25 de novembre

No ho vaig acabar d’entendre. Era el vint-i-cinc de novembre, dia per a l’abolició de la violència masclista, l’endemà de la trista i tramposa festa del consum batejada com a “divendres negre”. A l’aparador d’una botiga d’una cadena dedicada a roba per a dones sobretot joves, al costat del rètol que anunciava els descomptes del divendres de consum desaforat, hi lluïa un cartell que deia : “Aquesta botiga és lliure de violència masclista”. Podria estar bé.

Podria estar bé si no fos que vendre roba de talles que sembla que només es puguin posar noies anorèxiques deu ser violència masclista.

Podria estar bé si no fos que deu ser violència masclista que tant el producte en venda com la publicitat puguin incitar les noies a seguir uns patrons imposats per una societat masclista. La violència no només es manifesta amb agressions físiques, té formes molt subtils.

Podria estar bé si no fos que incitar al consum, a la possessió i al culte a l’aparença com a un dels mitjans més importants de realització personal, no deixa de ser una forma sibil·lina de violència de l’estat patriarcal.

Podria estar bé si aquest cartell hagués estat de debò, si no hagués vessat frivolitat, hipocresia i oportunisme; si no hagués estat, com va semblar-me, gairebé un insult.

publicat l'1 de desembre de 2017

Zombis

No sóc dels qui creuen que hi ha una conxorxa per eliminar la voluntat dels humans o per destruir occident, però els fets semblen demostrar-ho.

L’activitat, els ideals, l’oci, la moral i la conducta de moltes generacions està dictada des de les empreses creadores i distribuïdores de música, de continguts audiovisuals i impresos, de jocs, de moda, d’aplicacions per a telèfons intel·ligents, d’esports... i de tota mena de productes de consum ràpid i estacional. Empreses que només treballen per a enriquir-se, sense cap altra consideració.

I els mitjans de comunicació els segueixen el joc com a acòlits enlluernats (o sota la falsa raó de la informació) i tot plegat fa que bona part de la població es rendeixi a la seva voluntat i es converteixi en víctima, esclau, nodridor i publicitari d’aquestes empreses.

El que s’ofereix és pur consum o activitats estèrils i tancades en elles mateixes que esdevenen centre de la vida i deixen via lliure als poders reals, sense resposta, contestació ni consciència.

Es crea una dinàmica cega contra la qual no hi ha família ni escola ni societat que hi valgui si no és una acció conjunta, profunda i radical.

Quan es diu que el feixisme i el totalitarisme tenen moltes cares i moltes eines, cal mirar a tot arreu.

publicat el 12 d'agost de 2016

kitsch

No és fàcil definir el kitsch, i molt menys si és pretén definir en l’àmbit de la societat globalitzada, que és aquell en el qual ens trobem. Chantal Maillard en parla en un lúcid article al llibre Contra el arte y otras imposturas on, entre altres coses, mostra com el kitsch és sobretot una forma de mentir, un “com si”, un “és però no és” que es queda tan sols en un “vull però no puc”.

En el kitsch la representació ja no és representació de l’original, sinó d’una imitació que sovint és kitsch ella mateixa; l’efecte buscat no és el de recordar l’original, sinó la seva reproducció, la imatge que ens n’hem fet. S’apel·la a uns sentiments i a una percepció de les representacions i ja no de l’original. Unes representacions, per altra banda, mediatitzades i controlades.

És per això que el kitsch ens aboca a la mediocritat uniformitzada, a una satisfacció emocional i material moderada que mai no pugui quedar satisfeta del tot (no oblidem que està absolutament lligat a la societat de consum).

Ens porta a un plaer superficial, esperat i anodí, que anul·la la sensibilitat i adorm la consciència i l’exigència ètiques i estètiques.

El kitsch, com a símptoma de degeneració cultural d’una societat.

Estic parlant (també) del Mercat Medieval de Vic.

06 - 12 - 2010

P. P. P.

No passen gaires dies sense que, repassant els prestatges, topi amb els llibres de Pier Paolo Pasolini i m’afermi en la voluntat de rellegir els seus assajos i articles.

I trobem Pasolini, també, a Molts records per a Ivanov, l’obra que la companyia de Pep Tossar està presentant al Círcol Maldà amb un èxit clamorós, ja que el boca-orella sí que funciona i ha sabut reconèixer una de les més intenses, sensibles i intel·ligents peces teatrals dels darrers anys.

A l’obra hi apareix aquella filmació de Pasolini a Ostia, on amb poques paraules improvisades exposa la teoria que diu que el feixisme no va poder acabar ni amb la vida ni amb la realitat d’Itàlia; en canvi, diu, la democràcia d’avui, el poder de la societat de consum, aquest neofeixisme, ha aconseguit l’aculturació, la corrupció i la uniformització, la destrucció de les realitats culturals particulars, la devastació estètica.

Això era el 1974, però ens dóna un retrat exacte dels nostres dies, aquí i arreu.

Les anàlisis de Pasolini, mort el 1975, expliquen el nostre temps molt més del que podríem pensar. Crític, profètic i lúcid, és l’intel·lectual que ens manca. Ens cal, sempre, per sobreviure en aquest món, tornar a Pasolini.

(Trobareu el vídeo a Youtube, a la pàgina Tutariello)

03 - 07 - 2009