Més de música i festes

No només tenim un problema amb la música de les festes en el cas de les activitats infantils. Els espais públics i privats (i els usuaris i veïns) són uns bons testimonis de les males pràctiques que s’han acabat acceptant com a “normals” o “inevitables”. Tres exemples:

Sembla inevitable que mentre es munten les estructures (empostissat, llum, so...) des del primer moment hi hagi la música que als operaris els dóna la gana, exageradament alta, agredint les orelles i la sensibilitat dels veïns o dels altres usuaris del lloc.

S’entén com a “normal” que en els espais de les fires cada atracció tingui la seva música, feridorament alta, en competència amb la del costat. I ja no parlem de la qualitat de la música ni del so.

S’accepta que qualsevol manifestació al carrer (jocs, mercats, curses populars, exhibicions...) s’acompanyi de música, a gran volum, sense cap criteri de selecció i sense cap respecte per als usuaris ni el veïnat.

Aquesta dictadura de la música irracional, que atempta contra qualsevol norma cívica (i de bon gust), s’ha instaurat sense cap raó, sense cap consulta i contra més d’una normativa. I sense possibilitat d’èxit de cap acció contrària de “l’autoritat competent” ni dels afectats; només resignació. Una dictadura, sí.

publicat el 22 de setembre de 2017

Quina música els donem?

No tenim tradició, en aquest país, de bona música per a infants (o adaptable a ells)? I tant que sí! Des de Joan Llongueres fins a l’escola d’animadors nascuda els anys setanta i fins i tot gent com l’Albert Pla, l’Orchestra Fireluche, Xarango o Carles Santos. De tradició i de qualitat no en falten pas, al contrari.

Doncs, per què és impossible escoltar aquestes músiques a les festes? Atraccions, festes d’escuma, trobades infantils, instal·lacions inflables... Tota la diversió dels nostres nens està sonoritzada amb músiques que no tenen res a veure amb ells, a un volum eixordador (perillós per a les seves orelles) i, sobretot, dolenta. 

Música de les emissores de ràdio-fórmula, sense cap altre interès que l’interès econòmic dels seus productors. I ningú no es queixa. Es veu que és normal això de maltractar els nostres infants. I quan creixen diem que estan adotzenats, que no tenen gust, ni sensibilitat ni educació estètica.

I pitjor: En aquestes festes s’està construint una mena de diglòssia musical: La música “normal”, la que ens acompanya, és la de les multinacionals, però deixem un petit espai, un parèntesi, per una mena d’excepció residual que són les músiques pensades per a ells o més adequades a ells.

Demà, que ningú no es queixi.

publicat el 8 de setembre de 2017

contaminacions

No gaire anys enrere la contaminació era només contaminació ambiental. No es parlava, per exemple, de la contaminació acústica o de la lumínica. Aquests termes s’han popularitzat a mesura que hi ha hagut consciència d’aquesta realitat. I a la vegada el nom ha fet que ens adonéssim de la seva existència (“el nom fa la cosa”, diuen).

Doncs potser ja va sent hora de fer circular la nomenclatura d’altres tipus de contaminació per tal de conscienciar-nos tots plegats de la seva existència i per començar a posar-hi remei. A veure si d’aquí deu o quinze anys n’estem tan sensibilitzats com ara ho estem de la contaminació ambiental.

Per exemple, la contaminació olfactiva, que pot produir una persona (menjant o mastegant productes aromatitzats) o una botiga o empresa (imposant les seves olors al veïnatge). Per exemple, la contaminació visual i estètica (manifestada en aparadors, rètols de botigues, edificis...). Per exemple, la contaminació tèrmica (que provoquen extractors o sortides d’aire calent, o locals amb temperatures massa altes). Per exemple, la contaminació musical (la funesta mania d’imposar música a restaurants, bars, sales d’espera, transports). Per exemple...

I, naturalment, la contaminació ideològica; però aquest ja és un altre tema.

08 - 02 - 2008