Agents ocults (4)

No saben, segurament, els qui la pronuncien, l’afirmació real que hi ha rere aquesta frase: “Sóc lliure d’escollir i escullo això perquè és el que m’agrada”.

Quan una elecció es fa sense informació, sense conèixer totes les possibilitats de tria i sense una educació prèvia, mai no pot ser una elecció lliure. I la realitat és que en la nostra societat la majoria de decisions sobre el gust són preses sense que hi hagi cap requisit que la faci una elecció lliure i conscient.

En general, l’accés a la informació sobre allò que es produeix en música, en cinema, en literatura, en teatre o en altres expressions, està absolutament restringit a allò que interessa als grans productors, aliats dels mitjans de comunicació. La majoria de produccions i, no cal dir, les més innovadores, crítiques i arriscades queden del tot silenciades, no es coneixen. 

Per altra banda, on es pot trobar una bona educació sobre el gust o els llenguatges estètics? Pràcticament enlloc. On és, doncs, la llibertat d’elecció?

La frase “Sóc lliure d’escollir i escullo això perquè això és el que m’agrada” amaga la frase veritable: “Sóc esclau del sistema i m’han fet creure que això és el que m’agrada i, pitjor encara, estic convençut que és el meu criteri personal i lliure”.

 Publicat el 6 d'abril de 2017

encara més sobre gustos

No sé si va quedar clar el final del darrer article. Parlava dels “traficants de drogues estètiques i culturals” o “assassins del gust”, que per tots els mitjans imposen uns productes concrets i amb ells uns gustos concrets, i empetiteixen i esclavitzen grans capes de la població.

Era fàcil llegir-hi al·lusions a grans moviments comercials i dels mitjans de comunicació lligats al món de la música, del circ, del teatre, de les arts visuals i d’altres aspectes del gust, com l’oci, el menjar, el vestir, o qualsevol corrent “de moda”.

Però no ens podem quedar amb la lectura maniqueista i simplista en què els dolents sempre són molt poderosos i molt lluny. L’acció criminal sobre el nostre aprenentatge estètic es fa també des de ben a la vora i per organismes no tan grans ni intangibles.

L’urbanista que decideix reordenar un carrer o un parc, el propietari que pinta de determinat color una escala de pisos, el periodista que parla d’una obra i no d’una altra, el polític que decideix posar una estàtua en una plaça, el responsable del restaurant que hi posa música (i una música concreta)... Tot és ple de gent que, sabent-ho o no, volent-ho o no, està influint sobre el gust de la població, víctima inconscient i indefensa del terrorisme cultural.

9 - 10 - 2009

més sobre gustos

No cal ser gens perspicaç per veure que hi ha molta gent a qui agrada allò objectivament catalogat de mal gust o lleig, o gent a qui això no fa cap nosa. Tants anys de civilització i d’estètica per això? Sí. I des de sempre. Hi ha molts factors que ho expliquen. Entre ells, l’educació i la persuasió.

El gust s’ha d’educar, com tot. És fruit de l’aprenentatge i deriva de totes les experiències estètiques de l’individu. Si no es cultiva, si no se’n té cura, si no es procura avançar en coneixement i en sensibilitat, serà ben difícil accedir a formes més elaborades, més profundes, més riques, i fruir-ne a pler. En qualsevol percepció estètica la raó i la sensibilitat s’ajuden i es potencien mútuament. I és un deure créixer en aquests aspectes, que vol dir fer-se més persones i fer-se més lliures. És per això que no hi ha massa facilitats per a aquesta educació.

El que hi ha sobretot és persuasió en direcció contrària: Milers de missatges arreu que fan creure al públic que determinats “productes” els agraden. I, pitjor encara, li fan creure que és una opció voluntària. Productors, publicistes, empresaris, periodistes: assassins del gust, traficants de drogues estètiques i culturals, que ens destrossen i narcotitzen generació rere generació.

25 - 09 - 2009

sobre gustos

No són gaire llegits els textos d’estètica d’Aristòtil, però tothom sap que existeixen. O tothom sap que, des de Mesopotàmia o Egipte, a totes les cultures s’ha pensat i s’ha escrit sobre estètica, sobre el gust.

Però, malgrat això, gairebé tothom continua repetint allò de “Sobre gustos no hi ha res escrit”. No res? Milers de llibres, milers de pensadors, de teories, d’estudis, de facultats universitàries... Com es pot dir que no hi ha res?

Pot semblar que el gust personal és un altre tema. Una cosa agrada o no agrada per motius gens racionals, lligats a molts factors. Però d’aquí no en podem deduir alegrement que no es pot opinar sobre el gust. Dir això és una fal·làcia, una mentida, sovint interessada. És clar que es pot opinar. I el mal gust existeix. I tant que existeix! I la qualitat, i la banalitat i l’excel·lència. Perquè existeix la valoració objectiva.

Sobre gustos hi ha molt de pensat, i d’escrit. I quan es pensa o es diu que “tot s’hi val” s’estan menyspreant més de quaranta segles de reflexió sobre el tema, tota una civilització.

Dir que “no hi ha res escrit” sovint és legitimar el mal gust; és posar al mateix nivell l’excel·lència, la mediocritat, el xaró, l’adotzenament o allò mal fet. I això sí que no és legítim.

28 - 08 - 2009