a prendre'n nota

No sóc assidu d’aquests llocs que ara es diuen “Parc de Nadal”. Però és ben cert que hi domina una inèrcia que sembla difícil de vèncer. Any rere any en centenars de pobles es repeteixen de manera inconscient i sense gaire imaginació uns patrons que en la majoria de casos estan ben lluny d’adequar-se a les polítiques que segueixen, o diuen que segueixen, els mateixos ajuntaments que organitzen o acullen aquestes instal·lacions. En matèria d’educació, d’educació ambiental, de sostenibilitat, d’estímul de la imaginació i la sensibilitat, de respecte, d’educació de valors... Per no parlar de la gran barrabassada que és posar un gran grup d’infants en un espai tancat amb una sonoritat nefasta i bombardejats per músiques i sorolls de tota mena.

Però sí que hi ha qui comença a canviar el rumb d’aquestes pràctiques. L’Ajuntament de Barcelona les ha capgirades en el seu espai de Nadal de la Plaça de Catalunya, “La ciutat dels somriures”. Bonic, tranquil, compromès amb les pràctiques de proximitat, solidaritat, sostenibilitat, creativitat; amb respecte per als infants, amb unes línies pedagògiques clares i exemplars...

Estaria bé que per una vegada els ajuntaments catalans anessin a la capital a prendre nota de com es poden fer les coses.

publicat el 25 de gener de 2019

Vacances de tot

No queda clar quan va començar això, però sí que sabem ben bé que va acompanyat d’una aurèola d’ecologia, equilibri personal, cultiu de la sensibilitat, afirmació emocional i un munt de fórmules que no deixen de ser etiquetes mercantils.

La moda, per exemple, d’apilar pedres, una sobre l’altra, en equilibri, a la platja, al bosc, al desert... Pot ser molt bonic i relaxant, però és un greu perill per l’ecosistema, sobretot en platges i deserts, llocs on la vida es fa difícil. Destrueix hàbitats i passos de petits animals; priva el creixement de plantes i, per tant, desapareixen els insectes i es trenca la cadena alimentària; altera la recepció de radiació solar i el cicle de l’aigua de pluja...

Més antic es recollir petxines a la platja, però darrerament aquesta pràctica ha augmentat molt (fins i tot “industrialment” amb finalitats comercials). Està comprovada la gran disminució de petxines a les platges. Els components de les petxines són la base pel creixement de nous mol·luscs, molts ocells se’n fan els nius, són refugi pels peixos petits front als depredadors, moltes espècies i organismes hi viuen en simbiosi...

És a dir, que busquem la bellesa i la pau interior destruint la bellesa i l’equilibri de la natura. Ah! i tot molt “zen”.

Publicat el 10 d'agost de 2018

Preguntes

No hauríem de deixar-nos enlluernar per les xifres i les multituds, i convindria fer-se preguntes sobre el Mercat Medieval. Per exemple:

Fins a quin punt és sostenible? No s’ha superat ja el límit de visitants per tal que tots puguin fer una visita còmoda?

Quin impacte ambiental té? S’ha calculat la quantitat de deixalles que deixa, quina mena de deixalla és i com es recicla, si es recicla?

Quin impacte té sobre l’espai físic de la ciutat? Quan tardaran a desaparèixer del terra dels carrers les marques dels espais de les parades? Quan tardaran a desaparèixer les marques d’olis i greixums allà on hi havia les parades de menjar?

Algú ha quantificat l’erosió i els desperfectes en els espais verds i la gespa? Quan es recuperaran? (El verd de l’espai de davant d’ACVIC mai no s’ha recuperat de la destrucció provocada pel mercat de l’any passat.)

Algú ha estudiat quants dels visitants del Mercat són del tipus “turisme depredador” i quants tornen a la ciutat en altres dates?

Sabrem quants dels visitants van entrar al Museu Episcopal, on el medieval que hi ha és de debò?

I quin percentatge dels productes que s’hi oferien i de paradistes eren de les nostres comarques?

S’ha fet un estudi de debò sobre l’opinió que en tenen els vigatans que viuen en les zones afectades?

I més, que ja es poden imaginar. 

publicat el 15 de desembre de 2017

Més sobre l'aigua

No entendrien res els nostres avantpassats si veiessin la gent anant a comprar garrafes i ampolles d’aigua en les quantitats en què es fa. I tampoc no ho entendria la major part de població del món. I és que realment costa d’entendre. I si es veu com a normal és que les coses no van gens bé.

Que ens haguem acostumat a anar a comprar l’aigua vol dir que acceptem que la que ens serveix la xarxa no té prou qualitat, i en lloc d’exigir-la ens resignem i paguem dues vegades. 

Vol dir que acceptem passivament que totes les fonts són insalubres.

Vol dir que acceptem que unes empreses privatitzin l’aigua de les fonts on anaven a buscar-la els nostres avis i en facin negoci; les mateixes empreses que s’ocupen de dir-nos que l’aigua de l’aixeta no és bona i que la seva és la més pura del món.

Vol dir que ja ens està bé la contaminació que suposen milers i milers de garrafes i ampolles que han servit ben poc.

En definitiva, aquest hàbit en el consum de l’aigua és un dels símptomes més evidents de la poca consciència ecològica, del poc contacte amb la natura, de com ens rendim a la publicitat, de com acceptem la privatització de béns públics, de com acceptem tot allò inacceptable. I, pitjor encara, en nom del que ens sembla que és “la vida d’ara”.

publicat el 25 d'agost de 2017

Ampolletes omnipresents

No se m’acut què pensaran els humans que d’aquí uns decennis consultin hemeroteques i vegin que en conferències, simposis, taules rodones i tota mena de reunions els seus avantpassats –és a dir, nosaltres− lluïen a les taules uns recipients petits de plàstic que contenien aigua.

Les ampolletes d’aigua són presents a totes les taules i faristols de la majoria d’actes socials, culturals, polítics, esportius... I no són precisament una meravella estètica, com no ho són els gots de plàstic que sovint les acompanyen.

On són els caps de protocol, els caps de premsa, els assessors d’imatge i tota la gent encarregada de vetllar per allò que es mostra? On és la consciència ecologista i de sostenibilitat? On és el bon gust? On és el sentit del ridícul? (Grans personalitats bevent a morro.)

Un got de vidre. Simplement. I, si cal, un gerro: La imatge (i l’exemple) canvia radicalment.

Però, és clar, el món no deu estar preparat per aquestes coses. Tots aquests espais, ultrapreparats tecnològicament, no estan preparats per tenir una pica on rentar gots ni un armari on guardar-los. 

És més fàcil llençar (vés a saber on) ampolles mig plenes i gots de plàstic.

Quan els nostres successors vegin aquestes imatges, no se m’acut què pensaran. O sí.

publicat l'11 d'agost de 2017

Cuques de llum

No és gens corrent ara trobar cuques de llum els vespres d’estiu. Abans, pels prats, als marjals o a les vores dels camins, aquests punts lluminosos alegraven la mirada en les passejades nocturnes. Ara es veuen només escadusserament, i rarament se’n veu més d’una.

Si abans eren motiu de curiositat i de joia infantil (i no només infantil), ara són sobretot motiu de tristesa i preocupació. Cada vegada que tenim la sort de veure’n una és com si ens trobéssim davant del darrer exemplar d’una espècie que s’acaba (i realment ens hi trobem). I això ens fa sentir culpables, que ho som.

Veure una cuca de llum du a la nostàlgia d’un altre temps i a la consciència del temps d’ara. Sembla que les poques que resten hi siguin com a testimoni de tot el que els humans hem destrossat. I no només de la natura, sinó també d’una manera de viure, d’entendre la vida. En les nits d’estiu del XXI les cuques de llum hi semblen anacròniques, pertanyents a unes nits d’estiu que ja no existeixen.

Podríem dir que són el grill de la consciència; un de tants dels que potser no és còmode sentir i no es volen escoltar. Com que tenen llum, petita però brillant en la nit, ens són també un far, un anunci, un avís de la nit que ens espera si deixem que s’acabin del tot.

publicat el 28 de juliol de 2017

En secret, si us plau

No és estrany trobar en els mitjans de comunicació (escrits, orals o audiovisuals) una notícia o un article denunciant la massificació i la invasió turística del territori i, al costat, un reportatge que revela “Els deu indrets més secrets i meravellosos del riu Ter”, “Els espais més solitaris i amagats de la ciutat” o “Quinze llocs de la costa reservats als més coneixedors”.

Molts mitjans de comunicació veuen com un reclam o una gran gesta posar a l’abast del turisme de masses els pocs espais que encara resten verges d’aquesta plaga. Els resultats d’aquesta publicitat els coneixem ben de prop, a les Llosses o a la riera de Merlès, per exemple. 

Fer publicitat d’un lloc encantador, verge o secret és, naturalment, desposseir-lo d’aquests qualitats i, sobretot, exposar-lo a la depredació més inconscient i salvatge. Aleshores, per què es fa?

La pregunta té unes quantes respostes, una d’elles és la necessitat i la voracitat del consum en tots els àmbits.

És un fenomen que ataca directament l’equilibri i la sostenibilitat dels llocs (ja sigui un riu, un bosc o un barri d’una ciutat). La gentrificació urbana fa temps que va arribar a la natura en forma d’invasió emporcadora. Si ja no podem deixar en pau les ciutats, deixem en pau la natura.

publicat el 14 de juliol de 2017

altravera

No fa gaires dies que comencem a veure els verds naixents de la primavera, un espectacle i una alegria fonda i petita. Per tot la natura es vivifica i ens revifem els humans. 
 

Davant d’aquesta meravella ens podríem demanar si el que veiem ara és el mateix que es podia veure fa trenta, cinquanta o cent anys, si el paisatge ha canviat gaire, si verdeja i floreix el mateix que verdejava abans, si el que creix i el que sembrem és el que creixia i se sembrava temps enrere. 

I és evident que ha canviat. Es pot veure en boscos que ocupen antics prats, en espècies foranes d’arbres que substitueixen les autòctones, en conreus abandonats, en terres fèrtils que són ara polígons industrials (alguns de ben deserts), en camps sembrats de grans o farratges que eren desconeguts o residuals, en l’absència de naps i altres conreus, en les grans extensions del groc de la colza...

La primavera d’ara té uns altres colors, unes altres olors. Ens dóna un paisatge diferent.

I cal demanar-se en què ha canviat i per què. I com aquest canvi afecta les nostres vides, i les vides d’alguns que viuen ben lluny.

I ens cal encara voler saber qui decideix aquests canvis i per quins raons.

I si ho arribem a saber, potser la primavera ens deixarà un regust amarg, i trist.

publicat el 10 - 04 - 2015