Agents ocults

No escapa a ningú que hi ha factors que tenen molta més influència sobre la cultura d’una societat que no pas tot el que englobem sota el concepte “agents culturals”. Elements més que decisius per a la cultura i l’educació, però als quals mai no es té en compte quan es parla d’aquests temes, quan s’analitza, quan es programa; i molts d’ells actuen sense escrúpols sota dictats merament econòmics.

Uns exemples:

Productors, distribuïdors i programadors de cinema i teatre, acadèmies de dansa i música, urbanistes i arquitectes, dissenyadors gràfics i industrials, botiguers, grups d’esplai, associacions de veïns, de festes de bari, locals amb activitats culturals, tots els estaments de la premsa i les emissores de ràdio i televisió, clubs i escoles d’esport, dissenyadors i fabricants de jocs i joguines, sales de festa, agrupacions científiques i ecologistes, llibreters, agrupacions de gent gran, publicitaris, educadors de carrer, associacions d’immigrants, dissenyadors i promotors de moda, promotors de fires i mercats, esglésies, arqueòlegs, dissenyadors de vídeojocs, galeristes, inversors, empresaris de tots els camps, fabricants de qualsevol producte, corredors de borsa...

Agents passius, ocults i, per bé i per mal, summament eficaços.

publicat el 24 de febrer de 2017

Públic i públics

No és d’estranyar, segurament, que en la programació de L’Atlàntida, les actuacions de “El mago Pop”, previstes per al mes de maig, s’hagin hagut d’ampliar de tres sessions a cinc i les entrades estiguin pràcticament exhaurides. 

Un encert de programació? Sí. Un reconeixement a la qualitat del mag? També. Però més enllà d’això aquest fet ens hauria de fer reflexionar sobre els hàbits de la nostra societat com a espectadora o “consumidora” d’espectacles i de cultura en general. Reflexionar i actuar.

És evident que la major part del públic hi haurà estat cridada per la popularitat mediàtica del mag. Res d’estrany; passa el mateix amb el teatre protagonitzat per actors amb presència televisiva.

Públic que mai no hauria anat a teatre o a una sessió de màgia hi va per influència i pressió indirecta dels mitjans. Tornarà mai al teatre? Li serà prou atractiu com per tornar-hi en una sessió amb protagonistes que li siguin desconeguts?

Aquesta és la pregunta. I la tasca; no només dels programadors, sinó dels actors mediàtics i dels espectadors habituals, que desitgem una societat més culta i, per tant, més lliure, més autònoma, més lliure de la pressió mediàtica i de les influències de la publicitat i, sobretot, oberta a allò nou o desconegut.

 publicat el 27 de gener de 2017

No és veritat (2)

No és veritat que la gent (allò que en diem “la gent) gaudeixi més amb −per exemple− una novel·la ben feta però mediocre, distreta però literàriament feble, correcta però que no aporta res al lector, interessant però sense qüestionar cap concepte, superficial, previsible, anodina...

No és veritat que la gent gaudeixi més amb una novel·la així que amb una obra de pes, consistent, potent, compromesa amb la llengua, les idees i el lector. No és veritat.

Doncs, per què les biblioteques i les llibreries potencien més les primeres que les segones? Per què als aparadors de la majoria de llibreries hi solem trobar bàsicament llibres de consum? Per què quan es publica un best seller les biblioteques en compren un gran nombre d’exemplars sabent que al cap d’un temps els hauran d’arxivar? Per què les biblioteques descataloguen o amaguen grans obres “que la gent no demana”? Per què gairebé no compren poesia?

Per què moltes llibreries no solen aconsellar mai clàssics contemporanis? Per què les biblioteques no posen a primera fila llibres que sondrollarien el lector?

No és veritat que la gent gaudeixi més amb mediocritats. La veritat és que qui hauria d’educar sembla que només deseduqui.

I el mateix es pot dir del cinema, del teatre, de la música...

publicat el 21 d'octubre de 2016

No és veritat (1)

No és veritat allò de “no hi podem fer res; si la gent demana això se li ha d’oferir això, no podem donar-li una altra cosa”.

És un argument que solen donar programadors de teatre, de música, de dansa, de cinema, editors, bibliotecaris, mitjans de comunicació, productors de tot tipus, i fins i tot creadors de qualsevol disciplina, i empresaris i botiguers de tota mena. I també polítics i càrrecs públics.

Qui fa servir aquests arguments ha oblidat (o no vol acceptar) que una de les seves funcions −o de les seves oportunitats− (com la de qualsevol membre de la societat) és precisament la de servir la cultura, construir-la; d’educar la seva gent, fer-li veure més enllà d’allà on la porta la publicitat, les grans multinacionals i, sobretot, la mandra de saber què hi ha més enllà del que es mostra imperativament. 

Alhora, qui fa servir aquests arguments està servint les grans empreses, que no busquen altra cosa que el benefici econòmic, ni que sigui a costa de l’anorreament intel·lectual de tota una societat.

Que això ho faci una empresa privada és lamentable i moralment execrable, però potser hi té dret (legal). Que es faci des d’organismes públics és, simplement, un frau, un atac frontal a la societat i a la cultura. Diria, un assassinat.

publicat el 7 d'octubre de 2016

Shakespeare? No cal, gràcies

No es poden acceptar les raons dels polítics per no ajudar més el Festival Shakespeare, decisió que ha fet que els organitzadors hagin optat per plegar, cansats de rebre només bones paraules i incerteses.

Els arguments que hem pogut sentir són simples i, sobretot, inconsistents. Bàsicament: que no hi ha diners per a tot, que el festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir, i que la decisió de traslladar-se a Barcelona no va estar pactada prèviament amb l’Ajuntament.

De polítics de responsabilitats tan altes n’hem d’esperar raons serioses, que obeeixin a un plantejament de política cultural de debò. I no val a dir que el Festival és molt interessant i que “ens dol molt però no podem fer més”. Uns pressupostos són, en definitiva, el dibuix del present i del futur, i és política la seva redistribució.

Anem, per parts.

1. “No hi ha diners per a tot”. El Festival demanava una quantitat modesta de diners, de manera absoluta i també en comparació amb el que s’inverteix en determinades estructures i activitats, moltes d’elles amb força menys abast i projecció que el Festival.

Si realment es creu en els actius culturals del país, si es creu en la feina feta pel Festival Shakespeare –a Catalunya i a Europa−, feta amb uns recursos mínims, l’administració ha de donar-li suport per tal que pugui arribar a tots els objectius proposats. No val posar els pressupostos d’excusa. En els projectes s’hi creu o no s’hi creu; es volen ajudar o no. I amb voluntat política es troben les engrunes pressupostàries que demanava el Festival. Si s’ha decidit no ajudar-lo, si no fa res que desaparegui, que es digui clarament. Les decisions polítiques, com ho és aquesta, s’han d’assumir i no amagar el cap sota l’ala d’arguments fal·laços.

2. “El festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir”. Que la professió teatral es mobilitzi per a salvar-lo i hi hagi actuat en condicions ms qhi hagi actuat dicions mstes edicions, al Raval, hagin tingut la complicitat del és que precàries per tal que no és perdés, desmenteix aquest supòsit. Que en les edicions fetes a Barcelona s’hagin exhaurit les entrades també ho desmenteix. I només caldria fer una prospecció pels diferents Festivals Shakespeare d’arreu d’Europa (agrupats en una xarxa a la qual aquest festival pertanyia) per comprovar com el d’aquí no era cap rara avis en aquest conjunt.

3. “El trasllat a Barcelona del Festival no va estat pactat ni consultat amb l’Ajuntament”. Això deu ser veritat, però se suposa que l’obligació d’un Ajuntament és atendre un Festival instal·lat al Raval que té, com ha tingut el Festival Shakespeare, la complicitat d’entitats del barri tals com La Perla29, el Teatre Romea, el CCCB, l’Escola Massana, la Filmoteca de Barcelona, l’Horiginal..., i altres lligams que estaven en camí de comprometre’s.

Pactat o no, consultat o no, no hi deu haver cap altre activitat que hagi aconseguit una xarxa de complicitats semblant en tant poc temps.

El fet és que des dels poders de la política cultural no s’ha volgut que el Festival Shakespeare continués. Un festival membre de la Xarxa Europea de Festivals Shakespeare, un festival que ha portat produccions internacionals i que ha produït espectacles que s’han pogut veure per Europa, un festival que dignifica una cultura i la posa al costat d’aquelles que estimen i valoren tot allò que Shakespeare suposa per la cultura no només occidental. (Només cal recordar que ningú no pot contradir els crítics quan diuen que Shakespeare és qui ens reinventa com a humans, qui refunda el concepte de persona i de la humanitat d’occident.)

El cert és que aquest fet (i no només aquest fet) és fruit d’una decisió política i que contribueix a dibuixar un futur cultural del país trist, pobre, d’aparador fatu, de lluentons i fet d’esquena als “emprenedors” que tant lloen els mateixos polítics, d’esquena als qui treballen per una societat on la cultura tingui un paper i un pes importants.

La pregunta és: aquest dibuix de futur, exactament quin és? qui l’ha pensat? amb quin objectiu? On volen portar la nostra societat? O bé, i més greu: existeix aquest dibuix? hi ha algú que sàpiga on es va o on es vol anar? Sigi com sigui, tot plegat fa basarda.

Publicat (en una versió reduïda) el 24 d'abril de 2015

ser què?

No fa gaires anys els pobles i les ciutats eren el que eren, eren allò que la seva gent i la història els havien fet. Cada poble, cada contrada tenia la seva manera de ser i de fer forjada a través dels anys, les persones i les circumstàncies de tota mena que els havien anat condicionant.

Però es veu que ara això ja no ens agrada, sobretot perquè la majoria de vegades aquestes maneres de ser no s’ajusten a unes demandes purament de mercat, d’un mercat falsament anomenat de “turisme cultural” que s’alimenta del gregarisme del consum i de les falses construccions culturals.

I cada poble, cada ciutat i cada comarca vol tenir un lloc en aquest mapa, i van inventant-se mercats, fires, jornades i tradicions mil·lenàries iniciades fa set anys.

Perquè en lloc de ser el que realment s’és es vol ser allò pretesament original; i es construeix una nova etiqueta menyspreant i sepultant la identitat autèntica, i així tothom esdevé fals i adotzenat; tant és que siguin bruixes, vaques, medievals, bolets, avets, menjars, sabons, vins o el que sigui.

Parafrasejant Emily Dickinson: “que trist ser algú”; que trist creure’s ser algú quan no ets ningú perquè has renunciat a ser el que realment eres, que no has sabut veure, ni valorar, ni conservar ni potenciar.

publicat el 13 - 12 - 2014

semi, pseudo, anti, cultura

No és gens clar el veritable paper de la pretesa culturització que exerceixen molts organismes, institucions i mitjans de comunicació.

Moltes veus denuncien que aquestes accions (grans exposicions, suplements culturals, programes de TV...) en el fons suposen un atac a l’individu, a la llibertat, a l’autonomia crítica, a la capacitat de formar-se un judici propi; que el “consum cultural” del qual s’està tan cofoi no aporta sentit crític ni sentit de la responsabilitat i, per tant, no és cultura sinó tan sols entreteniment.

Aquestes actuacions, tot i que ho sembli, no s’ocupen dels problemes reals, no demanen cap esforç. No s’hi aprèn res, no culturitzen; distreuen i reconforten a qui potser voldria culturitzar-se i omplir un buit.

Tot això no ens fa millors, no dóna capacitat d’elecció ni de judici crític. Som en un punt en què l’alienació es confon amb la culturització.

La pregunta clau és si és millor això que res. I la resposta més sensata diu que qualsevol alienació és negativa, i que és nefasta una acció pseudocultural substitutòria que tranquil·litza la consciència i barra el pas cap a una cultura compromesa amb la persona i la humanitat.

Potser cal replantejar molts judicis superficials, moltes actuacions i moltes “polítiques culturals”.

publicat el 5 d'abril de 2013