Selectivitat? Educació?

No cal anar gaire lluny a buscar exemples per a reorientar el nostre sistema educatiu. Ben a la vora en tenim un.

Mentre aquí desapareix aquesta matèria, a França la pregunta de filosofia continua essent una fita del batxillerat i de molts alumnes. Lluny de demanar-los memoritzar, se’ls demana pensar, i pensar amb els grans pensadors, que és l’objectiu de la filosofia.

Aquest any el tema ha estat: “Tot el que tinc dret a fer és just?”. Altres opcions eren: “Es pot fer un mal ús de la raó?”, “N’hi ha prou amb observar per a comprendre?” o “Una obra d’art ha de ser forçosament bonica?”. L’alumne té quatre hores per pensar i exposar les seves reflexions i conclusions emparant-se en els coneixements adquirits.

La pregunta i les reflexions són trending topic i motiu de discussions serioses a les xarxes socials, molts alumnes recorden per sempre aquesta experiència, i són molts els qui demanen la seva prova per a conservar-la.

Potser és per això que la filosofia té un paper important en la vida quotidiana a França, hi ha filòsofs molt populars, amb un gran nombre de seguidors a les xarxes i que apareixen sovint als mitjans sense renunciar al rigor.

És evident que estem molt lluny d’això. I, molt pitjor, que anem en direcció contrària. Cap a on?

publicat el 30 de juny de 2017

Selectivitat?

No se saben encara els resultats de la selectivitat. Fa falta que un exèrcit de voluntaris (cobrant) corregeixin a una gran velocitat grans piles d’exàmens d’alumnes dels quals no coneixen res de res.

Uns exàmens que no donaran compte dels coneixements i aptituds que l’alumne té per cursar una determinada carrera universitària, sinó que només mostraran l’habilitat que ha tingut per respondre aquelles qüestions concretes en aquell dia i a aquella hora, i cap de les competències que de debò necessitarà en els seus estudis universitaris.

I mostraran també no pas la qualitat pedagògica i didàctica dels professors, sinó l’habilitat que hagin tingut per donar als alumnes uns mètodes per passar aquestes determinades proves.

Els correctors no es podran deturar a pensar les raons d’una resposta determinada; només podran aplicar la regla de si s’ajusta o no a la resposta preestablerta. (Ai dels alumnes del professor que estigui més avançat que els llibres text en formació i lectures, o que hi difereixi amb raó!). I més: alguns aplicaran la seva personal i intransigent visió de les coses com a veritat única.

Fa anys que sabem que són unes proves obsoletes i inútils, però es van conservant com són.

Els mals menors poden acabar en infeccions mortals.

Publicat el 16 de juny de 2017

ni ensenyar ni educar (9)

No han pas transcendit tots els problemes organitzatius i acadèmics de la Selectivitat, però ara volia comentar la concepció i orientació de les preguntes sobre les lectures obligatòries del curs.

El 2007 el Col·legi de Llicenciats va publicar un “Dictamen sobre la situació de la literatura catalana a l’ensenyament secundari”. Doncs bé, contravenint tot el que allà es diu, les preguntes no eren sobre literatura (més tècniques) o sobre lectura (més subjectives). Eren qüestions de memòria, alienes a qualsevol aspecte literari o lingüístic; allò que qualsevol professor sap que és inútil i contraproduent.

És evident que les proves de selectivitat condicionen l’ensenyament. Ja es veu com seran la majoria de classes de literatura si a l’hora de la veritat el que importa d’una lectura és recordar el nom d’un personatge secundari o un seu defecte físic. Amb aquestes pràctiques idiotitzants es dificulta o s’impedeix ensenyar literatura i es treu autoritat al professor que vol fer-ho. Així només es formen memoritzadors per als quals la lectura i la literatura no són sinó un absurd obstacle més en la cursa cap al títol.

Això no és potenciar el gust per la lectura, ni permet ensenyar literatura. És un atac directe a la literatura i a l’ensenyament.

09 - 07 - 2010

ni ensenyar ni educar (1)

No ens deixen ensenyar. Ni educar. Així de ras i curt i contundent: El sistema educatiu cada vegada posa més difícil, si no impossible, la tasca de l’educador i del pedagog. Parlo sobretot del que conec, d’allò que ara en diuen “Educació Secundària Postobligatòria”.

Venim d’un món educatiu que per la seva estructura, la seva tradició i la seva gent podia haver estat realment interessant, engrescador i fins i tot modèlic. Només faltava entendre-ho i potenciar-ho, fer créixer aquell germen. Però no. Cada any que passa són més grans i més contundents les traves a poder fer unes classes vives i viscudes.

¿Com es pot transmetre passió, desig de saber i amor al coneixement si s’està sota l’espasa de Damocles d’un examen com la selectivitat (absolutament inútil i sobrer), de l’obligació de complir un programa sovint indefensable, de l’exigència d’establir al setembre un programa de tot el curs que s’ha de complir escrupolosament, de la burocràcia i les traves que posa el mateix departament d’ensenyament?

¿Com es pot ensenyar de debò dins un sistema que posa el despatx per davant de l’aula, l’inspector per davant de l’alumne, la rutina per davant de la creativitat, la llei per davant de la realitat i la vida?

La resposta és simple: No es pot.

12 - 09 - 2008