No és veritat (2)

No és veritat que la gent (allò que en diem “la gent) gaudeixi més amb −per exemple− una novel·la ben feta però mediocre, distreta però literàriament feble, correcta però que no aporta res al lector, interessant però sense qüestionar cap concepte, superficial, previsible, anodina...

No és veritat que la gent gaudeixi més amb una novel·la així que amb una obra de pes, consistent, potent, compromesa amb la llengua, les idees i el lector. No és veritat.

Doncs, per què les biblioteques i les llibreries potencien més les primeres que les segones? Per què als aparadors de la majoria de llibreries hi solem trobar bàsicament llibres de consum? Per què quan es publica un best seller les biblioteques en compren un gran nombre d’exemplars sabent que al cap d’un temps els hauran d’arxivar? Per què les biblioteques descataloguen o amaguen grans obres “que la gent no demana”? Per què gairebé no compren poesia?

Per què moltes llibreries no solen aconsellar mai clàssics contemporanis? Per què les biblioteques no posen a primera fila llibres que sondrollarien el lector?

No és veritat que la gent gaudeixi més amb mediocritats. La veritat és que qui hauria d’educar sembla que només deseduqui.

I el mateix es pot dir del cinema, del teatre, de la música...

publicat el 21 d'octubre de 2016

Biblio...què?

No diré noms ni concretaré. Fa pocs dies fullejava l’edició de la correspondència d’un dels més grans poetes i intel·lectuals catalans amb un seu amic. Les darreres cartes del poeta estaven datades a un poble de la comarca d’Osona.

Recordava que havia comprat el llibre de segona mà i vaig veure que aquell exemplar havia pertangut precisament a la biblioteca pública d’aquell poble, que l’havia descatalogat i venut (o regalat) per considerar que no els era prou interessant.

Fa anys vaig comprar Dotze mestres, de M. Serrahima, (“un assaig imprescindible per a l'estudi de la prosa catalana contemporània”, diu la crítica). Era un exemplar també descatalogat d’una biblioteca de la comarca. Setmanes més tard s’anunciava amb gran rebombori i alegria que sortia una reedició d’aquest llibre imprescindible i introbable des de feia anys.

Que les biblioteques descataloguin llibres i se’ls treguin de sobre és, malauradament, un fet comú. Falta espai i s’ha optat per aquesta dràstica i irreversible pràctica (molt més que discutible, dit sia de passada). Ara bé, amb quins criteris? 

Per a molts, alguns dels criteris amb què actuen les nostres biblioteques són ben dubtosos, i els seus objectius reals no ens són gens clars. Aquest només n’és un exemple.

publicat el 23 de setembre de 2016

literatura juvenil?

No és cap novetat que a una certa edat els nens (i les nenes) deixen de llegir.

Es llegeix a l’escola, de manera més o menys obligatòria, i a partir dels deu o onze anys progressivament se’n va abandonant l’hàbit. No té interès.

No gaires analistes han vinculat aquest abandó a les lectures que es fan llegir en la majoria d’escoles: llibres pensats per a aquesta funció, que no ofereixen cap repte ni cap problema al lector (i, per tant, no fan pensar ni créixer), que volen “instruir entretenint” (i esdevenen instrument d’escola), amb un valor literari escàs o nul, i que tan sols expliquen històries per a entretenir o, encara pitjor, fan de manual d’autoajuda.

Però per a entretenir i ensenyar hi ha eines més llamineres que un llibre, si el llibre no va més enllà. Així és com s’acaba el llegir.

I així és com es deixa de rebre tot allò que dóna la literatura, que és precisament el que es necessita per a ser persona i créixer i anar pel món; allò que en diem “cultura”.

A veure si ens oblidem de la “literatura juvenil” i donem als nostres nanos (i mosses) literatura de debò que també puguin llegir.

Una altra cosa és que entre els qui continuen l’hàbit lector hi ha una molt gran proporció de noies. Ja ho deia Marco Ferreri: “Il futuro è donna”.

publicat el 8 d'agost de 2014

BIBLIO... QUÈ?

No és nou, però ara ha sortit a la llum el despropòsit de la política d’adquisició de llibres a les nostres biblioteques.

Fa poc es va fer públic un manifest que ho denunciava i demanava, entre altres punts, uns mínims de clàssics catalans a les biblioteques. És ben cert que no hi podríem trobar molts dels llibres canònics i imprescindibles de la literatura i el pensament ni catalans ni universals.

Que moltes biblioteques tendeixen a ser centres cívics és tan cert com greu, però és més greu encara que aquesta dinàmica vingui impulsada per unes exigències polítiques que s’aparten de la naturalesa i la funció d’una biblioteca i demanen resultats en forma de nombre d’usuaris.

Així doncs, com que la responsabilitat de les compres pertany a cada centre, és normal que se subscriguin a una revista de motos o que comprin dos exemplars del darrer best-seller oblidable abans de comprar la darrera edició d’un clàssic català indiscutible o la darrera traducció de la Divina Comèdia. I és normal (i simptomàtic) que els llibres més comprats per les biblioteques siguin guies de viatges, còmics i contes infantils.

Una biblioteca és una eina de cultura, paral·lela i complementària a l’escola. Quines biblioteques tenim? Quina societat tindrem en un futur?

Publicat el 27 de juliol de 2012

ni ensenyar ni educar (10)

No han parat de repicar campanes per la informatització de les aules. I ara les escoles diuen que les connexions a internet no són prou potents ni segures, que no estan a punt les xarxes internes o que no tenen els ordinadors.

Però més enllà d’això hi ha dues qüestions de base de què es parla massa poc:

Les adaptacions informàtiques que s’han fet dels llibres de text solen ser un frau: la transposició a pantalla d’allò que era en paper i amb alguns exercicis per fer a l’ordinador. Només canvia el suport però el mètode és el mateix. Passa igual amb les pissarres-pantalles tàctils, que tampoc no fan canviar l’esquema de l’aprenentatge.

I és més greu encara quan en la majoria de programes i materials s’obvia que l’ordinador és l’eina que ens connecta amb el món per internet. A l’alumne no se li dóna l’oportunitat d’aprendre a buscar per la xarxa la informació que necessita i aprendre a triar-la, processar-la, jutjar-la i assimilar-la. Tot ho ha de treure dels materials acotats i aïllats que se li ofereixen. I continuarà essent analfabet i indefens en el món de la informació global.

L’altra qüestió, delicada i fonda com la primera, és la desaparició dels llibres i de les biblioteques personals (i d’aula) i el treballar únicament amb ordinador.

10 - 09 - 2010