Jaume Sastre

No tenir pasta d’heroi ni voler-ne ser és moltes vegades allò que fa que se’n sigui. L’heroi sovint ho és malgrat ell mateix, s’hi veu abocat per convicció, per compromís, per dignitat, per voluntat de servei, per coherència, perquè creu de debò que “algú hauria de fer-ho” i acaba decidint que aquest “algú” bé podria ser ell. 

Cada vegada són més i més letals les actuacions dels governs i d’associacions civils contra la llengua i la cultura catalanes i contra els sistemes educatius que assagen de construir un país normal. 

Quan escric aquesta columna, a Mallorca, Jaume Sastre, un professor d’institut, porta divuit dies de vaga de fam indefinida (des del 8 de maig) per una educació digna, de qualitat i en català a les Illes.

Tots els esdeveniments relacionats amb la vaga es troben al blog http://blocs.mesvilaweb.cat/JaumeSastre. S’hi pot comprovar el gran ressò internacional que té i sobretot com tot un poble (i dic “tot”) està al seu costat, amb milers de mostres diàries de suport.

Sastre només demana al president negociació i no imposició, demana respecte i bon govern. S’ha dit que la vida de Jaume Sastre és a les mans de Bauzà. No només això: la vida de tots nosaltres és a les mans de Bauzà, de Fabra, de Mas... I a les nostres mans.

publicat el 30-05-2014

qui governa? qui mana?

No és fàcil d’entendre perquè escapa a qualsevol lògica de funcionament democràtic. No és fàcil d’entendre perquè allò que no respon a lògica o a raó no es pot entendre.

Un poble escull el seu govern periòdicament en unes eleccions. Durant anys i anys els governs escollits (de partits diferents) estableixen una política lingüística en l’educació, que és acceptada sense problemes; al contrari: es reconeix com a eficaç i en altres països és vista com a model d’integració i de llibertat.

Resulta que aquesta política no agrada a alguns integrants del país (cinc famílies: vuit alumnes) i la porten al jutjat. I resulta que un jutge anul·la aquesta política lingüística i ordena al govern la política que cal realitzar.

Així doncs, un poder judicial, no escollit pels ciutadans, s’imposa per sobre l’actuació d’un poder legislatiu que respon a la voluntat democràtica d’un poble. I ho fa amb el beneplàcit del poder de més amunt.

Alhora, la sentència fa prevaldre la voluntat dels pares d’un sol alumne castellanoparlant per sobre la d’una vintena de catalanoparlants. Diu que en nom de la democràcia i la llibertat.

No és fàcil d’entendre perquè només s’entendria si s’estigués en una situació de dictadura judicial o de colonització i genocidi lingüístic.


publicat  el 07 - 02 - 2014

matar la llengua

No s’haurien d’oblidar mai aquestes dues frases. Reproduïdes entre cometes i no desmentides: són literals.

Una és de la presidenta d’un partit català: “No podemos permitir que el catalán sea lengua vehicular en las escuelas.”

L’altra és del president d’un país que té per llengua natural i oficial el dialecte balear del català: “Yo quería que nuestros niños no hablasen el catalán de Cataluña y lo haremos posible.”

Diu @pauobrador: “No hi ha multilingüisme si no s'estima la llengua pròpia. Com tampoc no hi ha país mentre es continuï promovent la ignorància.”

Quin polític sensat legislaria per eliminar la seva llengua? Qui és capaç de voler la marginació i la mort d’una llengua, la seva i de la seva gent? A quins dictats, a quina finalitat, pot obeir aquest genocidi suïcida?

¿Com ha de ser una persona per mantenir-se inamovible en els seus propòsits contra el seu poble, contra els tribunals, la pedagogia, la lingüística, la ciència i el sentit comú?

Què deuen esperar a canvi d’aquesta actuació? Quina és la paga al botxí? Són motor o instrument? De què?

I a qui pensi que “genocidi” és un terme exagerat, recordem-li que al País Valencià, un jutge acaba de condemnar a sis mesos de presó una persona per parlar en la seva llengua a la seva terra. 

publicat el 4 - 10 - 2013

poden dormir? poden viure?

No puc dir gaire res que ja no s’hagi dit sobre el genocidi lingüístic que estan executant l’estat espanyol i els seus actius polítics i socials de tots colors (que no és només genocidi lingüístic, sinó cultural i nacional). Ni gaire res que no hagin dit historiadors i sociolingüistes de tot temps sobre els decrets de nova planta; arguments, comentaris i opinions que són igualment vàlids per a la situació que vivim ara, tres-cents anys després.

Voldria notar que darrere totes aquestes accions hi ha persones que les provoquen, que les executen o que callen. Gent aparentment normal, gent com qualsevol de nosaltres.

Què deu pensar qui signa un decret d’aquests? Què els mou, a l’intel·lectual que calla, al parlamentari que vota, al periodista que atia, al funcionari que executa, a l’inspector que controla i castiga, al militant que accepta, al ciutadà que se’n fa còmplice? Per què ho fan? Què deuen pensar?

Què els impulsa a fer el mal, a voler el mal? Parlem del “mal”, sí. Ja que no es tracta de simples coses mal fetes, sinó del “mal”, de la destrucció sistemàtica i conscient moguda per l’odi irracional. Com poden mirar-se al mirall? Com poden dormir? Com poden abraçar una persona estimada? Com poden viure?

Com es pot viure sabent-se genocida?

publicat el 17 de maig de 2013

i ara, contra l'occità

No en té prou, el govern d’Espanya, de lluitar incansablement contra la llengua catalana. Ni en tenen prou els partits espanyols, del color que sigui (que en això han prou demostrat que són iguals), que hi lluiten activament o amb la complicitat del silenci.

No en tenen prou, i ara Espanya ha començat la lluita contra l’occità, una llengua en un estat encara més crític que el català.

La Generalitat, seguint la llei, està iniciant el que serà l’Acadèmia de la Llengua Occitana, projecte que, lògicament, no té en compte només la variant aranesa de l’occità sinó que s’estén a tota la llengua, a totes les variants, per tal de normativitzar-ne l’estàndard, l’únic camí per començar la salvació de l’occità, seguint la gramàtica de Loís Alibèrt de 1935.

Doncs bé. Unitat d’Aran, partit lligat al PSOE, es nega en rodó a acceptar una acadèmia així. La vol reduïda a l’aranès, sense tenir en compte la totalitat de l’occità. És el principi de la mort de la llengua, com qualsevol sociolingüista sap molt bé i com la història ha demostrat.

Per què Espanya actua així contra les llengües? La resposta esfereeix.

Trobaran més informació a l’article sòlidament argumentat de Marçal Girbau a El Punt-Avui del deu d’aquest mes i al diari occità www.eljornalet.com

Publicat el 19 - 04 - 2013