de lleis i imperis

No cal entendre en jurisprudència o en teoria del dret per sentir una certa esgarrifança i molta perplexitat cada vegada que des del poder algú parla de sotmetre a “l’imperi de la llei”. Com si la llei fos una imposició, un sotmetiment. La llei és un acord per facilitar la convivència i ordenar-la.

Dir “l’imperi de la llei” és concebre la llei com a una eina de dominació d’algú, que se l’ha fet seva, la dicta i la controla, sobre els altres, als quals vol sotmetre usant al llei com a eina i excusa.

Qui diu “l’imperi de la llei” normalment ho diu parlant d’algú a qui vol controlar i dominar, i quan ho diu entén que la llei és un mecanisme al servei dels seus interessos particulars contra els interessos de qualssevol.

Parlar de “sotmetre algú a l’imperi de la llei”, en un estat de dret i quan aquest “algú” és manifestament cívic, és anar contra la llei, els seus fonaments i  el seu esperit.

Parlar de “l’imperi de la llei” és, de fet, il·legal i hauria d’estar penat.

Tot això fa pensar en aquell poema, tan bell i cert, d’Erich Fried sobre la llibertat: “Dir / –Ací / domina la llibertat– // és sempre / un error / o potser / una mentida. // La llibertat / no domina”. 

Doncs el mateix podríem dir de la llei. La llei no impera, la llei conviu. 

publicat el 12 de gener de 2018

paraula i veritat (3)

No és la primera vegada que en aquesta columna es parla de les relacions entre la paraula i la realitat. Més complexes i importants del que pugui semblar en la vida privada i, sobretot, pública. Usar una paraula determinada per designar una cosa pot alterar la percepció que tenim d’allò designat, i així alterar el que entenem per “veritat”. I els mots que designen realitats inexistents fan creure que allò és real.

Per això cal mesurar molt el que sentim, el que ens diuen, i no fer cas només de l’aparença que mostren les paraules; anar al fons d’allò designat i, si convé, donar-li després nosaltres el mot que li pertoca, acostar-nos a la veritat.

I això no només és vàlid per les qüestions de lèxic, de vocabulari, sinó també per les frases, la sintaxi, les figures retòriques, les comparances, els arguments... 

Darrerament hem anat veient com la paraula s’ha fet servir com a arma manipuladora de la veritat. Mots, frases i arguments que són, realment, fal·làcies amb què el poder vol aconseguir els seus propòsits.

Aturem-nos a cada paraula, a cada declaració, i analitzem-les a fons. Conèixer la llengua, dominar-la és una de les millors armes contra el totalitarisme i a favor de la veritat i la justícia. Qui domina la llengua domina el poder.

publicat el 3 de novembre de 2017

E la nave va?

No li faltava gens de raó a l’arquitecte Ferran Blancafort en l’article publicat fa dos divendres en aquest periòdic sobre les polítiques urbanístiques, amb esments concrets a la ciutat de Vic. Com estaven plens de seny i de raó ell mateix o d’altres professionals en articles anteriors.

No els falta raó als sociolingüistes i lingüistes que des de fa dècades avisen del perill real en què es troba la llengua catalana si se segueix amb les mateixes polítiques.

Tampoc van gens errats els agents i actius reals de la cultura quan critiquen les polítiques culturals i ofereixen alternatives i solucions als problemes.

Ni van equivocats els professors i pedagogs que alerten i aconsellen la Conselleria d’Ensenyament.

I tenen tota la raó del món els autònoms i els petits empresaris quan expliquen als polítics com haurien de ser les lleis perquè tot anés millor.

A cap d‘aquests especialistes i a molts d’altres (físics, pagesos, antropòlegs, geògrafs, sociòlegs...) no els falta gens de raó quan critiquen els polítics i els avisen dels perills de les seves decisions. Però no hem vist gairebé mai cap polític que els faci cas; malalt que no fa cas al metge, conductor que ignora el codi de circulació.

I així la nave va... A la deriva i cap al precipici.

publicat el 2 de desembre de 2016

Adoberies, ACVic, etc.

No és la primera vegada que ACVIC posa la mirada a les Adoberies. Fa pocs dies, per segon any consecutiu estudiants, arquitectes i urbanistes van centrar les seves reflexions, anàlisis i propostes a repensar-les dins la QUAM, un dels programes estrella internacionals d’ACVIC dirigit per Ramon Parramon, en col·laboració amb el Màster sobre paisatge i patrimoni que dirigeix el reputat i innovador geògraf Francesc Muñoz a la UAB. 

En la presentació de les conclusions es van posar de manifest el rigor, la creativitat i el realisme del treball dels participants vinguts d’arreu del món.

A partir d’aquí vénen reflexions i preguntes, una de les quals és: De quina manera l’Ajuntament de Vic tracta ACVIC (un centre públic amb alta participació municipal)? De quina manera tracta un Centre que li ofereix tants regals com aquest?

Fa l’efecte que ACVIC és un estrany per a molts membres del consistori, i sembla que ni el mateix Ajuntament no se’l mira amb els ulls amb què hauria de fer-ho. Des de l’art, el Centre actua en pedagogia i educació, integració social, urbanisme, interacció amb el barri, en projectes internacionals...

Però els esforços per sobreviure li són excessius. Si amb tantes dificultats fa el que fa, què no faria amb un tracte més just?

Publicat el 4 de novembre de 2016

paraules exactes

No s’hauria de perdre mai de vista (ni d’enteniment) la sentència de John Searle: “No és possible pensar amb claredat si no s’és capaç de parlar i escriure amb claredat.”

Sota aquesta premissa, Gianrico Carofiglio acaba de publicar un breu assaig que demana a crits una edició (i milers de lectures) a casa nostra. 

Carofiglio, jutge, escriptor i polític, és sobretot conegut per les novel·les (“thrillers judicials”) protagonitzades per l’advocat Guido Guerrieri. En un altre ordre el 2010 va publicar La manomissione delle parole, on denunciava la pèrdua de sentit dels mots per la seva manipulació, reflexionava sobre la llengua del poder i analitzava les perversions de l’ús de cinc mots (justícia, rebel·lió, bellesa, vergonya i elecció) per a la seva recuperació i, per tant, per a un canvi de vida.

Ara, a Con parole precise, reflexiona sobre el llenguatge públic: L’obscuritat en la llengua del poder (polític, administratiu, judicial) és antidemocràtica. La qualitat de la llengua és proporcional a la qualitat del pensament. Estem inundats de frases obscures, buides, de discursos sense sentit, amb el sentit tergiversat o al servei de la mentida; i són les paraules que ens condicionen la vida. D’això parla.

Cal traduir Carofiglio. Ens és urgent.

publicat el 20 - 11 - 2015

que sí

No és clar que les “candidatures pel sí” guanyin en aquestes eleccions. Tots sabem que les enquestes tenen finalitats electorals, i algunes que auguren una bona majoria al sí semblen dissenyades per desmobilitzar els seus votants per excessiva confiança i per mobilitzar una bona part de la població que mai no ha estat interessada en les urnes i a qui aquests resultats farien venir por després de tantes declaracions furibundes, apocalíptiques i, ben mirat, ridícules, de les files espanyolistes. Unes declaracions que, si bé fan créixer el nombre d’independentistes, també actuen en sentit contrari.

El que és clar és que ara mateix, quan alguns espanyols, espantats, comencen a dir que ens estimen una mica, al mateix temps continuen els atacs contra la llengua i contra tot allò que signifiqui normalitat en la llengua i la cultura. 

La lletra petita dels diaris diu l’altra cara dels titulars grossos. Contínuament es van donant de manera impune humiliacions, prohibicions, discriminacions, atacs directes a l’ús normal –i legal− de la llengua en el propi territori i contra la cultura catalana. 

Aquesta lletra petita (sovint ignorada per la premsa) i no les declaracions en lletra grossa és el que mostra la realitat. I també ens mostra l’únic camí.

publicat el 25-09-2015

ni ensenyar ni educar (22)

No hi deu haver gairebé ningú que ara mateix no hagi sentit parlar de la catàfora. Les proves de selectivitat l’han portada a l’estrellat mediàtic.

I heus ací que aquest rebombori ens pot il·luminar sobre tot això del nostre entorn cultural:

Un ensenyament que fa que una definició puntuï un punt sobre els deu de coneixement lingüístic, i no pas el veritable domini de la llengua, ni que sigui en l’ús d’aquesta forma gramatical.

Uns mitjans de comunicació que, sense cap informació ni cap vergonya, s’entesten a qualificar la catàfora de “figura literària” o “figura retòrica” al costat de la metàfora o la metonímia, quan és un ús habitual de la llengua i del significat: un element lingüístic que s’anticipa a aquell al qual substitueix.

Uns mitjans de comunicació que cada any fan de les proves de selectivitat notícia de primera plana, i cada any amb les mateixes paraules, imatges i reportatges, sempre intercanviables.

Uns mitjans de comunicació que només parlen d’educació quan hi ha alguna notícia (sempre relacionada amb la política o a l’administració), però pràcticament mai no es preocupen de com funciona realment l’ensenyament en aquest país.

I una població en la qual, després de tant de soroll, poca gent sabria definir la catàfora famosa.

publicat el 19-06-2015

i de la cultura? (2)

No queden clares encara les configuracions de la majoria d’Ajuntaments, però ja s’han pogut veure els primers moviments de cara als possibles pactes i als repartiments de regidories.

En aquestes qüestions la tendència cada vegada més clara és la nul·la importància que es dóna a obtenir la direcció o coordinació de la política cultural d’una ciutat o d’un poble. És evident que hi ha uns “punts forts”, com poden ser hisenda, governació o urbanisme, però també és ben palès que en les estratègies de poder la cultura no compta per a res.

Tot allò que sempre es diu de la cultura com a eina vertebradora de la societat, com a element cohesionant, com a senyal d’identitat, com a aglutinant social, com a base de la convivència i de la integració, com a constructora de futur, com a fonament de la nació... Tot això, on queda? 

Al costat d’aquests discursos, la realitat és que en la majoria d’ajuntaments del país (gairebé en tots) la regidoria de cultura no és gens cobejada ni ningú lluitarà per a tenir-la; al contrari, són els escorrialles que sovint van a parar a aquell regidor que hi té alguna relació, a vegades anecdòtica o risible, i ni es planteja que pugui existir una veritable política cultural.

I la cultura es fa des de baix. I així ens va.

publicat el 5-06-2015

i de la cultura?

No ens estranyi que la majoria de programes electorals no diguin gaire res. Al capdavall, fets de bones intencions vagues, sols ens n’arriben resums publicitaris.

De tota manera, en les polítiques culturals municipals és preocupant la vaguetat i la manca d’idees i de compromís. Llocs comuns, propostes adotzenades i cap projecte sòlid, cap línia d’acció concreta, cap disseny de futur; ni cap estudi previ de la realitat, cap anàlisi de les “polítiques” realitzades i els seus resultats. Ni cap proposta engrescadora, parcial o global. Ni tampoc cap articulació comarcal; i en un territori que tots qualifiquem (hipòcritament?) de comarca-ciutat.

És més: els qui pretenen governar Vic ignoren les reflexions i propostes que s’han realitzat des de les institucions sobre política cultural a la ciutat i a la comarca. 

Tothom coincideix a dir que la cultura és un eix social i polític fonamental, però els fets contradiuen aquesta idea. O no interessa la cultura o no interessa el país (o cap dels dos).

Mentrestant, allò que anomenen “el teixit social” (per no dir-ne el que és: “la ciutat”, “el poble”, “la gent”, la realitat) va esmerçant esforços a construir la cultura, rebent sovint dels poders públics tan sols ignorància o uns copets a l’espatlla.

publicat el 22-06-2015

Sendra : un símptoma

No ens estranya ni ens pot venir de nou que Pau Arboix hagi decidit de tancar la fàbrica de llonganisses Sendra, reconegudes com un dels productes gastronòmics més exquisits del món (del món!).

I no ens estranya perquè a l’arrel del conflicte hi ha l’administració pública i la manera com fa i entén la seva tasca, la seva manera de “governar” i “administrar” tota mena d’activitats (industrials, culturals, educatives, d’investigació, empresarials, esportives, les de l’administració mateixa...), que parteix de la malfiança total. 

Cal replantejar-se les coses quan la llei desafia i contradiu el sentit comú, quan les exigències de l’administració i la seva burocràcia suposen un esforç més gran que el de la pròpia activitat, quan es fa evident que els sistemes de control s’han convertit en una estructura sobreposada a l’activitat, independent de la realitat, creada només per acontentar unes exigències de l’administració que no van en benefici de l’activitat sinó només de l’administració mateixa.

Cal replantejar-se les legislacions i els sistemes de control quan generen i alimenten una administració autàrquica amb una absoluta fixació per les formes, independentment del fons, l’essència i l’eficàcia real.

Cal, però no es fa. I així ens va. 

publicat el 04 - 04 - 2014

emprenedors

No es pot ser res més. No hi ha altre camí. És l’únic futur, el que ens ha de salvar.

Com una plaga, el concepte de “l’emprenedoria” (horrible paraula) està envaint tots els aspectes de la societat, sobretot els de la formació i la construcció del futur.

Només interessa que els alumnes siguin emprenedors, no que siguin intel·ligents o coneixedors. A creadors i artistes se’ls valora més pel grau d’emprenedoria que no per l’honestedat i la qualitat del treball, i cap aquí van cursos i tallers. Als laboratoris, als centres d’investigació i formació, als grups de treball, a les empreses... A tot arreu el valor suprem és l’emprenedoria.

Des de tots els àmbits, sobretot els de la cultura, s’està construint un país d’emprenedors sense que importin la base, ni les idees ni el fons; superficials i mancats de tot el que fa forta una cultura. Un país de modes i de disfresses sense cos.

Tot plegat perquè, al capdavall, als polítics els importa ben poc el futur del país i deixen que el dissenyin els emprenedors de manual d’autoajuda i tècniques comercials. Emprenedors de fireta que fan de polítics i polítics que no són ni emprenedors.

I un país no es fa amb emprenedors. Es fa amb Savis, amb Artistes, amb Polítics, amb Persones... Tot amb majúscula.

publicat el 21 - 03 - 2014

política vs política

No és estrany que el teatre de Bescanó s’omplís el cap de setmana passat en l’estrena de Suïcides, de la companyia Poca Cosa Teatre. El públic va comprar pastanagues (amb el 8% d’IVA corresponent a les hortalisses) i amb la compra se li regalava una entrada, que, en ser d’obsequi, no pagava el 21% d’IVA que correspon al teatre i a la cultura.

També va tenir molt d’èxit, a finals de juliol, la venda anticipada d’entrades i abonaments a festivals i espectacles de teatre i música; en alguns casos, venda amb més d’un any d’anticipació per tal de fer-la abans de l’aplicació del nou impost l’1 de setembre.

Aquestes i altres iniciatives mostren el desacord que el món de la cultura té amb el tracte fiscal que li dóna l’estat. Però no és només un tracte “fiscal”; en el fons hi ha un tracte i una intenció de tipus polític.

Diríem, doncs, “política contra la cultura”? Aquesta afirmació, que podria semblar demagògia i poca cosa més, és la dura realitat. Es mostra cruament que el mal governant, el governant injust, té por a la cultura.

Però més que “política contra la cultura”, es tracta de “política contra política”, un model de societat que vol imposar-se per la força i aniquila tot allò que li pot fer nosa: primer la cultura, després... 

publicat el 16-11-2012