(Ir)responsables

No feia ni mitja hora que A sortia d’un acte del dia contra la violència masclista quan es trobà a la bústia la publicitat nadalenca d’uns grans magatzems dedicats a les joguines.

A la primera plana, el gran anunci d’una arma, una espasa-làser. Les pàgines centrals: a l’esquerra, uns “transformers” amb rostres de violència, un joc de futbol i uns “minions a l’atac”; a la dreta, unes nines amb aspecte molt més que anorèxic i unes ensucrades nines disney. A la pàgina del darrere uns jocs de manualitats amb més nines ensucrades i amb floretes de tots colors.

Sexisme i violència. A no va poder reprimir un insult en veu alta adreçat a ningú.

Eren joguines. Haurien pogut ser lletres de les cançons que escolten infants i joves, anuncis en qualsevol mitjà de comunicació, pel·lícules, sèries...

Es diu que l’escola hauria d’educar en la igualtat, contra el sexisme i la violència (i en valors d’ecologia i sostenibilitat, menjar sa, sensibilitat artística...), però en questa educació l’escola hi té un pes molt minso comparat amb l’entorn. I així com tothom controla l’escola i els educadors, sembla que ningú no controli ni reglamenti allò que realment forma i educa les noves generacions. Els nens van a l’escola, però els eduquen les multinacionals.

publicat el 14 de desembre de 2018

Ai senyor!

No fa gaire va sortir la notícia que l’Ajuntament de l’Esquirol s’ha vist obligat a posar una taxa per baixar a la Foradada de Cantonigròs i a restringir-hi l’afluència de visitants.

En un diari digital després d’aquesta notícia hi havia uns vídeos de promoció del diari, en un dels quals es descobria als lectors cinquanta preciosos racons naturals amb tots els detalls i se’ls convidava a anar-hi. El vídeo, ves per on, començava amb una imatge de la Foradada.

Naturalment que no es pot acusar el diari de provocar l’allau a cap indret, però aquesta coincidència no és cap excepció.

En qualsevol mitjà de comunicació podria trobar-s’hi un article sobre l’augment d’accidents de trànsit acompanyat d’un altre article lloant la potència d’un cotxe que fa sentir-se “amo de la carretera”; o un article sobre la igualtat de gènere i a sota un anunci d’aquells de “dona, posa’t guapa per als homes”; o un article sobre l’educació no sexista al costat de recomanacions de regals sexistes per a la canalla, o un reportatge sobre l’addicció a les apostes digitals en un mitjà on s’anuncien aquestes cases d’apostes i se’n referencien els guanys; o...

cosa del nostre temps? En fi, que cadascú en tregui els comentaris i les conclusions que li semblin millor.

publicat el 19 d'octubre de 2018

Milers de cent cinquanta-cincs

No és fàcil saber tot el que ha suposat l’atac a Catalunya a través del 155, ni quantificar-ho. Però no és només això: des de fa molt de temps, empresarialment ja s’aplicaven, i s’apliquen, mesures que van contra la normalització del país. La “lògica” del mercat va sempre contra la llengua; com, per exemple, el que passa amb les llibreries.

Els grans grups editorials, que editen poc en català, obliguen els llibreters a rebre tot el seu servei de novetats, llibres en castellà i en català, encara que al llibreter només li interessin els catalans. Així les llibreries s’omplen de llibres en castellà, a no ser que el llibreter tingui prou temps per retornar de pressa els que no vol i que tornarà igualment més endavant. No és el 155, però li fa la feina.

El que és pur 155 és el radical ofec econòmic als mitjans de comunicació en català, tant els de paper com els digitals. No se’ls paguen les subvencions aprovades, que els són vitals, ni se’ls paga la publicitat institucional ja publicada. Tampoc estan rebent la publicitat institucional que seria habitual. L’objectiu és l’asfíxia econòmica del mitjans que no són “la veu de l’amo”; acabar amb la pluralitat informativa i d’opinió, acabar amb qui no està al costat de qui mana. Pensament únic.

publicat el 29 de desembre de 2017

En secret, si us plau

No és estrany trobar en els mitjans de comunicació (escrits, orals o audiovisuals) una notícia o un article denunciant la massificació i la invasió turística del territori i, al costat, un reportatge que revela “Els deu indrets més secrets i meravellosos del riu Ter”, “Els espais més solitaris i amagats de la ciutat” o “Quinze llocs de la costa reservats als més coneixedors”.

Molts mitjans de comunicació veuen com un reclam o una gran gesta posar a l’abast del turisme de masses els pocs espais que encara resten verges d’aquesta plaga. Els resultats d’aquesta publicitat els coneixem ben de prop, a les Llosses o a la riera de Merlès, per exemple. 

Fer publicitat d’un lloc encantador, verge o secret és, naturalment, desposseir-lo d’aquests qualitats i, sobretot, exposar-lo a la depredació més inconscient i salvatge. Aleshores, per què es fa?

La pregunta té unes quantes respostes, una d’elles és la necessitat i la voracitat del consum en tots els àmbits.

És un fenomen que ataca directament l’equilibri i la sostenibilitat dels llocs (ja sigui un riu, un bosc o un barri d’una ciutat). La gentrificació urbana fa temps que va arribar a la natura en forma d’invasió emporcadora. Si ja no podem deixar en pau les ciutats, deixem en pau la natura.

publicat el 14 de juliol de 2017

Aranyes

Aranyes

No és estrany que les percepcions sobre les coses estiguin mediatitzades pel costum, la rutina i la memòria i ja no es puguin veure de manera objectiva, com si fos la primera vegada que s’experimenten.

Això passa clarament amb els llocs o els actes més habituals (la casa, el lloc de treball, allò que es fa rutinàriament...), que sorprendrien –i potser no gratament− si fossin jutjats amb total objectivitat.

Caldria mirar amb distància allò que tenim tan a la vora, tan assumit, que ens sembla natural i no gens estrany. És un exercici ben sa.

I es podria fer amb Sant Jordi i tot el que l’envolta. Un dia on la gent es pren festa i s’aboca al carrer a comprar i regalar llibres i roses, explicat així és un fet preciós i excepcional. Però si es va mirant amb detall, amb objectivitat i amb ull crític, comencen a sortir aranyes, moltes aranyes.

No es tracta d’aigualir la festa, sinó d’adonar-se dels canvis que la diada ha sofert any rere any i de com ha anat perdent alguns dels trets que la feien realment destacable, genuïna, culturalment positiva i literàriament interessant.

Adonar-se’n. I esbrinar els perquès. I, potser, aventurar cap on ens porta aquesta mutació.

A gaudir de la festa, i tant! Però millor si es fa amb una mica d’anàlisi i crítica.

Publicat el 21 d'abril de 2017

Agents ocults (4)

No saben, segurament, els qui la pronuncien, l’afirmació real que hi ha rere aquesta frase: “Sóc lliure d’escollir i escullo això perquè és el que m’agrada”.

Quan una elecció es fa sense informació, sense conèixer totes les possibilitats de tria i sense una educació prèvia, mai no pot ser una elecció lliure. I la realitat és que en la nostra societat la majoria de decisions sobre el gust són preses sense que hi hagi cap requisit que la faci una elecció lliure i conscient.

En general, l’accés a la informació sobre allò que es produeix en música, en cinema, en literatura, en teatre o en altres expressions, està absolutament restringit a allò que interessa als grans productors, aliats dels mitjans de comunicació. La majoria de produccions i, no cal dir, les més innovadores, crítiques i arriscades queden del tot silenciades, no es coneixen. 

Per altra banda, on es pot trobar una bona educació sobre el gust o els llenguatges estètics? Pràcticament enlloc. On és, doncs, la llibertat d’elecció?

La frase “Sóc lliure d’escollir i escullo això perquè això és el que m’agrada” amaga la frase veritable: “Sóc esclau del sistema i m’han fet creure que això és el que m’agrada i, pitjor encara, estic convençut que és el meu criteri personal i lliure”.

 Publicat el 6 d'abril de 2017

On és la cultura?

No és només el títol d’aquesta columna. Aquests dies l’etiqueta #OnÉsLaCultura acompanya una colla d’articles, comentaris, piulades i notes en relació a la progressiva desaparició de la cultura en les programacions de la ràdio i la televisió públiques.

No cal justificar que en aquest país les emissores públiques han de mimar i potenciar aquests continguts, i més quan ja hi ha emissores privades que cobreixen les necessitats més generalistes d’entreteniment i oci.

No reproduiré els sòlids arguments de persones com Isabel Sucunza, Bernat Ruiz Domènech, Núria Punsoda, Sebastià Bennasar o Bernat de Déu, ni les seves contrarèpliques desemmascaradores a la resposta del Director General de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Voldria fer només dues recomanacions:

Una: que llegeixin aquests articles. Es poden trobar amb una fàcil recerca a les xarxes (o al blog First Swimming lesson, a Nació Digital o a Núvol.com).

Dues: que reflexionin sobre l’actitud de Saül Gordillo, Director General de la Corporació, que no accepta cap crítica ni obre cap diàleg, inventant malabarismes per a justificar la seva opció. Reflexionem sobre quin concepte té de Cultura el cap dels mitjans de comunicació a Catalunya i quin tracte li dóna en la seva comesa.

publicat el 9 de setembre de 2016

ni ensenyar ni educar (22)

No hi deu haver gairebé ningú que ara mateix no hagi sentit parlar de la catàfora. Les proves de selectivitat l’han portada a l’estrellat mediàtic.

I heus ací que aquest rebombori ens pot il·luminar sobre tot això del nostre entorn cultural:

Un ensenyament que fa que una definició puntuï un punt sobre els deu de coneixement lingüístic, i no pas el veritable domini de la llengua, ni que sigui en l’ús d’aquesta forma gramatical.

Uns mitjans de comunicació que, sense cap informació ni cap vergonya, s’entesten a qualificar la catàfora de “figura literària” o “figura retòrica” al costat de la metàfora o la metonímia, quan és un ús habitual de la llengua i del significat: un element lingüístic que s’anticipa a aquell al qual substitueix.

Uns mitjans de comunicació que cada any fan de les proves de selectivitat notícia de primera plana, i cada any amb les mateixes paraules, imatges i reportatges, sempre intercanviables.

Uns mitjans de comunicació que només parlen d’educació quan hi ha alguna notícia (sempre relacionada amb la política o a l’administració), però pràcticament mai no es preocupen de com funciona realment l’ensenyament en aquest país.

I una població en la qual, després de tant de soroll, poca gent sabria definir la catàfora famosa.

publicat el 19-06-2015

cultura en reducte

No hi ha res que reduït a reducte sobrevisqui. En aquest món, allò que és reducte duu com a molt una existència agònica fins a la desaparició, o a l’oblit sota allò més invasiu, omnipresent i amb més força i mitjans per imposar-se.

I als “nostres” mitjans de comunicació la cultura és un reducte. I no només això, sinó que la majoria de vegades que és tractada ho és des de la superficialitat de les modes, les “tendències”. No s’hi tracta la cultura, sinó productes de consum que utilitzen els llenguatges i les formes de la cultura. Parlant de “cultura” es redueix la cultura a reducte.

I no només això. Els responsables de programes culturals d’aquests mitjans afirmen sense vergonya que la cultura s’ha de tractar de manera “entretinguda”, que resulta ser sinònim de banal i acrític, còmode consum adormidor.

I des del poder polític s’aposta perquè la cultura sigui empresarial, “rendible” econòmicament. I encara molts “artistes” s’hi avenen. 

I es donen responsabilitats a gent que no creu en la cultura sinó en l’empresa, la moda o la diversió.

I es pinta allò profund o intel·lectual com a avorrit, pesat o inútil.

I és ben provat que hi ha moltes maneres d’apropar la cultura a la població de manera eficaç, madura i sense trampes. I mai en reducte.

publicat el 15 - 11 - 2013

Una altra columna sobre el mateix tema: "semi, pseudo, anti cultura", 5 d'abril 2013:

 http://sibloc.blogspot.com.es/2013/04/semi-pseudo-anti-cultura.html

semi, pseudo, anti, cultura

No és gens clar el veritable paper de la pretesa culturització que exerceixen molts organismes, institucions i mitjans de comunicació.

Moltes veus denuncien que aquestes accions (grans exposicions, suplements culturals, programes de TV...) en el fons suposen un atac a l’individu, a la llibertat, a l’autonomia crítica, a la capacitat de formar-se un judici propi; que el “consum cultural” del qual s’està tan cofoi no aporta sentit crític ni sentit de la responsabilitat i, per tant, no és cultura sinó tan sols entreteniment.

Aquestes actuacions, tot i que ho sembli, no s’ocupen dels problemes reals, no demanen cap esforç. No s’hi aprèn res, no culturitzen; distreuen i reconforten a qui potser voldria culturitzar-se i omplir un buit.

Tot això no ens fa millors, no dóna capacitat d’elecció ni de judici crític. Som en un punt en què l’alienació es confon amb la culturització.

La pregunta clau és si és millor això que res. I la resposta més sensata diu que qualsevol alienació és negativa, i que és nefasta una acció pseudocultural substitutòria que tranquil·litza la consciència i barra el pas cap a una cultura compromesa amb la persona i la humanitat.

Potser cal replantejar molts judicis superficials, moltes actuacions i moltes “polítiques culturals”.

publicat el 5 d'abril de 2013

virtualitat real

No es pot entendre el món d’avui sense les xarxes socials, però tampoc les xarxes socials ajuden a entendre’l. Al revés: fonamentalment serveixen per oferir-ne una imatge falsa i esbiaixada. Empresaris o grups socials coneixen prou bé els trucs per fer que els seus noms pugin a primera fila en els buscadors o per mostrar-se més actius o importants del que en realitat són.

I en l’àmbit cultural passa exactament el mateix. El visitant de facebooks, twitters, blogs i altres llocs semblants aviat s’adona que es tracta d’un món paral·lel. La megalomania i la tenacitat d’un bon nombre d’autors, no precisament de primera fila, els fan omnipresents en un univers que s’autopromociona i es retroalimenta sens fi i es complau en aquest miratge.

El fenomen no és nou, només ho és el medi. I ho són la difusió i la il·lusió que això suposa. Mai com ara havia estat tanta la confusió entre allò virtual i allò real (tot i que al final allò virtual sempre acaba erigint-se en realitat).

Ara bé: cal afegir a això que els mitjans de comunicació (ràdios, premsa, suplements culturals, etc.) fan exactament el mateix: construir i legitimar una realitat cultural al dictat d’interessos sobretot comercials, que segurament està ben lluny de ser un mapa objectiu.

(publicat el 18 - 05 - 2012)

ni educar ni ensenyar (14)

No és gens difícil adonar-se que s’educa i s’ensenya més des de fora de l’escola que no pas des de dintre. I més: que des de fa molts anys l’escola té un paper secundari en la formació i educació; un paper marginal i sobretot viscut pels adolescents i els joves com a un espai extern a la vida, sense connexió amb allò entès com a “món real”.

I quin és aquest “món real” que marca pautes i educa la nostra societat?

Doncs bàsicament el que mostren i propugnen els mitjans de diversió.

Anomenem “mitjans de diversió” aquells dispositius, productes o discursos pensats originàriament com a mitjans de comunicació o de transmissió de cultura, i que han acabat tenint només com a finalitat la diversió, majoritàriament individual i sovint autista (llibres, cinema, televisió, jocs virtuals, música...).

Naturalment, aquests mitjans no són exempts d’ideologia ni de presentar models de pensament i acció socials, morals, polítics, familiars, culturals, ètics i de tota mena.

És fàcil veure quins models es defensen i s’inculquen des d’allí. I és fàcil esbrinar qui controla aquesta “educació”. I adonar-se dels objectius a què serveixen i cap a quina societat porten.

Però cal un esforç titànic per contrarestar-los o eliminar-los. I encara no ens hi hem posat.

23 - 03 - 2012