una plaça qualsevol

No passa gens desapercebut el desangelament de la plaça de Vic, on van tancant locals comercials i els alts lloguers dificulten que se n’obrin de nous. Fa una setmana aquest periòdic hi va dedicar un reportatge del qual es deriva que en la salvació hi ha la condemna.

L’alt preu dels locals provoca que pràcticament només hi puguin accedir empreses amb una gran capacitat econòmica, i avui dia això vol dir franquícies de grans cadenes.

Sembla que inevitablement la solució sigui aquesta. Si és així potser es tornarà a veure una plaça plena de vida, però –ai las!– sense personalitat, sense cap diferència dels carrers i les places de mig món, i dedicada fonamentalment a la restauració i al consum gastronòmic. Van desapareixent les botigues de servei ciutadà (merceria, fleca, ferreteria, rellotgeria...) i es configura una plaça adreçada al passavolant i al turista.

A més, es va esborrant la personalitat estètica dels establiments, cada vegada més mediocres i impersonals; i s’esborra la història. Sota les voltes no es podrà reconèixer de quina ciutat o de quin país es tracta.

És inevitable? En molt països s’ha esquivat aquest adotzenament i s’han conservat espais i activitats tradicionals i poc rendibles. Comença a ser tard per mirar com fer-ho.

publicat el 16 de juny de 2018

Més sobre l'aigua

No entendrien res els nostres avantpassats si veiessin la gent anant a comprar garrafes i ampolles d’aigua en les quantitats en què es fa. I tampoc no ho entendria la major part de població del món. I és que realment costa d’entendre. I si es veu com a normal és que les coses no van gens bé.

Que ens haguem acostumat a anar a comprar l’aigua vol dir que acceptem que la que ens serveix la xarxa no té prou qualitat, i en lloc d’exigir-la ens resignem i paguem dues vegades. 

Vol dir que acceptem passivament que totes les fonts són insalubres.

Vol dir que acceptem que unes empreses privatitzin l’aigua de les fonts on anaven a buscar-la els nostres avis i en facin negoci; les mateixes empreses que s’ocupen de dir-nos que l’aigua de l’aixeta no és bona i que la seva és la més pura del món.

Vol dir que ja ens està bé la contaminació que suposen milers i milers de garrafes i ampolles que han servit ben poc.

En definitiva, aquest hàbit en el consum de l’aigua és un dels símptomes més evidents de la poca consciència ecològica, del poc contacte amb la natura, de com ens rendim a la publicitat, de com acceptem la privatització de béns públics, de com acceptem tot allò inacceptable. I, pitjor encara, en nom del que ens sembla que és “la vida d’ara”.

publicat el 25 d'agost de 2017

ens ho mereixem

No hi deu haver ni un diari, ni revista ni mitjà de comunicació d’abast general que no dediqui una secció especial a “emprenedors”, empresaris joves que inicien camí en el món de la indústria, els negocis o el comerç. Deu ser que ajudar-los és just, i que el seus objectius són bons i positius per al futur de tots.

També hi trobem sempre seccions fixes dedicades a uns joves que tenen com a objectiu ser famosos i fer-se rics sense ser res, ni saber res, ni fer res. I són aquests mateixos mitjans els qui fan que aconsegueixin el seu objectiu. Deu ser que això també és just i bo per al futur de tots.

Però (parlem de mitjans no especialitzats) no hi solem trobar mai seccions fixes dedicades als joves que proven d’obrir-se camí en el món del pensament, la filosofia, les arts, la ciència, la cultura... Deu ser que no és ni just ni bo per al nostre futur donar-los visibilitat i ajudar-los en els seus propòsits. Deu ser que la seva activitat no és interessant ni té cap mena d’utilitat per al present ni per al futur.

O bé és que els mitjans no tenen cap mena d’interès en el futur que ajuden a construir. O bé és que els seus objectius de futur són uns altres.

O potser no tenen projectes, ni ideals, ni saben el que fan.

Serem el que anem construint.

publicat el 25 de juliol de 2014

emprenedors

No es pot ser res més. No hi ha altre camí. És l’únic futur, el que ens ha de salvar.

Com una plaga, el concepte de “l’emprenedoria” (horrible paraula) està envaint tots els aspectes de la societat, sobretot els de la formació i la construcció del futur.

Només interessa que els alumnes siguin emprenedors, no que siguin intel·ligents o coneixedors. A creadors i artistes se’ls valora més pel grau d’emprenedoria que no per l’honestedat i la qualitat del treball, i cap aquí van cursos i tallers. Als laboratoris, als centres d’investigació i formació, als grups de treball, a les empreses... A tot arreu el valor suprem és l’emprenedoria.

Des de tots els àmbits, sobretot els de la cultura, s’està construint un país d’emprenedors sense que importin la base, ni les idees ni el fons; superficials i mancats de tot el que fa forta una cultura. Un país de modes i de disfresses sense cos.

Tot plegat perquè, al capdavall, als polítics els importa ben poc el futur del país i deixen que el dissenyin els emprenedors de manual d’autoajuda i tècniques comercials. Emprenedors de fireta que fan de polítics i polítics que no són ni emprenedors.

I un país no es fa amb emprenedors. Es fa amb Savis, amb Artistes, amb Polítics, amb Persones... Tot amb majúscula.

publicat el 21 - 03 - 2014

oblidar és morir

 

No fa gaires dies, un amic em va ensenyar dos dibuixos que acabava de comprar: Dos preciosos papers de Ramon Martí i Alsina, el més important autor del realisme català i espanyol i creador de l’escola paisatgística catalana, entre altres mèrits. (Si no el coneixen, Google els donarà compte de l’extraordinària talla d’aquest artista.)

Davant la meva sorpresa, l’amic em va confessar que li havien costat un preu irrisori, ja que per als venedors i, per tant, per a la societat, tenien molt poc valor, se’ls treien de sobre. Tots dos li van costar menys que un ordinador portàtil d’oferta en uns grans magatzems o que un iPad2; si fa o no fa, el que costa a Badalona la multa per no netejar la caca dels gossos.

En qualsevol país civilitzat, qualsevol país de cultura, una figura de la talla i la importància de Martí i Alsina és coneguda, venerada i cotitzada, forma part de les grans col·leccions, els qui en tenen obra en són gelosos, i es ven en subhastes o per galeristes especialitzats.

Aquí, no. Aquí ignorem artistes, escriptors, pensadors; ens menyspreem a nosaltres mateixos en el lent suïcidi de no voler reconèixer-nos en la història, de no voler conèixer-la, instal·lats com estem en la tranquil·la amnèsia de la mediocritat que se’ns imposa.

27 - 01 - 2012

llibres i edificis

No podré parlar del dia de Sant Jordi. No podré queixar-me que el tema sigui qui ha venut més, no podré parlar de la conversió d’un fenomen cultural en una competició comercial, no podré parlar dels causants de tot això: mitjans de comunicació, editors, llibreters i un públic gregari. No podré explicar que això no té res a veure amb la literatura, no podré dir que a les grans editorials els preocupa només l’aspecte empresarial, que hi manen els economistes i no els editors, que parlen de “productes” i mai de literatura. No podré demanar que quan es parli d’això no s’esmenti la paraula “literatura”.

I no podré perquè vull parlar de la trampa dels polítics i els urbanistes.

Fa quinze dies parlava de les adoberies. I ha passat el que ja ens temíem. En unes setmanes que no comprometen al consistori entrant ni castiguen el que ja plega, s’ha enderrocat el barri. Això sí: conservant l’edifici de les adoberies, testimoni absurd, trist i buit de sentit, convertit en pisos de luxe, edificis privats que no podran complir cap funció social ni pedagògica, al mig d’un barri del qual s’esborrarà tot el seu caràcter i la tipologia per convertir-lo en uns carrers adotzenats i vulgars.

Ah! i no ens queixem, que es veu que ho fan molt bé, i legalment.

27 - 04 - 2007