El camí de Manolo Gómez

No fa gaires dies que s’ha clausurat una de les exposicions més interessants que s’han vist a la comarca en els darrers anys: “La Mari, el camí de les pedres i jo”, de Manolo Gómez, on, com diu Miquel Bardagil, l’artista “aborda des de la subjectivitat la qüestió de la malaltia i la mort de la mare”.

Una de les parts de l’exposició, “El camí de les pedres”, està basada en el camí que l’artista feia quatre o sis vegades cada dia per anar a cuidar la seva mare, malalta d’alzheimer. Un camí molt concorregut on la seva mirada, l’atzar i les seves accions han creat un poètic mosaic suggeridor i profund, trasbalsador.

Un camí, fet de sorra, d’herbes, d’empremtes, d’objectes abandonats... Un camí fet de vida, que els dies de l’exposició ha estat cimentat i ara és un desert fred, anodí i vulgar que enterra els vestigis d’aquella experiència vital i artística.

El camí de Manolo Gómez ha desaparegut. Ell ho comenta amb molta pena, i té raó de tenir-ne; ha desaparegut una part de la seva vida. Però també és cert que el fet ens dóna una doble imatge: la de la destrucció implacable i alhora la de la conservació eterna, sota el ciment, de totes les vivències que hi ha; les de l’artista i les de tots els vianants. I aquesta és una bella metàfora.

publicat el 2 de novembre de 2018

Art a l'escola

Art a l’escola

No sé si vostès han pogut veure en algun mitjà informatiu o en les xarxes socials la imatge de l’Aula Magna de la Universitat de Vic plena de nens −i nenes. La imatge d’un espai universitari ocupat per infants és alhora sorprenent i encoratjadora.

Es tractava de la presentació dels treballs de les escoles participants en el programa “Art i Escola” impulsada per ACVic amb el Centre de Recursos Pedagògics d’Osona i altres entitats, col·lectius i particulars.

Un programa que trenca motlles, mites i inèrcies i des de fa sis anys fa entrar l’art i l’art contemporani a les aules, des de les escoles bressol fins a secundària, implicant de manera essencial el professorat (aquest any, 31 escoles i més de 3.300 alumnes), i que s’allarga en el temps amb unes “maletes educatives” d’activitats.

L’art com a motor de projectes transversals que impliquen diferents àrees, l’art com a educació de llenguatges i pensaments contemporanis i com a estímul d’aprenentatge.

Estímuls en tots els àmbits. Com deia en una entrevista al “Més Osona” Bruna Dinarès, una de les responsables, en aquesta edició el projecte fins i tot ha fet replantejar moltes metodologies d’aula.

Qui digui que l’art contemporani és estèril o que ACVic és una capelleta, és ben cec o no hi vol veure.

publicat el 5 de maig de 2017

desmuntant el país

No hi ha hagut manera, en tants anys de Generalitat, d’aconseguir unes estructures estables en arts visuals.

Si hi ha hagut accions per part de la Conselleria, han estat erràtiques, poc decidides i sovint contradictòries. El disseny de la Xarxa de Centres d’Art públics s’ha quedat tan sols en disseny; la realitat de les polítiques nacionals i municipals ha destruït el que hauria pogut ésser un eix vertebrador dinàmic, eficaç i productiu.

Era clar que deixar aquests centres a mans de la voluntat dels Ajuntaments comportaria el desmembrament d’una política nacional que apuntava a grans fites. I això és el que va passant.

El darrer desastre ha estat a Figueres. El Museu de l’Empordà, que és des de fa anys model de política local i nacional (i internacional) en arts visuals, ara per caprici de l’Ajuntament quedarà reduït a un centre d’abast i projecció locals. Figueres renuncia al seu paper nacional i a la seva aportació a la cultura en majúscules, es converteix en una capital provinciana i fa més pobra la cultura de tots. Quines ambicions té? Com veu el seu paper en el territori? Que no coneix les seves responsabilitats? Què hi ha de dir la Generalitat?

Aviat serem independents, sí. Però quan siguem independents potser ja no tindrem país.


publicat el 31 - 10 - 2014

crear escola

No fa gaires dies s’han clausurat a Vic dues exposicions singulars: “Un guixar insistent”, de Marta Juan, al Temple Romà, i “Papers en papers”, d’Aina Roca, a ACVic.

Aquí no correspon la crítica d’art. En parlem perquè aquestes dues exposicions tenen una particularitat especial: es tracta del treball de fi d’estudis de les seves autores, fins ara estudiants a l’Escola d’Art de Vic.

En diverses disciplines és habitual presentar en públic treballs de fi de carrera. No és tan habitual, però, que tinguin la qualitat i el registre dels més exigents treballs professionals. I en aquests dos casos no es tracta de temptejos o d’obres vacil·lants, sinó d’Art en majúscules, en els plantejaments, en el cos teòric, en el procés i en el resultat final.

I en això l’Escola d’Art de Vic té un paper essencial. Des de 1980 com a “Escola d’Arts i Oficis“, ha anat forjant generacions de professionals artesans i artistes amb un gran pes en el panorama dels seus respectius àmbits.

S’ha dit molt que Vic és el Liverpool català per la quantitat i qualitat dels músics que ha generat. És hora de reivindicar-se també en el món de les arts. Reivindicar-se sobretot a la mateixa ciutat i comarca, que semblen ignorar què hi ha al voltant del claustre de Sant Domènec.

Publicat el 6 - 07 - 2012

des de Béla Tarr

No crec que pugui parlar de res més que del darrer, i últim, film de Béla Tarr. Quan una obra d’art és de debò i trasbalsa l’espectador fins a l’arrel (que per això deixa de ser espectador), l’efecte d’aquest estar fora del món dins l’ànima mateixa del món, el “thambos” d’Aristòtil, pot durar hores o dies; i aquest article té un termini de lliurament.

Volia parlar d’alguns comentaris que s’han dit o escrit sobre l’obra de Tàpies i sobre algunes de les ximpleries que s’han sentit arran de l’escultura d’Antoni Llena dedicada als castellers, a Barcelona.

De tota manera, parlar d’aquesta gran pel·lícula (The Turin Horse) és també parlar de Tàpies i de Llena.

Perquè aquesta és una de les poques obres d’art d’aquest decenni fetes en llenguatge cinematogràfic. La resta de films no deixen de ser historietes més o menys interessants, més o menys ben explicades en format pel·lícula.

Perquè l’art (cinema, escultura, pintura...) és allò que està més enllà de la raó i dels sentits, allò que ens explica a tots i cada un de nosaltres, els d’avui, els d’ahir i els que vindran.

Perquè és “allò que és”, en sentit ple, i només pot ser d’aquella manera en què és.

Qui ha conegut la Llum (Tarr, Tàpies, Llena...) ja no pot conformar-se amb bombetes de 25w.

24 - 02 - 2012

manolo gómez

No se’l troba a les llistes habituals d’artistes del país ni de la comarca, no li és fàcil exposar a sales comercials o institucionals. I Manolo Gómez és un dels artistes més purs, intensos i interessants de per aquí, al costat de Furriols, Vernis o Ricart.

Des de la seva humilitat, la seva fe, el seu treball i el seu talent, dedicat absolutament a l’art amb l’ajuda impagable de la seva companya Fermina, s’ha anat bastint una obra coherent i rigorosa, lluny dels camins més comuns dels artistes contemporanis però ben arrelat en les estètiques, tècniques i conceptes del nostre temps.

Manolo Gómez ha explorat unes tècniques elementals i artesanals, amb uns processos manuals meticulosos i exhaustius, de les quals s’ha apropiat i a qui ha fet parlar i significar d’una altra manera: El paper doblegat, el fum i el foc, la fotografia, la impressió digital, la ratlla, el punt o la repetició, a les seves mans esdevenen eines potents d’uns resultats brillants.

Venerem artistes d’altre temps que per dedicar-se a l’art van renunciar a gairebé tot sense rebre’n cap compensació, artistes purs, amb convenciment. I no sabem veure’ls quan els tenim a la vora. No en sabem, o no podem perquè les circumstàncies ens ho dificulten.

Hauríem d’aprendre a mirar.

13 - 01 - 2012

elogi de J. C.

No és una exposició habitual. És part d’un treball de molts mesos, encara no acabat, que ha implicat tot un barri (o una ciutat) cap a la cohesió, la integració, l’aprenentatge, la memòria i la creació.

Jordi Canudas, després dels grans projectes duts a terme a Barcelona, al Raval en remodelació (1995 - 2005, amb I. Banal) i al Mercat de Sant Antoni abans de les obres (2007 - 2009), ha tornat al barri on va créixer per a realitzar-hi un treball de dimensions artístiques i socials tan grans com les d’aquells, en un treball “en i amb el lloc” que l’ha dut a mobilitzar gent, grups, associacions, escoles, serveis municipals... Un treball ampli i profund, reflexiu i emotiu, que ja ha deixat empremta en el lloc i en els participants.

Cal fer l’elogi d’aquestes persones i col·lectius que des d’àmbits ben diferents treballen amb una voluntat comuna: construir una societat on regnin la bellesa i la veritat i, per tant, la llibertat i la justícia. I l’art ha estat en aquesta lluita des de sempre i per camins ben diferents, camins que avui dia toquen la sociologia, la pedagogia i l’anàlisi o l’acció socials, els temes de treball del Centre ACVic, que acull la iniciativa i l’exposició. Visitar-la és remoure cervell i el cor. I d’això es tracta.

01 07 - 2011

negre (4)

No puc deixar aquesta sèrie d’articles sobre el conflicte que bona part de la nostra societat té amb l’art, el pensament i les formes culturals que els nostres contemporanis produeixen justament per a nosaltres, sense comentar un dels arguments que més ens toca sentir. Una cosa així com: “Ja és prou trista i complicada la vida com perquè el cinema (o el teatre, la literatura, o la televisió) encara ens la compliqui més i ens faci rumiar més”.

L’evasió és, sens dubte, una sortida als problemes individuals i col·lectius. Però, sens dubte també, és una sortida falsa, inútil.

I si alguna arma tenim els humans per a enfrontar-nos als nostres problemes i als nostres neguits, tant els interns, més individuals, com els externs, més col·lectius, aquesta arma és justament la cultura: els productes de les arts i el pensament.

Hi ha una producció cultural feta per a l’evasió (i el naixement de la novel·la n’és un clar exponent), però mai d’ideologia neutra. I hi ha una producció feta per a indagar dins de l’ànima humana, individual i col·lectiva.

Ens convé evadir-nos i distreure’ns; però si volem ser simplement humans, si estem compromesos amb nosaltres i amb el món, ens convé encara més beure d’aquestes fonts que ens fan viure amb majúscules.

21 - 04 - 2011