elemental, però fals

No hi ha ni una pàgina en les novel·les de Sherlock Holmes on aparegui la frase “Elemental, estimat Watson”. Els especialistes s’han cansat de repetir-ho, però la inèrcia dels tòpics fa que la veritat sigui del tot ignorada. De la mateixa manera, els seguidors de la sèrie d’animació “Mazinger Z” s’estimen més passar per alt que l’expressió “pits a fora!” no apareix enlloc, i la van citant.

Això pot fer reflexionar sobre força aspectes d’allò que s’entén per “veritat”, sobre la mecànica de les creences o sobre la influència de la ciència en el coneixement popular. I també és ben fàcil establir paral·lelismes entre aquests “mites” que es van imposant contra la certesa, i moltes de les opinions sobre temes de llengua i cultura que, malgrat certeses i evidències, es van repetint i es constitueixen en veritat.

Per exemple, sobre la qualitat d’un escriptor, d’un actor, d’un músic, d’un artista o d’un creador s’instauren unes certeses inamovibles que es van repetint sense valorar ni analitzar.

Per exemple, sobre la realitat sociolingüística del català i del seu futur es van reiterant mentides pietoses sense escoltar els savis especialistes.

Per exemple, sobre la realitat de la política cultural, sobre el tòpic de la vitalitat del país, sobre...

publicat el 3-07-2015

S'acaba (?)

 No fa gaires dies, Carme Junyent, lingüista i cap del Grup d’Estudi de llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona, en un acte públic sobre l’estat de la llengua catalana en un futur, va exposar les condicions que farien falta perquè el català no desaparegués. “Fer com sempre ens està portant a l’extinció” és una de les idees de la seves tesis.

 

En el mateix acte, Pau Vidal, filòleg, escriptor i traductor, va explanar alguns dels continguts dels seu recent llibre El bilingüisme mata (el títol és prou clar).

No podem entrar en detalls, però és altament preocupant que el que diguin sobre aquest tema els especialistes s’aparti tant de la política lingüística que es du a terme i de la que es projecta per a un futur.

Ja fa molt anys (com a mínim des del primer manifest d’Els Marges, el 1979) que sociolingüistes i filòlegs adverteixen del precari estat i de l’incert futur de la llengua, i ofereixen directrius d’actuació als polítics. I fa els mateixos anys que els polítics no volen escoltar-los. 

La moderadora de l’acte va fer notar com l’acció política és molt eficaç per atacar una llengua, però no es pot fer servir per a defensar-la. On són els polítics conscients i valents? La llengua ha de dependre només dels parlants? Això s’acaba?

publicat el 30 de gener de 2015

Mario Bruno

No bufen bons vents per a la llengua catalana; al contrari, vivim un dels pitjors moments de la seva història recent. Als atacs directes i letals que li infereix el PP al País Valencià i a les Illes, s’hi han afegit els que es donen a Catalunya, fent bona la teoria que deia que el que passava allí era un assaig per l’estocada definitiva aquí.

Per si això no fos prou, la darrera enquesta revela que a Catalunya l’ús del castellà com a llengua habitual avança (li té un 51’14% de la població) mentre recula el català (31’02%).

És en aquest context que Mario Bruno, el recent escollit Síndic de l’Alguer, va fer el discurs inaugural del seu mandat en català. No és el president de la Generalitat Valenciana o del Govern Balear, no és un ministre espanyol; és el batlle d’una petita ciutat de Sardenya on el català fa segles que lluita per sobreviure.

Mario Bruno entén que la llengua és essencial, i ell mateix s’ocuparà de la política lingüística. Està donant una lliçó de bon govern i de dignitat a molts càrrecs polítics de per aquí (però no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar).

Des de l’Alguer, tan sovint oblidat, vénen vents de canvi. Hi ha tantes faules que conten com el petit, just, acaba imposant-se al gran, pèrfid, pinxo i groller...!


publicat el 27 - 06 - 2014

Jaume Sastre

No tenir pasta d’heroi ni voler-ne ser és moltes vegades allò que fa que se’n sigui. L’heroi sovint ho és malgrat ell mateix, s’hi veu abocat per convicció, per compromís, per dignitat, per voluntat de servei, per coherència, perquè creu de debò que “algú hauria de fer-ho” i acaba decidint que aquest “algú” bé podria ser ell. 

Cada vegada són més i més letals les actuacions dels governs i d’associacions civils contra la llengua i la cultura catalanes i contra els sistemes educatius que assagen de construir un país normal. 

Quan escric aquesta columna, a Mallorca, Jaume Sastre, un professor d’institut, porta divuit dies de vaga de fam indefinida (des del 8 de maig) per una educació digna, de qualitat i en català a les Illes.

Tots els esdeveniments relacionats amb la vaga es troben al blog http://blocs.mesvilaweb.cat/JaumeSastre. S’hi pot comprovar el gran ressò internacional que té i sobretot com tot un poble (i dic “tot”) està al seu costat, amb milers de mostres diàries de suport.

Sastre només demana al president negociació i no imposició, demana respecte i bon govern. S’ha dit que la vida de Jaume Sastre és a les mans de Bauzà. No només això: la vida de tots nosaltres és a les mans de Bauzà, de Fabra, de Mas... I a les nostres mans.

publicat el 30-05-2014

qui governa? qui mana?

No és fàcil d’entendre perquè escapa a qualsevol lògica de funcionament democràtic. No és fàcil d’entendre perquè allò que no respon a lògica o a raó no es pot entendre.

Un poble escull el seu govern periòdicament en unes eleccions. Durant anys i anys els governs escollits (de partits diferents) estableixen una política lingüística en l’educació, que és acceptada sense problemes; al contrari: es reconeix com a eficaç i en altres països és vista com a model d’integració i de llibertat.

Resulta que aquesta política no agrada a alguns integrants del país (cinc famílies: vuit alumnes) i la porten al jutjat. I resulta que un jutge anul·la aquesta política lingüística i ordena al govern la política que cal realitzar.

Així doncs, un poder judicial, no escollit pels ciutadans, s’imposa per sobre l’actuació d’un poder legislatiu que respon a la voluntat democràtica d’un poble. I ho fa amb el beneplàcit del poder de més amunt.

Alhora, la sentència fa prevaldre la voluntat dels pares d’un sol alumne castellanoparlant per sobre la d’una vintena de catalanoparlants. Diu que en nom de la democràcia i la llibertat.

No és fàcil d’entendre perquè només s’entendria si s’estigués en una situació de dictadura judicial o de colonització i genocidi lingüístic.


publicat  el 07 - 02 - 2014

i ara, contra l'occità

No en té prou, el govern d’Espanya, de lluitar incansablement contra la llengua catalana. Ni en tenen prou els partits espanyols, del color que sigui (que en això han prou demostrat que són iguals), que hi lluiten activament o amb la complicitat del silenci.

No en tenen prou, i ara Espanya ha començat la lluita contra l’occità, una llengua en un estat encara més crític que el català.

La Generalitat, seguint la llei, està iniciant el que serà l’Acadèmia de la Llengua Occitana, projecte que, lògicament, no té en compte només la variant aranesa de l’occità sinó que s’estén a tota la llengua, a totes les variants, per tal de normativitzar-ne l’estàndard, l’únic camí per començar la salvació de l’occità, seguint la gramàtica de Loís Alibèrt de 1935.

Doncs bé. Unitat d’Aran, partit lligat al PSOE, es nega en rodó a acceptar una acadèmia així. La vol reduïda a l’aranès, sense tenir en compte la totalitat de l’occità. És el principi de la mort de la llengua, com qualsevol sociolingüista sap molt bé i com la història ha demostrat.

Per què Espanya actua així contra les llengües? La resposta esfereeix.

Trobaran més informació a l’article sòlidament argumentat de Marçal Girbau a El Punt-Avui del deu d’aquest mes i al diari occità www.eljornalet.com

Publicat el 19 - 04 - 2013

TV3 - 3 = 0

No és cap anècdota, ni suposa una simple remodelació. El tancament per part de TV3 de les corresponsalies de Catalunya Nord, de Terres de l’Ebre i del Pirineu és un atac directe a la nació, a la seva vertebració i al seu equilibri.

Poc després d’afirmar que aquestes corresponsalies “pel seu arrelament i coneixement dels territoris respectius no eren substituïbles”, la Corporació catalana de Mitjans Audiovisuals decideix eliminar-les. I tan amples.

Ningú no pot dubtar del paper dels mitjans audiovisuals, sobretot de la televisió, en la construcció d’un país. I tothom sap el paper que hi ha fet TV3 des de la seva fundació.

Però també veiem com TV3 va renunciant a aquest paper i a aquesta responsabilitat. Primer abdicà de la responsabilitat cultural (parlem de cultura, no de productes d’entreteniment derivats de les arts). Després va renunciar a la seva responsabilitat pel que fa a la llengua, i sembla talment un instrument contra la normalització i la normativització del català.

I, ara, esborra de l’imaginari col·lectiu unes parts essencials del país. No es poden retallar altres partides?

Encara que el lema digui que és “la nostra”, queda clar que en realitat va contra nosaltres. I justament en aquests moments tan vitals. Anem bé.

publicat el 8 de març´de 2013