paraula i veritat (2)

No es tracta de dominar el llenguatge només per defensar-nos de l’ús que en fa el poder, per no deixar-nos manipular. El pensament es realitza amb llenguatge, i com més eines lingüístiques es tinguin, més eines de pensament, reflexió i creixement es tindran.

La complexitat de pensament només és possible amb complexitat lingüística. Tot allò no articulat a través del llenguatge queda inconcret, difós, i no se’n pot fer ús gaire més enllà de la vaguetat de la intuïció i la sensació.

I el sistema educatiu, de quina manera treballa per aquest domini? Amb quines eines? Amb quins procediments? L’ensenyament de la llengua a les aules porta a aquesta finalitat? O s’ensenyen més aviat uns mecanismes aïllats de la vida? S’ha aconseguit que l’alumne entengui per què ha de conèixer la llengua, que vulgui conèixer-la?

I la literatura? Som prou conscients de les funcions que fa la literatura en aquest procés? Unes funcions que, més enllà dels coneixements lingüístics, intervenen de ple en la creació d’una ideologia, d’un imaginari, d’un concepte del jo i del món... Què es llegeix a les aules (quan es llegeix)?

Una societat que dimiteix d’aquestes responsabilitats està condemnada a... A ser allò que va esdevenint la nostra. I no hi valdran queixes.

publicat el 6 de maig de 2016

emprenedors

No es pot ser res més. No hi ha altre camí. És l’únic futur, el que ens ha de salvar.

Com una plaga, el concepte de “l’emprenedoria” (horrible paraula) està envaint tots els aspectes de la societat, sobretot els de la formació i la construcció del futur.

Només interessa que els alumnes siguin emprenedors, no que siguin intel·ligents o coneixedors. A creadors i artistes se’ls valora més pel grau d’emprenedoria que no per l’honestedat i la qualitat del treball, i cap aquí van cursos i tallers. Als laboratoris, als centres d’investigació i formació, als grups de treball, a les empreses... A tot arreu el valor suprem és l’emprenedoria.

Des de tots els àmbits, sobretot els de la cultura, s’està construint un país d’emprenedors sense que importin la base, ni les idees ni el fons; superficials i mancats de tot el que fa forta una cultura. Un país de modes i de disfresses sense cos.

Tot plegat perquè, al capdavall, als polítics els importa ben poc el futur del país i deixen que el dissenyin els emprenedors de manual d’autoajuda i tècniques comercials. Emprenedors de fireta que fan de polítics i polítics que no són ni emprenedors.

I un país no es fa amb emprenedors. Es fa amb Savis, amb Artistes, amb Polítics, amb Persones... Tot amb majúscula.

publicat el 21 - 03 - 2014

ni ensenyar ni educar (21)

No és gens difícil veure aquesta escena, que és ben real i molt repetida, amb variacions: en una aula de qualsevol curs apareix un tema de cultura general, de coneixement comú, i els alumnes, que ho desconeixen tot d’aquella qüestió, excusen la seva ignorància en el fet que “a l’escola no ens ho han explicat mai”.

En l’apogeu de l’era de la informació, qüestions com les revoltes dels 60, la donació d’òrgans, les feines del camp o el perquè dels noms dels carrers solen ser del tot desconegudes pels nens i els joves. S’ha deixat la formació exclusivament a mans de l’escola; la majoria de famílies hi han renunciat, han desaparegut els fluxos col·lectius d’informació i els nois no usen les tecnologies de la informació per a informar-se ni en tenen desig.

L’escola té sentit i funció si és integrada en una societat formadora i educadora a través de molts mitjans diferents, des de la transmissió oral fins als mitjans de comunicació.

L’escola no pot ni ha de suportar tot el pes de la formació i l’educació, però els canvis socials han dut al punt que només ella ho fa. I tan sols hi ha una solució: canviar les formes de vida. Impossible? Pràcticament. I que això aboca a una societat suïcida? També. Però ens trobem exactament en aquest punt. Sí.

Publicat el 27-12-2013

ni educar ni ensenyar (15)

No arribem a adonar-nos realment de les conseqüències devastadores de l’aplicació de la llei d’educació amb què amenaça el PP. Alguns dels aspectes més rellevants o més difosos n’amaguen d’altres que són igualment fonamentals pel futur del nostre país, de la nostra gent i de la nostra cultura (tres conceptes que són el mateix).

Un d’aquests despropòsits és la voluntat de suprimir la línia escènica i musical del Batxillerat. És a dir: es vol negar la possibilitat d’articular els coneixements i la formació sobre l’eix de les arts del teatre i de la música, com si no en fossin dignes o com si no en fossin tan capaces com ho són les arts visuals, la tecnologia o la ciència.

És a dir: als nostres joves que es volen dedicar a la música o a les arts escèniques se’ls vol negar una educació que es basi en els seus interessos i aficions, se’ls vol negar una formació que els permeti fonamentar teòricament aquestes activitats i créixer amb elles.

És a dir: es considera que això de la música i el teatre no és gaire res més que un passatemps o un entreteniment.

És a dir: es menyspreen les arts, o no s’hi creu (o els fan por).

És a dir: no es volen músics ni gent de teatre amb el pòsit cultural que cal.

És a dir: es nega l’educació, es nega la cultura.

publicat el 28-12-2012

ni ensenyar ni educar (12)

No es poden entendre les declaracions de la Consellera d’Ensenyament dient que cal una assignatura que faci dels alumnes empresaris emprenedors.

Ensenyar els alumnes a ser arriscats, inquiets, creatius, a tenir iniciativa, plantejar-se objectius, superar les dificultats, portar a terme els projectes i lluitar per aconseguir-los... que se sàpiga, totes aquestes actituds, normes i valors formen part de l’ideari o projecte educatiu de qualsevol escola que es pugui dir escola. Aleshores, quin sentit tenen aquestes declaracions?

Deu ser que ara el que volen és forçar cada alumne a ser un empresari agressiu i triomfant. (I ja veiem els valors de la majoria d’empresaris triomfants.)

Així, Ensenyament augmentarà més encara les fatídiques i inútils assignatures “maria” (I de quina matèria traurà les hores?). Però sobretot Ensenyament demostra que no creu en el principi pedagògic més elemental: que a l’escola els valors s’aprenen transversalment, en totes les seves activitats, en les actituds dels professors, però no en una assignatura concreta (cosa sovint contraproduent). I, sobretot, demostra que ignora els valors i els objectius que en l’ensenyament tenen, per exemple, la història, la filosofia o la literatura, grans escoles de la vida.

18 - 10 - 2011