Tresors ocults

No solen estar a l’abast del públic, però molt sovint caldria que hi fossin. Parlo de treballs acadèmics dels nivells de Batxillerat i superiors (treballs de recerca, tallers de diferents especialitats, treballs de màster...).

Naturalment, n’hi ha de qualitats ben diferents; depèn de la dedicació del centre, dels alumnes i dels professors tutors; però és clar que entre aquests treballs s’hi troben peces ben dignes de ser conegudes per tothom; tant treballs teòrics d’investigació i reflexió com treballs pràctics d’arts visuals, teatre, dansa, música, cinema... També és cert que hi ha centres que els plantegen i els difonen com a propaganda pròpia; però no parlem d’això, parlem de treballs rigorosos, fets amb una gran dedicació, molts d’ells amb un nivell superior al que se’ls suposaria.

De la mateixa manera que hi ha la possibilitat de consultar les tesis de doctorat, s’haurien de posar a disposició pública els treballs excel·lents d’aquests altres nivells, tant si es tracta d’investigació com de creació. Perquè poden interessar a algú, per la satisfacció dels autors, perquè són contribucions a la cultura i al saber, perquè cal dignificar-los. I perquè fent-ho prestigiem i dignifiquem l’ensenyament i la gent que el dignifica.

publicat el 28 de desembre de 2018

El camí de Manolo Gómez

No fa gaires dies que s’ha clausurat una de les exposicions més interessants que s’han vist a la comarca en els darrers anys: “La Mari, el camí de les pedres i jo”, de Manolo Gómez, on, com diu Miquel Bardagil, l’artista “aborda des de la subjectivitat la qüestió de la malaltia i la mort de la mare”.

Una de les parts de l’exposició, “El camí de les pedres”, està basada en el camí que l’artista feia quatre o sis vegades cada dia per anar a cuidar la seva mare, malalta d’alzheimer. Un camí molt concorregut on la seva mirada, l’atzar i les seves accions han creat un poètic mosaic suggeridor i profund, trasbalsador.

Un camí, fet de sorra, d’herbes, d’empremtes, d’objectes abandonats... Un camí fet de vida, que els dies de l’exposició ha estat cimentat i ara és un desert fred, anodí i vulgar que enterra els vestigis d’aquella experiència vital i artística.

El camí de Manolo Gómez ha desaparegut. Ell ho comenta amb molta pena, i té raó de tenir-ne; ha desaparegut una part de la seva vida. Però també és cert que el fet ens dóna una doble imatge: la de la destrucció implacable i alhora la de la conservació eterna, sota el ciment, de totes les vivències que hi ha; les de l’artista i les de tots els vianants. I aquesta és una bella metàfora.

publicat el 2 de novembre de 2018

se'n diu "literatura" (2)

No totes les novel·les són literatura (i podríem arribar a dir que no tots els llibres que narren històries són novel·les), de la mateixa manera que no tots els edificis poden ser considerats obres d’arquitectura. En tots hi ha arquitectura, sí, amb planells o sense; però això no implica que hagin de ser considerats obres d’arquitectura.

En un llibre que exposa un argument hi ha una història i una trama, uns personatges, potser una documentació, hi ha llengua, hi poden haver molt bones troballes en diversos aspectes, pot emocionar, pot enganxar... Però amb això no n’hi ha prou perquè el text sigui considerat una obra de literatura. De la mateixa manera que un quadre d’un pintor mediocre, o d’algú que no sigui pintor, serà un quadre, però no serà una obra d’art (i valgui sempre alguna excepció).

Aquesta afirmació pot semblar maximalista, excloent o elitista, i fins i tot vuitcentista, però és bo de recordar de tant en tant que les arts tenen un component que va més enllà de l’ofici i de la tècnica, un component que els fa “art”, que els dóna consistència i que fa més humans i més rics als qui l’usen, que ens fa créixer en totes les dimensions; allò, també, que fa que l’obra traspassi segles i cultures i que permanentment sigui actualitat.

publicat l'1 de juny de 2018

"Spoilers"? Sí, gràcies

No han arrelat els mot “esguerro” o “filtració” per l’anglicisme “spoiler”. Així anem perdent la llengua, i força més que la llengua. I donant-li tanta importància a les filtracions ens perdem alguna cosa essencial de les obres, de l’art; alguna cosa essencial de la vida.

Quan l’obra és bona, avançar un desenllaç no és gens important. Una bona obra narrativa no ho és per l’argument, que pesa molt poc en la seva essència i qualitat. Representem Shakespeare, llegim i rellegim Homer o Rodoreda, mirem pel·lícules cent vegades... Ens continuen emocionant i interessant tot i que sabem ben bé com acaben.

Un bon argument o un enjòlit ben conduït són una bona feina, però no són literatura, no són mesura de l’art. Els nens, que sovint volen el mateix conte, mostren prou aquesta mesura.

Per altra banda, fa molts anys que l’argument va deixar de ser part essencial de les obres. És més, moltes de les grans obres (cinema, literatura, teatre...) pràcticament no en tenen o els és irrellevant.

Però vivim un món on hem desterrat els plaers de debò, els fondos, i només valorem la immediatesa, la sorpresa, que són sensacions superficials, banals i caduques.

Si un “spoiler” us espatlla una obra, és que l’obra no valia la pena. Per això cal reivindicar-los. 

publicat el 23 de febrer del 2018

Adoberies, ACVic, etc.

No és la primera vegada que ACVIC posa la mirada a les Adoberies. Fa pocs dies, per segon any consecutiu estudiants, arquitectes i urbanistes van centrar les seves reflexions, anàlisis i propostes a repensar-les dins la QUAM, un dels programes estrella internacionals d’ACVIC dirigit per Ramon Parramon, en col·laboració amb el Màster sobre paisatge i patrimoni que dirigeix el reputat i innovador geògraf Francesc Muñoz a la UAB. 

En la presentació de les conclusions es van posar de manifest el rigor, la creativitat i el realisme del treball dels participants vinguts d’arreu del món.

A partir d’aquí vénen reflexions i preguntes, una de les quals és: De quina manera l’Ajuntament de Vic tracta ACVIC (un centre públic amb alta participació municipal)? De quina manera tracta un Centre que li ofereix tants regals com aquest?

Fa l’efecte que ACVIC és un estrany per a molts membres del consistori, i sembla que ni el mateix Ajuntament no se’l mira amb els ulls amb què hauria de fer-ho. Des de l’art, el Centre actua en pedagogia i educació, integració social, urbanisme, interacció amb el barri, en projectes internacionals...

Però els esforços per sobreviure li són excessius. Si amb tantes dificultats fa el que fa, què no faria amb un tracte més just?

Publicat el 4 de novembre de 2016

Esfosa i els símptomes

No sembla que hagin de passar els temps aquests en què “parlar d’arbres és un crim”, com deia Brecht. Però, precisament perquè sempre tornen, cal parlar. Cal parlar −i per què no d’arbres?− quan la paraula porta llum −o veritat− a aquests temps, quan la paraula va més enllà d’ella mateixa. Cal parlar, i cal fer música, i cal ballar, i pintar... Cal crear bellesa, perquè la bellesa, quan ho és i és certa, també subverteix els ordres d’aquest món que sembla que no ens deixi parlar d’arbres.

No fa gaires anys era comú que artistes i creadors es posessin al costat de les causes que els semblaven justes i que, de maneres diferents, treballessin per a elles amb el seu art.

D’un temps ençà semblava haver crescut un distanciament entre bona part dels moviments artístics i els socials. Afortunadament, aquestes darreres setmanes ens han mostrat el contrari: poetes, músics i artistes han acompanyat l’acampada d’Esfosa, han dit on eren i amb qui. Parlant d’arbres o d’idees.

Ara bé, també s’observa un altre símptoma: Fa uns dissabtes, al mercat de Vic, mentre la parada que demana solidaritat per Esfosa és pràcticament buida, la gent s’acumulava a la que demanava suport a mantenir l’estructura actual de l’Associació Sant Tomàs. Símptoma de què?

publicat l'1 de juliol de 2016

ens ho mereixem

No hi deu haver ni un diari, ni revista ni mitjà de comunicació d’abast general que no dediqui una secció especial a “emprenedors”, empresaris joves que inicien camí en el món de la indústria, els negocis o el comerç. Deu ser que ajudar-los és just, i que el seus objectius són bons i positius per al futur de tots.

També hi trobem sempre seccions fixes dedicades a uns joves que tenen com a objectiu ser famosos i fer-se rics sense ser res, ni saber res, ni fer res. I són aquests mateixos mitjans els qui fan que aconsegueixin el seu objectiu. Deu ser que això també és just i bo per al futur de tots.

Però (parlem de mitjans no especialitzats) no hi solem trobar mai seccions fixes dedicades als joves que proven d’obrir-se camí en el món del pensament, la filosofia, les arts, la ciència, la cultura... Deu ser que no és ni just ni bo per al nostre futur donar-los visibilitat i ajudar-los en els seus propòsits. Deu ser que la seva activitat no és interessant ni té cap mena d’utilitat per al present ni per al futur.

O bé és que els mitjans no tenen cap mena d’interès en el futur que ajuden a construir. O bé és que els seus objectius de futur són uns altres.

O potser no tenen projectes, ni ideals, ni saben el que fan.

Serem el que anem construint.

publicat el 25 de juliol de 2014

Oxímoron en la lluita

No al fracking. Claríssim. Però hi ha coses que per algú sembla que no són tan clares.

A la rotonda de l’entrada de “Malla Centre” a la C-17 hi ha una escultura d’Ernest Altés. Hi és des de 1998, es titula Tenacitat. Ara podria parlar de la inèrcia de posar escultures en rotondes i, sobretot, del fet que Tenacitat es va fent invisible rere els arbres i arbusts que la van tapant. Però el tema, avui, és un altre.

Les dues superfícies de granit de la peça estan del tot ocupades per unes grans pintades contra el fracking. I no és només això: Ens hem acostumat a veure com grups que volen salvar la terra i el país fan pintades en superfícies que haurien de ser respectades, ja sigui per la seva naturalesa, la seva simbologia o per una qüestió purament estètica.

La lluita per un país lliure, independent i just no pot menystenir de cap manera els valors d’aquest mateix país: una obra d’art, un espai emblemàtic o un espai simplement bonic.

Lluitar per un país lliure és tan important com lluitar per un país on es respectin els valors estètics, artístics, històrics o simbòlics. Són valors indestriables de la llibertat i la justícia. Com es pot lluitar al costat d’algú que menysprea el país al qual diu defensar?  És una pegunta. Però no només.

publicat l'11 - 07 - 2014

llibres i literatura

No es tracta de queixar-se dels llibres anomenats “mediàtics” i d’atacar aquestes pràctiques. No val la pena i, al capdavall, algunes editorials poden publicar llibres de qualitat gràcies als beneficis d’aquests productes.

Però sí que es tractaria de dir les coses pel seu nom. Potser fa massa temps que sota el mateix concepte, “llibres”, anomenem elements ben diferents, i d’aquí vénen malentesos i confusions.

Un llibre no és altra cosa que un suport, que pot contenir materials molt diversos. Un receptari de cuina és un llibre, i una guia de viatges, i un llibre de física. Són llibres però, en principi, no en diem literatura.

Anem més enllà: Que un llibre contingui una història narrada amb llenguatge, que sigui una novel·la, no garanteix tampoc que aquest contingut sigui literatura. A la literatura se li demana més que una història àgil, entretinguda o interessant. Com a un poema per ser literatura se li demana més que una forma i una retòrica. L’art, a qui pertany la literatura, vol més que això.

Hi ha, doncs, per un cantó, llibres que expliquen històries, llibres d’idees o llibres en un llenguatge poètic. I, per un altre cantó, llibres que contenen literatura.

A veure si comencem a dir les coses pel seu nom. Potser tot ens aniria millor.

Publicat el 17 - 04 - 2014

emprenedors

No es pot ser res més. No hi ha altre camí. És l’únic futur, el que ens ha de salvar.

Com una plaga, el concepte de “l’emprenedoria” (horrible paraula) està envaint tots els aspectes de la societat, sobretot els de la formació i la construcció del futur.

Només interessa que els alumnes siguin emprenedors, no que siguin intel·ligents o coneixedors. A creadors i artistes se’ls valora més pel grau d’emprenedoria que no per l’honestedat i la qualitat del treball, i cap aquí van cursos i tallers. Als laboratoris, als centres d’investigació i formació, als grups de treball, a les empreses... A tot arreu el valor suprem és l’emprenedoria.

Des de tots els àmbits, sobretot els de la cultura, s’està construint un país d’emprenedors sense que importin la base, ni les idees ni el fons; superficials i mancats de tot el que fa forta una cultura. Un país de modes i de disfresses sense cos.

Tot plegat perquè, al capdavall, als polítics els importa ben poc el futur del país i deixen que el dissenyin els emprenedors de manual d’autoajuda i tècniques comercials. Emprenedors de fireta que fan de polítics i polítics que no són ni emprenedors.

I un país no es fa amb emprenedors. Es fa amb Savis, amb Artistes, amb Polítics, amb Persones... Tot amb majúscula.

publicat el 21 - 03 - 2014