Agents ocults (2)

No només hi ha agents ocults i eficaços en la cultura. Són a tot arreu.

Segurament mai res no haurà canviat tant les formes de viure, ni tan ràpidament, com ho estan fent els telèfons intel·ligents i les xarxes socials.

Han aconseguit que la majoria de joves i no tan joves de les societats mínimament desenvolupades hagin dimitit del present, de l’ara i l’aquí, visquin abocats a una realitat externa i artificial i interaccionin molt més amb ella que no pas amb l’entorn real. Han aconseguit que la seva actuació  es dirigeixi gairebé només a aquest món virtual i en immediatesa, que les seves accions en el món real només estiguin dirigides a les xarxes, i que els seus objectius de coneixement siguin acaparar frases, vídeos i imatges anecdòtics i superficials, buits; com a molt, ocurrències i no idees ni arguments.

Unes multinacionals, amb objectius merament econòmics (se suposa) estan canviant i canviaran del tot l’individu i les seves formes de ser i de relacionar-se amb el medi i amb els altres, canviaran les formes de ser de la nostra societat i moltes de les característiques que fins ara es consideraven essencials d’allò que en diem “la humanitat” o “la civilització”.

I contra això què poden fer-hi la societat, l’educació, la cultura?

publicat el 10 de març de 2017

No és veritat (1)

No és veritat allò de “no hi podem fer res; si la gent demana això se li ha d’oferir això, no podem donar-li una altra cosa”.

És un argument que solen donar programadors de teatre, de música, de dansa, de cinema, editors, bibliotecaris, mitjans de comunicació, productors de tot tipus, i fins i tot creadors de qualsevol disciplina, i empresaris i botiguers de tota mena. I també polítics i càrrecs públics.

Qui fa servir aquests arguments ha oblidat (o no vol acceptar) que una de les seves funcions −o de les seves oportunitats− (com la de qualsevol membre de la societat) és precisament la de servir la cultura, construir-la; d’educar la seva gent, fer-li veure més enllà d’allà on la porta la publicitat, les grans multinacionals i, sobretot, la mandra de saber què hi ha més enllà del que es mostra imperativament. 

Alhora, qui fa servir aquests arguments està servint les grans empreses, que no busquen altra cosa que el benefici econòmic, ni que sigui a costa de l’anorreament intel·lectual de tota una societat.

Que això ho faci una empresa privada és lamentable i moralment execrable, però potser hi té dret (legal). Que es faci des d’organismes públics és, simplement, un frau, un atac frontal a la societat i a la cultura. Diria, un assassinat.

publicat el 7 d'octubre de 2016

Zombis

No sóc dels qui creuen que hi ha una conxorxa per eliminar la voluntat dels humans o per destruir occident, però els fets semblen demostrar-ho.

L’activitat, els ideals, l’oci, la moral i la conducta de moltes generacions està dictada des de les empreses creadores i distribuïdores de música, de continguts audiovisuals i impresos, de jocs, de moda, d’aplicacions per a telèfons intel·ligents, d’esports... i de tota mena de productes de consum ràpid i estacional. Empreses que només treballen per a enriquir-se, sense cap altra consideració.

I els mitjans de comunicació els segueixen el joc com a acòlits enlluernats (o sota la falsa raó de la informació) i tot plegat fa que bona part de la població es rendeixi a la seva voluntat i es converteixi en víctima, esclau, nodridor i publicitari d’aquestes empreses.

El que s’ofereix és pur consum o activitats estèrils i tancades en elles mateixes que esdevenen centre de la vida i deixen via lliure als poders reals, sense resposta, contestació ni consciència.

Es crea una dinàmica cega contra la qual no hi ha família ni escola ni societat que hi valgui si no és una acció conjunta, profunda i radical.

Quan es diu que el feixisme i el totalitarisme tenen moltes cares i moltes eines, cal mirar a tot arreu.

publicat el 12 d'agost de 2016