Vacances de tot

No queda clar quan va començar això, però sí que sabem ben bé que va acompanyat d’una aurèola d’ecologia, equilibri personal, cultiu de la sensibilitat, afirmació emocional i un munt de fórmules que no deixen de ser etiquetes mercantils.

La moda, per exemple, d’apilar pedres, una sobre l’altra, en equilibri, a la platja, al bosc, al desert... Pot ser molt bonic i relaxant, però és un greu perill per l’ecosistema, sobretot en platges i deserts, llocs on la vida es fa difícil. Destrueix hàbitats i passos de petits animals; priva el creixement de plantes i, per tant, desapareixen els insectes i es trenca la cadena alimentària; altera la recepció de radiació solar i el cicle de l’aigua de pluja...

Més antic es recollir petxines a la platja, però darrerament aquesta pràctica ha augmentat molt (fins i tot “industrialment” amb finalitats comercials). Està comprovada la gran disminució de petxines a les platges. Els components de les petxines són la base pel creixement de nous mol·luscs, molts ocells se’n fan els nius, són refugi pels peixos petits front als depredadors, moltes espècies i organismes hi viuen en simbiosi...

És a dir, que busquem la bellesa i la pau interior destruint la bellesa i l’equilibri de la natura. Ah! i tot molt “zen”.

Publicat el 10 d'agost de 2018

Després del Dia

No falten mai, passat Sant Jordi, els comentaris sobre com ha canviat la festa i com ha canviat el món del llibre i la literatura. Tant, que fa uns anys algú va proposar de deixar aquest dia com a “Dia del llibre” i en una altra data instituir el “Dia de la literatura”. 

És evident que per Sant Jordi la literatura té un paper marginal, en una dinàmica on la indústria editorial aposta pels productes més vendibles i més rendibles a curt termini, i també més efímers, en detriment dels llibres “de fons”, sòlids, de vida llarga. (Caldria recordar que narrar una història no és sinònim de fer literatura.)

Les lluites per ser “el més venut”, “el que ha signat més i a més llocs” i “aquell amb qui s’han fet més selfies” seran el que siguin, però retraten força bé l’estat d’una societat literària i d’una cultura.

Ens sentim molt cofois de la diada i ens creiem ser una societat lectora sòlida i madura. Però que en un dia es vengui el 20% del total de llibres de l’any no és un indicador gens positiu.

Tot això ja ho sabíem. La novetat dels darrers anys ha estat veure com alguns autors d’obra consistent, sense cap necessitat s’han deixat endur per aquest remolí de despropòsits.
Vanitat? Pressions editorials? Sigui el que sigui, sap greu i és preocupant.

 publicat el 4 de maig de 2018

25 de novembre

No ho vaig acabar d’entendre. Era el vint-i-cinc de novembre, dia per a l’abolició de la violència masclista, l’endemà de la trista i tramposa festa del consum batejada com a “divendres negre”. A l’aparador d’una botiga d’una cadena dedicada a roba per a dones sobretot joves, al costat del rètol que anunciava els descomptes del divendres de consum desaforat, hi lluïa un cartell que deia : “Aquesta botiga és lliure de violència masclista”. Podria estar bé.

Podria estar bé si no fos que vendre roba de talles que sembla que només es puguin posar noies anorèxiques deu ser violència masclista.

Podria estar bé si no fos que deu ser violència masclista que tant el producte en venda com la publicitat puguin incitar les noies a seguir uns patrons imposats per una societat masclista. La violència no només es manifesta amb agressions físiques, té formes molt subtils.

Podria estar bé si no fos que incitar al consum, a la possessió i al culte a l’aparença com a un dels mitjans més importants de realització personal, no deixa de ser una forma sibil·lina de violència de l’estat patriarcal.

Podria estar bé si aquest cartell hagués estat de debò, si no hagués vessat frivolitat, hipocresia i oportunisme; si no hagués estat, com va semblar-me, gairebé un insult.

publicat l'1 de desembre de 2017

vikea (V)

No cal substituir un edifici vell per un de nou si el nou que s’edificarà no és millor que el que hi havia, no aporta res de nou, no el millora ni millora l’entorn.  Això m’ho ha comentat més d’una vegada un amic (bon) arquitecte. Aquesta afirmació tan simple –gairebé una tautologia– i amb la qual tothom estaria d’acord, la majoria de vegades paradoxalment no es compleix. I qui diu un edifici diu qualsevol actuació arquitectònica, urbanística o paisatgística.

I encara una altra afirmació elemental: en la substitució o renovació d’un edifici, d’un espai de la ciutat, d’un paisatge, de mobiliari urbà o de qualsevol element de l’entorn, el primer que cal tenir present és fer-ho de manera que cap generació de les que han de venir vegi la necessitat de canviar-ho.

Les modes, les actuacions poc decidides, les que es fan amb la consciència que no s’hi pot esmerçar tot el que caldria, les fetes sense personalitat, les que no tenen en compte les particularitats del lloc (la història, l’ús, el clima, l’entorn...), les que surten d’un despatx de rutines... Aquestes són actuacions que no duraran. Per què fer-les, doncs?

I justament són les que des de fa massa anys es van fent a la ciutat de Vic.

(I jo que volia parlar dels arbres de la Rambla...!)

Publicat el 31-12-2015

emprenedors

No es pot ser res més. No hi ha altre camí. És l’únic futur, el que ens ha de salvar.

Com una plaga, el concepte de “l’emprenedoria” (horrible paraula) està envaint tots els aspectes de la societat, sobretot els de la formació i la construcció del futur.

Només interessa que els alumnes siguin emprenedors, no que siguin intel·ligents o coneixedors. A creadors i artistes se’ls valora més pel grau d’emprenedoria que no per l’honestedat i la qualitat del treball, i cap aquí van cursos i tallers. Als laboratoris, als centres d’investigació i formació, als grups de treball, a les empreses... A tot arreu el valor suprem és l’emprenedoria.

Des de tots els àmbits, sobretot els de la cultura, s’està construint un país d’emprenedors sense que importin la base, ni les idees ni el fons; superficials i mancats de tot el que fa forta una cultura. Un país de modes i de disfresses sense cos.

Tot plegat perquè, al capdavall, als polítics els importa ben poc el futur del país i deixen que el dissenyin els emprenedors de manual d’autoajuda i tècniques comercials. Emprenedors de fireta que fan de polítics i polítics que no són ni emprenedors.

I un país no es fa amb emprenedors. Es fa amb Savis, amb Artistes, amb Polítics, amb Persones... Tot amb majúscula.

publicat el 21 - 03 - 2014

cultura en reducte

No hi ha res que reduït a reducte sobrevisqui. En aquest món, allò que és reducte duu com a molt una existència agònica fins a la desaparició, o a l’oblit sota allò més invasiu, omnipresent i amb més força i mitjans per imposar-se.

I als “nostres” mitjans de comunicació la cultura és un reducte. I no només això, sinó que la majoria de vegades que és tractada ho és des de la superficialitat de les modes, les “tendències”. No s’hi tracta la cultura, sinó productes de consum que utilitzen els llenguatges i les formes de la cultura. Parlant de “cultura” es redueix la cultura a reducte.

I no només això. Els responsables de programes culturals d’aquests mitjans afirmen sense vergonya que la cultura s’ha de tractar de manera “entretinguda”, que resulta ser sinònim de banal i acrític, còmode consum adormidor.

I des del poder polític s’aposta perquè la cultura sigui empresarial, “rendible” econòmicament. I encara molts “artistes” s’hi avenen. 

I es donen responsabilitats a gent que no creu en la cultura sinó en l’empresa, la moda o la diversió.

I es pinta allò profund o intel·lectual com a avorrit, pesat o inútil.

I és ben provat que hi ha moltes maneres d’apropar la cultura a la població de manera eficaç, madura i sense trampes. I mai en reducte.

publicat el 15 - 11 - 2013

Una altra columna sobre el mateix tema: "semi, pseudo, anti cultura", 5 d'abril 2013:

 http://sibloc.blogspot.com.es/2013/04/semi-pseudo-anti-cultura.html

peus de fang

No he recuperat l’entrevista, i no tinc la cita exacta. Era un jove català, de menys de trenta anys, que està triomfant als USA em sembla que en el cinema. Hi afirmava, entre estorat i decebut, que tots els referents i ídols que havia anat tenint al llarg dels anys, anaven esdevenint no-res, que s’adonava progressivament de la seva buidor i fatuïtat i que en aquest aspecte es trobava desemparat.

Deu ser cert, i és ben tràgic,  però era ben previsible.

D’uns anys ençà moltes generacions s‘han format amb referents dictats al ritme de les modes, al ritme de les grans multinacionals. Referents no només en allò que malauradament hem assumit que ateny directament al consum (gustos musicals, cinematogràfics, artístics...) sinó també en aspectes que podrien semblar allunyats del mercat, de la publicitat i de la indústria, com són els valors, les ideologies o l’ètica, que també els hi hem lligats.

Ja sabem que la moda és el que passa més aviat de moda i més aviat desapareix del món, que allò “modern” resulta ser el menys modern de tot. I sabem que per construir una persona i una cultura calen altres tipus de materials. Ho sabem, però sembla que no, i hi fem ulls clucs. I no sabem on ens portarà aquesta dinàmica (o sí, però no ho volem veure).

16 - 12 - 2011

encara més sobre gustos

No sé si va quedar clar el final del darrer article. Parlava dels “traficants de drogues estètiques i culturals” o “assassins del gust”, que per tots els mitjans imposen uns productes concrets i amb ells uns gustos concrets, i empetiteixen i esclavitzen grans capes de la població.

Era fàcil llegir-hi al·lusions a grans moviments comercials i dels mitjans de comunicació lligats al món de la música, del circ, del teatre, de les arts visuals i d’altres aspectes del gust, com l’oci, el menjar, el vestir, o qualsevol corrent “de moda”.

Però no ens podem quedar amb la lectura maniqueista i simplista en què els dolents sempre són molt poderosos i molt lluny. L’acció criminal sobre el nostre aprenentatge estètic es fa també des de ben a la vora i per organismes no tan grans ni intangibles.

L’urbanista que decideix reordenar un carrer o un parc, el propietari que pinta de determinat color una escala de pisos, el periodista que parla d’una obra i no d’una altra, el polític que decideix posar una estàtua en una plaça, el responsable del restaurant que hi posa música (i una música concreta)... Tot és ple de gent que, sabent-ho o no, volent-ho o no, està influint sobre el gust de la població, víctima inconscient i indefensa del terrorisme cultural.

9 - 10 - 2009