(Ir)responsables

No feia ni mitja hora que A sortia d’un acte del dia contra la violència masclista quan es trobà a la bústia la publicitat nadalenca d’uns grans magatzems dedicats a les joguines.

A la primera plana, el gran anunci d’una arma, una espasa-làser. Les pàgines centrals: a l’esquerra, uns “transformers” amb rostres de violència, un joc de futbol i uns “minions a l’atac”; a la dreta, unes nines amb aspecte molt més que anorèxic i unes ensucrades nines disney. A la pàgina del darrere uns jocs de manualitats amb més nines ensucrades i amb floretes de tots colors.

Sexisme i violència. A no va poder reprimir un insult en veu alta adreçat a ningú.

Eren joguines. Haurien pogut ser lletres de les cançons que escolten infants i joves, anuncis en qualsevol mitjà de comunicació, pel·lícules, sèries...

Es diu que l’escola hauria d’educar en la igualtat, contra el sexisme i la violència (i en valors d’ecologia i sostenibilitat, menjar sa, sensibilitat artística...), però en questa educació l’escola hi té un pes molt minso comparat amb l’entorn. I així com tothom controla l’escola i els educadors, sembla que ningú no controli ni reglamenti allò que realment forma i educa les noves generacions. Els nens van a l’escola, però els eduquen les multinacionals.

publicat el 14 de desembre de 2018

el nom

No té nom això? Líders civils no violents són a la presó per les seves idees. El govern més corrupte d’Europa, i que ha arruïnat l’estat, utilitza injustament i il·legalment la llei i les clavegueres de l’estat contra nosaltres. El govern està empresonat o és a l’exili per complir un programa electoral que mai no va ser impugnat. Ara ens manen els de fora des de fora. 

Hi ha qui no gosa expressar les seves opinions per por a represàlies. Han portat centenars de policies per a controlar-nos i atemorir-nos. Els seus radicals violents campen impunement pels carrers. Controlen els mitjans de comunicació estatals i volen controlar els nostres. Molts funcionaris i càrrecs públics se senten vigilats o espiats. Obliguen els funcionaris a redactar els informes en castellà, tot i que el català és llengua oficial. Fem servir cançons i eslògans del temps de la dictadura; dictadura que ells mai no han condemnat. Intervenint les finances han paralitzat un munt d’iniciatives vitals de totes les conselleries i molts proveïdors i treballadors no poden cobrar. 

Pretenen dictar el que ensenyem a les nostres escoles. I encara més. Polítics i governs d’Europa i del món es fan creus del que passa. I ells tan tranquils (?), orgullosos i sords en la seva immobilitat superba. On som? Quin nom té això en el diccionari?

publicat el 25 de novembre de 2017

Art a l'escola

Art a l’escola

No sé si vostès han pogut veure en algun mitjà informatiu o en les xarxes socials la imatge de l’Aula Magna de la Universitat de Vic plena de nens −i nenes. La imatge d’un espai universitari ocupat per infants és alhora sorprenent i encoratjadora.

Es tractava de la presentació dels treballs de les escoles participants en el programa “Art i Escola” impulsada per ACVic amb el Centre de Recursos Pedagògics d’Osona i altres entitats, col·lectius i particulars.

Un programa que trenca motlles, mites i inèrcies i des de fa sis anys fa entrar l’art i l’art contemporani a les aules, des de les escoles bressol fins a secundària, implicant de manera essencial el professorat (aquest any, 31 escoles i més de 3.300 alumnes), i que s’allarga en el temps amb unes “maletes educatives” d’activitats.

L’art com a motor de projectes transversals que impliquen diferents àrees, l’art com a educació de llenguatges i pensaments contemporanis i com a estímul d’aprenentatge.

Estímuls en tots els àmbits. Com deia en una entrevista al “Més Osona” Bruna Dinarès, una de les responsables, en aquesta edició el projecte fins i tot ha fet replantejar moltes metodologies d’aula.

Qui digui que l’art contemporani és estèril o que ACVic és una capelleta, és ben cec o no hi vol veure.

publicat el 5 de maig de 2017

Agents ocults (3)

No hi ha pràcticament cap problema de la societat que no es vulgui solucionar a través de l’escola. Hàbits alimentaris i de salut, comportament cívic, circulació vial, relacions de gènere, rols domèstics, relacions intergeneracionals, educació social, conductes racistes, economia personal, hàbits sostenibles, gust artístic i literari... fins i tot “emprenedoria” (!)

Sembla que qui proposa això no conegui les funcions real de l’escola, la família i la societat. 

I sembla també que no conegui el món on viu. Un món on el valor de l’escola en la majoria d’adolescents i joves és mínim; on l’escola és un tràmit pesat, sense cap relació amb la vida i a oblidar diàriament.

Però, sobretot, sembla oblidar que qui més influeix en els nostres joves no és l’escola, sinó una gran quantitat d’agents ocults que ningú no controla i que acaben essent la base de l’educació. 

Els valors i les idees les donen, entre altres, pel·lícules, lletres de cançons (i músiques), videoclips, youtubers, instagramers, influenciadors, llocs web, xarxes socials, programes de televisió i sèries, jocs de realitat virtual, “famosos” dels mitjans de comunicació...

Aquests són els educadors reals dels nostres joves, i els qui forgen la societat del demà. I això sí que fa por.

publicat el 24 de març de 2017

de professors

No vaig ser a temps d’atrapar els canvis que Ricard Torrents va fer al Col·legi Sant Miquel de Vic. Hi va arribar en el meu últim any allí, però ja es va notar prou.

D’aquella casa grisa sempre seran en el record (i potser cada vegada més vius) alguns professors que eren una taca de llum, una finestra d’humanitat, un respir i un punt de confiança.

Ara em pregunto què hi feia allí un savi com Ramon Cotrina; però precisament aquí hi ha l’encant. Un home culte, educat, respectuós i capaç d’engrescar a escriure un vailet de catorze anys. Després vam saber qui era realment, i no hem deixat d’estimar-lo.

I un professor de química, el “Senyor Soler” −o “Solé”−, professor i químic d’una adoberia de Vic. Jovial, gens superb, apassionat, contagiador d’entusiasme, despertador de curiositats, comprensiu, amical, proper, confiat. Una rara avis en aquell entorn; bona persona i bon mestre.

O Joan Vila, el matemàtic, amb qui et senties tractat com una persona gran i senties l’emoció d’aprendre, el desig de saber; com amb Antoni Pladevall, o Joan Reig, o Martí Cases, o el Sr. Fargas.

Són, segurament, experiències que marquen més del que ens pensem.

No sé per què parlo d’això, però és que feia molt de temps que tenia ganes de dir-ho. I ja està dit. Gràcies.

Publicat l'11 de març de 2016

llibres de text?

No és un tema d’actualitat, però potser per això és bo de parlar-ne ara.

En el procés imparable d’infantilització dels joves (per no dir “cretinització”) hi juguen un paper fonamental els llibres de text.

La majoria de llibres de text són pensats perquè el professor no hagi de treballar i, perquè, si vol, no s’hagi de preparar gaire les classes; són pensats per sistemes d’ensenyament i aprenentatge caducs i obsolets; tracten els alumnes, fins a cursos preuniversitaris, com a nens sense autonomia, sense capacitat de decisió, ni de comprensió textual, ni de síntesi, ni de discerniment d’allò que és important i allò que no; omplen les pàgines amb fotografies i imatges que no només són inútils sinó que els alumnes s’hi haurien de sentir insultats en la seva intel·ligència. I tot això els fa immoralment cars.

El més normal és que un alumne arribi a la universitat sense haver hagut de fer cap esforç mental o instrumental sobre un text més o menys teòric; arriben a la universitat sense haver hagut mai de llegir ni treballar un article ni un fragment d’un assaig.

I el més greu és que si un professor vol un llibre (d’història de la literatura, per exemple) assequible als joves i que els tracti com a adults, no el trobarà; no existeix.

I així ens va.

publicat el 12 de febrer de 2016

ni ensenyar ni educar (23)

No estan mancades de base les caricatures que diuen que abans, quan un mestre suspenia o castigava un alumne, els pares tornaven a castigar-lo, i que ara, quan passa això, qui rep el càstig dels pares és el mestre. La brama és una exageració, però està prou assentada en la realitat.

El desprestigi de l’ensenyament, d’escoles i de professors és tan arrelat que molts dels qui el tenen assumit ho negarien si se’ls demanés.

Cada vegada és més habitual que pares exigeixin d’aprovar un alumne que objectivament no s’ho mereix, amb arguments com: “tot plegat, aquesta matèria no li servirà per a res”, o “li destaroteu els plans, i també a la família”, o “ja li ha servit de lliçó, ja ho ha après”, ignorant que excepte alguns casos (que hi són) cap professor no suspèn gratuïtament, i que a cap no li agrada fer-ho.

I també pares que organitzen vacances familiars prescindint dels compromisos escolars dels fills, privant-los de complir amb les seves obligacions.

Per què passa això? Quin concepte de l’ensenyament deuen tenir aquests pares? I del seu fill? I de la seva formació? I de la seva educació? I del compromís?

És evident que la dinàmica social fa que aquestes conductes es vegin normals. I es evident també cap a quina mena de societat ens porten.

publicat el 28-08-2015

fer escola (d'art)

No fa gaires anys, quan s’havia d’explicar el privilegi que vivia la comarca en l’àmbit de les Arts Visuals, al costat de l’Associació H (avui al capdavant d’ACVic, Centre d’Arts Contemporànies), del Dep. d’Expressions de la UVIC i de l’Escola Casa Masferrer, un dels puntals d’aquesta realitat era l’Escola d’Art de Vic. De les seves aules no només n’han sortit noms importants i representatius de l’art i el disseny, sinó també persones amb gust, interès i sensibilitat per als llenguatges artístics, sobretot per als contemporanis.

En aquests moments, quan fa divuit cursos que aquesta escola imparteix el Batxillerat Artístic (i cinc l’Escènic i Musical), és ben habitual trobar exalumnes d’aquests estudis com a professionals molt ben qualificats en camps molt diferents de les expressions artístiques: moda, disseny gràfic, joieria, fotografia, música, teatre, il·lustració, cinema, comissariat i crítica d’art, arts visuals... Això, a part d’altres activitats professionals no vinculades directament a les arts.

Naturalment, després del Batxillerat han fet estudis especialitzats, però és simptomàtic i gratificant veure com una modesta escola (sovint ignorada) ha sabut crear escola i va donant al país gent de la que el fa avançar i el fa més ric.

publicat el 8-05- 2015

Llibres? Per què?

 No fa gaires anys que tornen a aparèixer amb força les botigues de llibres de segona mà. Cada dia se’n veuen més arreu.

 

Remenant entre el que s’hi ofereix es troben molts llibres dels que es fan llegir als estudiants, des dels cursos més petits fins als universitaris. Si s’observa bé el llibre no hi ha cap dubte de la seva procedència.

Què vol dir que una persona es tregui de sobre els llibres que ha llegit en els seus estudis? Que aquell llibre li fa nosa, que creu que mai no li servirà per a res, que no forma ni mai ha de formar part de la seva vida; sigui un Roald Dahl, Solitud, els poemes de Salvat Papasseit o els contes de Monzó o Calders. I vol dir que el llibre no li ha donat res, que no li ha arribat enlloc, i que ni tan sols li ha agafat una mica d’estima.

Si aquesta és la relació amb un llibre que s’ha llegit a les aules, és evident que alguna cosa falla en el sistema (i en sistemes d’aquests, quan falla alguna cosa falla tot el sistema); falla en l’alumne, en el professor o en instàncies més altes de l’administració.

I falla el sistema i falla la societat quan en l’imaginari i en la construcció personal substituïm la literatura i la tradició cultural pels anodins productes d’entreteniment de les multinacionals. I així ens va.

Publicat el 27 de febrer del 2015

ni educar ni ensenyar (21)

No se salvarà la llengua només amb la independència. Caldran lleis, usos i actituds molt ben portades per a assegurar la pervivència del català. No és una especulació, ho diuen els sociolingüistes, els sociòlegs i els lingüistes. Diguin el que diguin els polítics, aquest és l’únic diagnòstic creïble i amb fonament, el diagnòstic dels especialistes en la matèria.

Però si se salvés la llengua, en quin estat perviuria? És evident la degradació que sofreix en les seves estructures més profundes i definitòries; l’assimilació al castellà és molt més ràpida i intensa del que podria semblar (i això també ho diuen els especialistes).

Per això és tan preocupant la formació lingüística dels mestres, la correcció amb què parlen als nens. Molts pares estan alarmats perquè la influència de l’escola està deseducant lingüísticament els seus fills, que es contaminen de les irregularitats de la parla dels mestres (i també de les dels altres nens, als quals els mestres no volen o no saben corregir). Alhora, els professors de les facultats d’educació estan alarmats per la desídia i la incúria lingüística dels futurs mestres, que no volen ser corregits ni corregir-se.

Això és així, sens dubte. No és cap exageració. I, indubtablement, és clar on ens porta.

 publicat el 27 d'octubre

literatura juvenil?

No és cap novetat que a una certa edat els nens (i les nenes) deixen de llegir.

Es llegeix a l’escola, de manera més o menys obligatòria, i a partir dels deu o onze anys progressivament se’n va abandonant l’hàbit. No té interès.

No gaires analistes han vinculat aquest abandó a les lectures que es fan llegir en la majoria d’escoles: llibres pensats per a aquesta funció, que no ofereixen cap repte ni cap problema al lector (i, per tant, no fan pensar ni créixer), que volen “instruir entretenint” (i esdevenen instrument d’escola), amb un valor literari escàs o nul, i que tan sols expliquen històries per a entretenir o, encara pitjor, fan de manual d’autoajuda.

Però per a entretenir i ensenyar hi ha eines més llamineres que un llibre, si el llibre no va més enllà. Així és com s’acaba el llegir.

I així és com es deixa de rebre tot allò que dóna la literatura, que és precisament el que es necessita per a ser persona i créixer i anar pel món; allò que en diem “cultura”.

A veure si ens oblidem de la “literatura juvenil” i donem als nostres nanos (i mosses) literatura de debò que també puguin llegir.

Una altra cosa és que entre els qui continuen l’hàbit lector hi ha una molt gran proporció de noies. Ja ho deia Marco Ferreri: “Il futuro è donna”.

publicat el 8 d'agost de 2014

ni ensenyar ni educar (21)

No és gens difícil veure aquesta escena, que és ben real i molt repetida, amb variacions: en una aula de qualsevol curs apareix un tema de cultura general, de coneixement comú, i els alumnes, que ho desconeixen tot d’aquella qüestió, excusen la seva ignorància en el fet que “a l’escola no ens ho han explicat mai”.

En l’apogeu de l’era de la informació, qüestions com les revoltes dels 60, la donació d’òrgans, les feines del camp o el perquè dels noms dels carrers solen ser del tot desconegudes pels nens i els joves. S’ha deixat la formació exclusivament a mans de l’escola; la majoria de famílies hi han renunciat, han desaparegut els fluxos col·lectius d’informació i els nois no usen les tecnologies de la informació per a informar-se ni en tenen desig.

L’escola té sentit i funció si és integrada en una societat formadora i educadora a través de molts mitjans diferents, des de la transmissió oral fins als mitjans de comunicació.

L’escola no pot ni ha de suportar tot el pes de la formació i l’educació, però els canvis socials han dut al punt que només ella ho fa. I tan sols hi ha una solució: canviar les formes de vida. Impossible? Pràcticament. I que això aboca a una societat suïcida? També. Però ens trobem exactament en aquest punt. Sí.

Publicat el 27-12-2013