Qui mana?

No cal demanar qui mana.

No hi ha metge ni dietista que estigui a favor de la majoria de coses que mengen els infants i joves (i adults), però es van fabricant i anunciant llaminerament.

Tothom sap que la velocitat mata, però els fabricants posen la velocitat com a reclam dels cotxes.

Tothom coneix la brutícia que aboquen els creuers en terra mar i aire, però cada vegada n’hi ha més i els ports se’ls disputen.

És devident que cal menjar menys carn; per a la dieta i per a la contaminació. Però ningú no canvia ens hàbits.

Sabem del cert que el plàstic és una plaga que acabarà amb el planeta, però se’n fabrica i se n’usa més i més.

Tenim molt clar que es pot generar energia neta i sostenible, però poquíssims països i elèctriques fan el canvi.

I així amb el comerç d’armes, les construccions a la costa, les joguines sexistes i violentes, el tabac, el joc, les autopistes prescindibles, els productes d’un sol ús, els envasos, el consum de proximitat, els transgènics, els mòbils ecològics...

De tot el que diuen els experts i els savis en qualsevol camp (indústria, política, cultura, ciència, educació, sociolingüística, salut, ecologia, economia...) no se’n fa pràcticament gens de cas.

No cal demanar qui mana. O sí? (Demanant s’aprèn i s’entenen coses.)

publicat el 8 de febrer de 2019

a prendre'n nota

No sóc assidu d’aquests llocs que ara es diuen “Parc de Nadal”. Però és ben cert que hi domina una inèrcia que sembla difícil de vèncer. Any rere any en centenars de pobles es repeteixen de manera inconscient i sense gaire imaginació uns patrons que en la majoria de casos estan ben lluny d’adequar-se a les polítiques que segueixen, o diuen que segueixen, els mateixos ajuntaments que organitzen o acullen aquestes instal·lacions. En matèria d’educació, d’educació ambiental, de sostenibilitat, d’estímul de la imaginació i la sensibilitat, de respecte, d’educació de valors... Per no parlar de la gran barrabassada que és posar un gran grup d’infants en un espai tancat amb una sonoritat nefasta i bombardejats per músiques i sorolls de tota mena.

Però sí que hi ha qui comença a canviar el rumb d’aquestes pràctiques. L’Ajuntament de Barcelona les ha capgirades en el seu espai de Nadal de la Plaça de Catalunya, “La ciutat dels somriures”. Bonic, tranquil, compromès amb les pràctiques de proximitat, solidaritat, sostenibilitat, creativitat; amb respecte per als infants, amb unes línies pedagògiques clares i exemplars...

Estaria bé que per una vegada els ajuntaments catalans anessin a la capital a prendre nota de com es poden fer les coses.

publicat el 25 de gener de 2019

Preguntes de Mercat

No serà que Vic es mira massa el melic amb això del Mercat del Ram?

Sembla que també en el Mercat del Ram s’ha instal·lat l’actitud (ben vigatana) de creure fermament que el que es fa a Vic és millor que allò que es fa en altres llocs, moltes vegades sense conèixer-ho. I això és força perillós. I ho és també perquè aquesta mena de cofoisme sembla que només es guiï pel nombre de visitants i no per una anàlisi a fons del que s’està oferint, i que no tingui en compte les estratègies de creació i renovació.

I, com sempre, cal fer-se preguntes.

Quins són els motius reals (“reals”, dic) pels quals la gent visita el Mercat?

Per què s’ha arribat a un desequilibri tan gran entre la ramaderia i l’agricultura?

Per què s’ha magnificat tant el món del cavall i no altres àmbits?

I si el Mercat tingués més en compte els barris de la ciutat?

I si es comencés a pensar en un Mercat del Ram veritablement comarcal?

I si en tot el Mercat es posés l’èmfasi en la cultura de la sostenibilitat agrícola i ramadera i no hi fos només un apartat aïllat?

I si...?

I també, posats a fer, no estaria gens malament que en les mostres del bestiar de granja, els animals s’exposessin en les condicions exactes en què se solen tenir a les grans explotacions. Més que res, per honestedat.

publicat el 23 de març de 2018

Preguntes

No hauríem de deixar-nos enlluernar per les xifres i les multituds, i convindria fer-se preguntes sobre el Mercat Medieval. Per exemple:

Fins a quin punt és sostenible? No s’ha superat ja el límit de visitants per tal que tots puguin fer una visita còmoda?

Quin impacte ambiental té? S’ha calculat la quantitat de deixalles que deixa, quina mena de deixalla és i com es recicla, si es recicla?

Quin impacte té sobre l’espai físic de la ciutat? Quan tardaran a desaparèixer del terra dels carrers les marques dels espais de les parades? Quan tardaran a desaparèixer les marques d’olis i greixums allà on hi havia les parades de menjar?

Algú ha quantificat l’erosió i els desperfectes en els espais verds i la gespa? Quan es recuperaran? (El verd de l’espai de davant d’ACVIC mai no s’ha recuperat de la destrucció provocada pel mercat de l’any passat.)

Algú ha estudiat quants dels visitants del Mercat són del tipus “turisme depredador” i quants tornen a la ciutat en altres dates?

Sabrem quants dels visitants van entrar al Museu Episcopal, on el medieval que hi ha és de debò?

I quin percentatge dels productes que s’hi oferien i de paradistes eren de les nostres comarques?

S’ha fet un estudi de debò sobre l’opinió que en tenen els vigatans que viuen en les zones afectades?

I més, que ja es poden imaginar. 

publicat el 15 de desembre de 2017

Més sobre l'aigua

No entendrien res els nostres avantpassats si veiessin la gent anant a comprar garrafes i ampolles d’aigua en les quantitats en què es fa. I tampoc no ho entendria la major part de població del món. I és que realment costa d’entendre. I si es veu com a normal és que les coses no van gens bé.

Que ens haguem acostumat a anar a comprar l’aigua vol dir que acceptem que la que ens serveix la xarxa no té prou qualitat, i en lloc d’exigir-la ens resignem i paguem dues vegades. 

Vol dir que acceptem passivament que totes les fonts són insalubres.

Vol dir que acceptem que unes empreses privatitzin l’aigua de les fonts on anaven a buscar-la els nostres avis i en facin negoci; les mateixes empreses que s’ocupen de dir-nos que l’aigua de l’aixeta no és bona i que la seva és la més pura del món.

Vol dir que ja ens està bé la contaminació que suposen milers i milers de garrafes i ampolles que han servit ben poc.

En definitiva, aquest hàbit en el consum de l’aigua és un dels símptomes més evidents de la poca consciència ecològica, del poc contacte amb la natura, de com ens rendim a la publicitat, de com acceptem la privatització de béns públics, de com acceptem tot allò inacceptable. I, pitjor encara, en nom del que ens sembla que és “la vida d’ara”.

publicat el 25 d'agost de 2017

Ampolletes omnipresents

No se m’acut què pensaran els humans que d’aquí uns decennis consultin hemeroteques i vegin que en conferències, simposis, taules rodones i tota mena de reunions els seus avantpassats –és a dir, nosaltres− lluïen a les taules uns recipients petits de plàstic que contenien aigua.

Les ampolletes d’aigua són presents a totes les taules i faristols de la majoria d’actes socials, culturals, polítics, esportius... I no són precisament una meravella estètica, com no ho són els gots de plàstic que sovint les acompanyen.

On són els caps de protocol, els caps de premsa, els assessors d’imatge i tota la gent encarregada de vetllar per allò que es mostra? On és la consciència ecologista i de sostenibilitat? On és el bon gust? On és el sentit del ridícul? (Grans personalitats bevent a morro.)

Un got de vidre. Simplement. I, si cal, un gerro: La imatge (i l’exemple) canvia radicalment.

Però, és clar, el món no deu estar preparat per aquestes coses. Tots aquests espais, ultrapreparats tecnològicament, no estan preparats per tenir una pica on rentar gots ni un armari on guardar-los. 

És més fàcil llençar (vés a saber on) ampolles mig plenes i gots de plàstic.

Quan els nostres successors vegin aquestes imatges, no se m’acut què pensaran. O sí.

publicat l'11 d'agost de 2017

En secret, si us plau

No és estrany trobar en els mitjans de comunicació (escrits, orals o audiovisuals) una notícia o un article denunciant la massificació i la invasió turística del territori i, al costat, un reportatge que revela “Els deu indrets més secrets i meravellosos del riu Ter”, “Els espais més solitaris i amagats de la ciutat” o “Quinze llocs de la costa reservats als més coneixedors”.

Molts mitjans de comunicació veuen com un reclam o una gran gesta posar a l’abast del turisme de masses els pocs espais que encara resten verges d’aquesta plaga. Els resultats d’aquesta publicitat els coneixem ben de prop, a les Llosses o a la riera de Merlès, per exemple. 

Fer publicitat d’un lloc encantador, verge o secret és, naturalment, desposseir-lo d’aquests qualitats i, sobretot, exposar-lo a la depredació més inconscient i salvatge. Aleshores, per què es fa?

La pregunta té unes quantes respostes, una d’elles és la necessitat i la voracitat del consum en tots els àmbits.

És un fenomen que ataca directament l’equilibri i la sostenibilitat dels llocs (ja sigui un riu, un bosc o un barri d’una ciutat). La gentrificació urbana fa temps que va arribar a la natura en forma d’invasió emporcadora. Si ja no podem deixar en pau les ciutats, deixem en pau la natura.

publicat el 14 de juliol de 2017