, i cada any amb les mateixes paraules, imatges i reportatges, sempre intercanviables.

Uns mitjans de comunicació que només parlen d’educació quan hi ha alguna notícia (sempre relacionada amb la política o a l’administració), però pràcticament mai no es preocupen de com funciona realment l’ensenyament en aquest país.

I una població en la qual, després de tant de soroll, poca gent sabria definir la catàfora famosa.

publicat el 19-06-2015

Jaume Sastre

No tenir pasta d’heroi ni voler-ne ser és moltes vegades allò que fa que se’n sigui. L’heroi sovint ho és malgrat ell mateix, s’hi veu abocat per convicció, per compromís, per dignitat, per voluntat de servei, per coherència, perquè creu de debò que “algú hauria de fer-ho” i acaba decidint que aquest “algú” bé podria ser ell. 

Cada vegada són més i més letals les actuacions dels governs i d’associacions civils contra la llengua i la cultura catalanes i contra els sistemes educatius que assagen de construir un país normal. 

Quan escric aquesta columna, a Mallorca, Jaume Sastre, un professor d’institut, porta divuit dies de vaga de fam indefinida (des del 8 de maig) per una educació digna, de qualitat i en català a les Illes.

Tots els esdeveniments relacionats amb la vaga es troben al blog http://blocs.mesvilaweb.cat/JaumeSastre. S’hi pot comprovar el gran ressò internacional que té i sobretot com tot un poble (i dic “tot”) està al seu costat, amb milers de mostres diàries de suport.

Sastre només demana al president negociació i no imposició, demana respecte i bon govern. S’ha dit que la vida de Jaume Sastre és a les mans de Bauzà. No només això: la vida de tots nosaltres és a les mans de Bauzà, de Fabra, de Mas... I a les nostres mans.

publicat el 30-05-2014

emprenedors

No es pot ser res més. No hi ha altre camí. És l’únic futur, el que ens ha de salvar.

Com una plaga, el concepte de “l’emprenedoria” (horrible paraula) està envaint tots els aspectes de la societat, sobretot els de la formació i la construcció del futur.

Només interessa que els alumnes siguin emprenedors, no que siguin intel·ligents o coneixedors. A creadors i artistes se’ls valora més pel grau d’emprenedoria que no per l’honestedat i la qualitat del treball, i cap aquí van cursos i tallers. Als laboratoris, als centres d’investigació i formació, als grups de treball, a les empreses... A tot arreu el valor suprem és l’emprenedoria.

Des de tots els àmbits, sobretot els de la cultura, s’està construint un país d’emprenedors sense que importin la base, ni les idees ni el fons; superficials i mancats de tot el que fa forta una cultura. Un país de modes i de disfresses sense cos.

Tot plegat perquè, al capdavall, als polítics els importa ben poc el futur del país i deixen que el dissenyin els emprenedors de manual d’autoajuda i tècniques comercials. Emprenedors de fireta que fan de polítics i polítics que no són ni emprenedors.

I un país no es fa amb emprenedors. Es fa amb Savis, amb Artistes, amb Polítics, amb Persones... Tot amb majúscula.

publicat el 21 - 03 - 2014