Qüestions de llengua

No sabria què afegir a tot el que s’ha analitzat, dit i escrit en motiu del primer aniversari. De tota manera hi ha un parell d’aspectes lingüístics de què ens hem adonat i que voldria exposar.

En totes les tertúlies públiques i converses privades hem notat un vocabulari generalitzat i ben arrelat. Es parla sempre de “nosaltres” i “ells”; de “nosaltres” i “els altres”. No pas en una discriminació ideològica o social sinó geogràfica. Moltes fronteres també comencen en el lèxic, en l’imaginari.

I és un “nosaltres que cada vegada més gent eixampla més, cap al sud, cap al nord, mar enllà.

Una altra característica lingüística és l’ús del futur. El futur simple, que indica allò que sens dubte tindrà lloc (“això vindrà”); el futur perfet, que indica una acció futura que ja estarà acabada en el moment en què es refereix l’enunciat (“demà ja haurà vingut”). S’han acabat els verbs en condicional i les oracions subordinades condicionals.

Encara més: tots ens hem adonat que hi ha unes idees que s’expressen en moltes llengües diferents, i altres només en una. Ens hem adonat que hi ha unes idees que s’expressen amb serenitat, o cantant, i unes altres que se solen expressar amb crits i exasperació.

Ens hem adonat que la llengua diu molt més del que enuncia.

publicat el 5 d'octubre de 2018

Les llengües, encara

No tenen gaire res a veure, però llegint Notre langue française, el lllibre on Jean-Michel Delacomptée analitza la difícil situació de la llengua francesa, penso sovint en les reflexions sobre la llengua de Lluís Solà, un inexhaurible mar d’idees.

Hi penso perquè Delacomptée parla d’una llengua –i des d’una llengua– colonitzadora, de domini, sense ni plantejar-se aquesta realitat. Fins i tot quan parla de la llengua de les colònies (simptomàticament només de les d’ultramar; ni un mot de Bretanya, Còrsega, Occitània o Catalunya) no s’atura ni un segon a pensar en les llengües colonitzades, i en parlar del concepte de la llengua com a pàtria obvia del tot la qüestió. 

Les seves reflexions sobre la realitat de la llengua francesa i com aquest estat pot afectar tota una cultura i una civilització són ben interessants, però s’oblida de mirar-se al mirall.

Solà, en canvi, des d’una llengua víctima d’un procés ferotge de colonització i anorreament, va a l’arrel de la llengua i l’individu, es fa essencial. Les seves reflexions diuen també del present difícil, alerten de les conseqüències de la descomposició, però la seva anàlisi transcendeix i universalitza.

Són textos molt diferents, però en cada un el punt de partida és essencial per a marcar l’arribada.

publicat el 20 d'abril de 2018

La llengua, encara

No és la primera vegada que en parlem, perquè és un tema vital per a la supervivència de la cultura (i) de la humanitat. I per això no és gens estrany que sovint apareguin estudis i anàlisis que alerten sobre tot el que comporta la deixadesa lingüística que s’està imposant arreu del món.

En poques setmanes han aparegut dos llibres que cal tenir en compte. L’escriptor Jean-Michel Delacomptée ha publicat Notre langue française, un estudi i alhora un manifest on alerta de la desestructuració del francès estàndard a tots nivells. “Una llengua que es destrueix és un pensament que s’estova”, diu, que s’afebleix. I alerta contra la pèrdua d’identitat, de personalitat i de pensament, de judici crític, que això suposa.

El gran pensador Emilio Lledó, per la seva part, acaba de publicar “Sobre la educación”, un recull d’articles molt lúcids on les reflexions sobre llengua tenen un paper important, al costat d’una defensa impecable i radical de l’educació igualitària i del paper de la filosofia i, per tant, una crítica ferotge als sistemes educatius que se’ns imposen.

Però ni Lledó ni Delacomptée seran escoltats pels qui tenen a les mans salvar-nos de l’ensulsiada. Aquest tema no els preocupa. O, més ben dit, els preocuparia que ens en salvéssim.

Publicat el 6 d'abril de 2018

Milers de cent cinquanta-cincs

No és fàcil saber tot el que ha suposat l’atac a Catalunya a través del 155, ni quantificar-ho. Però no és només això: des de fa molt de temps, empresarialment ja s’aplicaven, i s’apliquen, mesures que van contra la normalització del país. La “lògica” del mercat va sempre contra la llengua; com, per exemple, el que passa amb les llibreries.

Els grans grups editorials, que editen poc en català, obliguen els llibreters a rebre tot el seu servei de novetats, llibres en castellà i en català, encara que al llibreter només li interessin els catalans. Així les llibreries s’omplen de llibres en castellà, a no ser que el llibreter tingui prou temps per retornar de pressa els que no vol i que tornarà igualment més endavant. No és el 155, però li fa la feina.

El que és pur 155 és el radical ofec econòmic als mitjans de comunicació en català, tant els de paper com els digitals. No se’ls paguen les subvencions aprovades, que els són vitals, ni se’ls paga la publicitat institucional ja publicada. Tampoc estan rebent la publicitat institucional que seria habitual. L’objectiu és l’asfíxia econòmica del mitjans que no són “la veu de l’amo”; acabar amb la pluralitat informativa i d’opinió, acabar amb qui no està al costat de qui mana. Pensament únic.

publicat el 29 de desembre de 2017

el nom

No té nom això? Líders civils no violents són a la presó per les seves idees. El govern més corrupte d’Europa, i que ha arruïnat l’estat, utilitza injustament i il·legalment la llei i les clavegueres de l’estat contra nosaltres. El govern està empresonat o és a l’exili per complir un programa electoral que mai no va ser impugnat. Ara ens manen els de fora des de fora. 

Hi ha qui no gosa expressar les seves opinions per por a represàlies. Han portat centenars de policies per a controlar-nos i atemorir-nos. Els seus radicals violents campen impunement pels carrers. Controlen els mitjans de comunicació estatals i volen controlar els nostres. Molts funcionaris i càrrecs públics se senten vigilats o espiats. Obliguen els funcionaris a redactar els informes en castellà, tot i que el català és llengua oficial. Fem servir cançons i eslògans del temps de la dictadura; dictadura que ells mai no han condemnat. Intervenint les finances han paralitzat un munt d’iniciatives vitals de totes les conselleries i molts proveïdors i treballadors no poden cobrar. 

Pretenen dictar el que ensenyem a les nostres escoles. I encara més. Polítics i governs d’Europa i del món es fan creus del que passa. I ells tan tranquils (?), orgullosos i sords en la seva immobilitat superba. On som? Quin nom té això en el diccionari?

publicat el 25 de novembre de 2017

paraula i veritat (3)

No és la primera vegada que en aquesta columna es parla de les relacions entre la paraula i la realitat. Més complexes i importants del que pugui semblar en la vida privada i, sobretot, pública. Usar una paraula determinada per designar una cosa pot alterar la percepció que tenim d’allò designat, i així alterar el que entenem per “veritat”. I els mots que designen realitats inexistents fan creure que allò és real.

Per això cal mesurar molt el que sentim, el que ens diuen, i no fer cas només de l’aparença que mostren les paraules; anar al fons d’allò designat i, si convé, donar-li després nosaltres el mot que li pertoca, acostar-nos a la veritat.

I això no només és vàlid per les qüestions de lèxic, de vocabulari, sinó també per les frases, la sintaxi, les figures retòriques, les comparances, els arguments... 

Darrerament hem anat veient com la paraula s’ha fet servir com a arma manipuladora de la veritat. Mots, frases i arguments que són, realment, fal·làcies amb què el poder vol aconseguir els seus propòsits.

Aturem-nos a cada paraula, a cada declaració, i analitzem-les a fons. Conèixer la llengua, dominar-la és una de les millors armes contra el totalitarisme i a favor de la veritat i la justícia. Qui domina la llengua domina el poder.

publicat el 3 de novembre de 2017

Delejar l'aigua

No sé si podria ser una tesi gaire sòlida, però és una opinió darrerament compartida, i per això la voldria exposar.

Hi ha unes generacions que van créixer en un entorn lingüístic d’alta qualitat (lèxica, sintàctica, estructural, dialectal, musical, fonètica, conceptual...). Infants i joves que als anys 60 i 70 rebien la llengua, per exemple, del “Cavall fort”, de les bones traduccions o adaptacions de les novel·les clàssiques, dels primers cantautors i adaptadors de cançó d’autor, dels cançoners de muntanya, de cançons infantils, de les cançons i pregàries del món cristià, de gravacions (en vinil) de contes... Un entorn lingüístic majoritàriament excel·lent, complex i assequible, sense complexos i que facilitava un aprenentatge lingüístic progressiu.

Un entorn que s’ha anat substituint per un altre de més pobre, incoherent, reduccionista, insensible, alterat en fonètica ortofonia i elocució, molt assimilat lèxicament i estructuralment a altres llengües, i massa sovint amb la incorrecció com a norma i socialment acomplexat.

La llengua se salva en els parlants, i la llengua dels parlants és la que reben. Mirant quina llengua reben els nostres nens i joves veurem quina llengua tindrem en el futur. I aquest futur no és gens afalagador.

publicat el 19 de maig de 2017

paraula i veritat (2)

No es tracta de dominar el llenguatge només per defensar-nos de l’ús que en fa el poder, per no deixar-nos manipular. El pensament es realitza amb llenguatge, i com més eines lingüístiques es tinguin, més eines de pensament, reflexió i creixement es tindran.

La complexitat de pensament només és possible amb complexitat lingüística. Tot allò no articulat a través del llenguatge queda inconcret, difós, i no se’n pot fer ús gaire més enllà de la vaguetat de la intuïció i la sensació.

I el sistema educatiu, de quina manera treballa per aquest domini? Amb quines eines? Amb quins procediments? L’ensenyament de la llengua a les aules porta a aquesta finalitat? O s’ensenyen més aviat uns mecanismes aïllats de la vida? S’ha aconseguit que l’alumne entengui per què ha de conèixer la llengua, que vulgui conèixer-la?

I la literatura? Som prou conscients de les funcions que fa la literatura en aquest procés? Unes funcions que, més enllà dels coneixements lingüístics, intervenen de ple en la creació d’una ideologia, d’un imaginari, d’un concepte del jo i del món... Què es llegeix a les aules (quan es llegeix)?

Una societat que dimiteix d’aquestes responsabilitats està condemnada a... A ser allò que va esdevenint la nostra. I no hi valdran queixes.

publicat el 6 de maig de 2016

paraula i veritat

No és aquest un article que aprofundeixi sobre el que el títol pot fer pensar, només diu una petita idea.

El llenguatge va començar per designar el present, la realitat; després va servir per indicar allò absent, i per inventar conceptes i realitats, per “crear el món”, i també per indagar, per pensar, per “ser”; i també per defensar-nos del món.

I és usat també pel poder en contra nostra i contra la veritat (Victor Klemperer ho estudià a fons en el llenguatge del nazisme). I només amb el llenguatge –i el pensament que conjuga− podem defensar-nos-en. 

“Atemptat contra la democràcia”, “la realitat és que...”, “la majoria vol...”, “això no és possible”, “refugiat”... Hem pensat a fons en què volen dir realment aquestes expressions? Com perverteixen la realitat a través del llenguatge?

Només amb el llenguatge podem defensar-nos de la manipulació ideològica que se’ns fa a través seu. I per això cal dominar el llenguatge −i millor que el contrari− per posar-lo al servei de la veritat i la justícia. 

El poder té por de la paraula (quan no és la seva) i sap de la seva força. Per això la persegueix encara que el que es digui siguin obvietats o precisament quan diu obvietats, quan diu la veritat neta; com la diuen, per exemple, les frases fetes.

publicat el 22 d'abril de 2016

Tió, Tió, Caga correctors!

No sembla pas que la consciència lingüística i les ganes de fer bé les coses siguin una qualitat que estigui gaire arrelada.

Aquest Nadal hem pogut veure, com a mínim, un parell d’exemples d’incúria lingüística que a hores d’ara són ja intolerables. I més quan es tenen a l’abast tantes eines de consulta, des de l’Optimot fins al servei del Consorci de Normalització Lingüística.

PaVic va crear una imatge per als tortells de reis, amb una capsa, la corona i una postal on s’explica la tradició. Però s’hi explica amb un redactat que necessitava la revisió d’un corrector. Sobretot perquè el text acaba amb una expressió (“tan boníssimes postres”) que és un calc exacte del castellà, una d’aquelles pràctiques que van castellanitzant el català i enterrant-ne les formes genuïnes.

El que ja no té perdó de déu és “El nostre comerç”, un full editat per Totvic. La llengua que s’hi usa no passaria un examen dels primers cursos d’ESO. Queda molt clar que l’empresa editora (Vozprinter) no s’ha preocupat gens ni mica de la llengua. Ara bé, segurament s’han preocupat de tots els altres aspectes de la producció. Menys de la llengua; no els deu semblar gens important.

I quina confiança ens pot merèixer una empresa editora que menysprea així la llengua?

publicat el 15 de gener de 2016

paraules exactes

No s’hauria de perdre mai de vista (ni d’enteniment) la sentència de John Searle: “No és possible pensar amb claredat si no s’és capaç de parlar i escriure amb claredat.”

Sota aquesta premissa, Gianrico Carofiglio acaba de publicar un breu assaig que demana a crits una edició (i milers de lectures) a casa nostra. 

Carofiglio, jutge, escriptor i polític, és sobretot conegut per les novel·les (“thrillers judicials”) protagonitzades per l’advocat Guido Guerrieri. En un altre ordre el 2010 va publicar La manomissione delle parole, on denunciava la pèrdua de sentit dels mots per la seva manipulació, reflexionava sobre la llengua del poder i analitzava les perversions de l’ús de cinc mots (justícia, rebel·lió, bellesa, vergonya i elecció) per a la seva recuperació i, per tant, per a un canvi de vida.

Ara, a Con parole precise, reflexiona sobre el llenguatge públic: L’obscuritat en la llengua del poder (polític, administratiu, judicial) és antidemocràtica. La qualitat de la llengua és proporcional a la qualitat del pensament. Estem inundats de frases obscures, buides, de discursos sense sentit, amb el sentit tergiversat o al servei de la mentida; i són les paraules que ens condicionen la vida. D’això parla.

Cal traduir Carofiglio. Ens és urgent.

publicat el 20 - 11 - 2015

ni ensenyar ni educar (22)

No hi deu haver gairebé ningú que ara mateix no hagi sentit parlar de la catàfora. Les proves de selectivitat l’han portada a l’estrellat mediàtic.

I heus ací que aquest rebombori ens pot il·luminar sobre tot això del nostre entorn cultural:

Un ensenyament que fa que una definició puntuï un punt sobre els deu de coneixement lingüístic, i no pas el veritable domini de la llengua, ni que sigui en l’ús d’aquesta forma gramatical.

Uns mitjans de comunicació que, sense cap informació ni cap vergonya, s’entesten a qualificar la catàfora de “figura literària” o “figura retòrica” al costat de la metàfora o la metonímia, quan és un ús habitual de la llengua i del significat: un element lingüístic que s’anticipa a aquell al qual substitueix.

Uns mitjans de comunicació que cada any fan de les proves de selectivitat notícia de primera plana, i cada any amb les mateixes paraules, imatges i reportatges, sempre intercanviables.

Uns mitjans de comunicació que només parlen d’educació quan hi ha alguna notícia (sempre relacionada amb la política o a l’administració), però pràcticament mai no es preocupen de com funciona realment l’ensenyament en aquest país.

I una població en la qual, després de tant de soroll, poca gent sabria definir la catàfora famosa.

publicat el 19-06-2015

S'acaba (?)

 No fa gaires dies, Carme Junyent, lingüista i cap del Grup d’Estudi de llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona, en un acte públic sobre l’estat de la llengua catalana en un futur, va exposar les condicions que farien falta perquè el català no desaparegués. “Fer com sempre ens està portant a l’extinció” és una de les idees de la seves tesis.

 

En el mateix acte, Pau Vidal, filòleg, escriptor i traductor, va explanar alguns dels continguts dels seu recent llibre El bilingüisme mata (el títol és prou clar).

No podem entrar en detalls, però és altament preocupant que el que diguin sobre aquest tema els especialistes s’aparti tant de la política lingüística que es du a terme i de la que es projecta per a un futur.

Ja fa molt anys (com a mínim des del primer manifest d’Els Marges, el 1979) que sociolingüistes i filòlegs adverteixen del precari estat i de l’incert futur de la llengua, i ofereixen directrius d’actuació als polítics. I fa els mateixos anys que els polítics no volen escoltar-los. 

La moderadora de l’acte va fer notar com l’acció política és molt eficaç per atacar una llengua, però no es pot fer servir per a defensar-la. On són els polítics conscients i valents? La llengua ha de dependre només dels parlants? Això s’acaba?

publicat el 30 de gener de 2015

ni educar ni ensenyar (21)

No se salvarà la llengua només amb la independència. Caldran lleis, usos i actituds molt ben portades per a assegurar la pervivència del català. No és una especulació, ho diuen els sociolingüistes, els sociòlegs i els lingüistes. Diguin el que diguin els polítics, aquest és l’únic diagnòstic creïble i amb fonament, el diagnòstic dels especialistes en la matèria.

Però si se salvés la llengua, en quin estat perviuria? És evident la degradació que sofreix en les seves estructures més profundes i definitòries; l’assimilació al castellà és molt més ràpida i intensa del que podria semblar (i això també ho diuen els especialistes).

Per això és tan preocupant la formació lingüística dels mestres, la correcció amb què parlen als nens. Molts pares estan alarmats perquè la influència de l’escola està deseducant lingüísticament els seus fills, que es contaminen de les irregularitats de la parla dels mestres (i també de les dels altres nens, als quals els mestres no volen o no saben corregir). Alhora, els professors de les facultats d’educació estan alarmats per la desídia i la incúria lingüística dels futurs mestres, que no volen ser corregits ni corregir-se.

Això és així, sens dubte. No és cap exageració. I, indubtablement, és clar on ens porta.

 publicat el 27 d'octubre

que pleguin

No trobaríem ningú que acceptés una interpretació musical que, tot i seguint les notes de la partitura, no en respectés els ritmes, els silencis, les cadències, els matisos, les línies melòdiques. Si això passés en un concert, el daltabaix seria absolut.

Però cada dia i a tot arreu ens empassem “interpretacions” de la llengua −és a dir: lectures− que si bé reprodueixen totes les lletres i paraules, no respecten cap dels altres constituents de la llengua oral.

La lectura és més que la verbalització de les lletres. En la oralitat el pes del significat cau sobretot en l’entonació, el ritme o la melodia de la frase, que en marquen l’estructura sintàctica i conceptual i són essencials per a la comprensió del text.

I només cal escoltar la ràdio o la televisió per adonar-nos que molts (molts) professionals d’aquests mitjans destrossen els textos en la seva lectura i els fan pràcticament indesxifrables. I sovint no només per les inflexions melòdiques, sinó per elements tan bàsics com la prosòdia, l’accentuació dels mots o la reproducció de la puntuació.

I no passa res. Ningú no diu res. I aquesta gent continua impunement fent una feina que no sap fer, destrossant la llengua i acostumant la població a una llengua potinejada i incomprensible.

publicat el 22 d'agost de 2014

Mario Bruno

No bufen bons vents per a la llengua catalana; al contrari, vivim un dels pitjors moments de la seva història recent. Als atacs directes i letals que li infereix el PP al País Valencià i a les Illes, s’hi han afegit els que es donen a Catalunya, fent bona la teoria que deia que el que passava allí era un assaig per l’estocada definitiva aquí.

Per si això no fos prou, la darrera enquesta revela que a Catalunya l’ús del castellà com a llengua habitual avança (li té un 51’14% de la població) mentre recula el català (31’02%).

És en aquest context que Mario Bruno, el recent escollit Síndic de l’Alguer, va fer el discurs inaugural del seu mandat en català. No és el president de la Generalitat Valenciana o del Govern Balear, no és un ministre espanyol; és el batlle d’una petita ciutat de Sardenya on el català fa segles que lluita per sobreviure.

Mario Bruno entén que la llengua és essencial, i ell mateix s’ocuparà de la política lingüística. Està donant una lliçó de bon govern i de dignitat a molts càrrecs polítics de per aquí (però no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar).

Des de l’Alguer, tan sovint oblidat, vénen vents de canvi. Hi ha tantes faules que conten com el petit, just, acaba imposant-se al gran, pèrfid, pinxo i groller...!


publicat el 27 - 06 - 2014