Més de música i festes

No només tenim un problema amb la música de les festes en el cas de les activitats infantils. Els espais públics i privats (i els usuaris i veïns) són uns bons testimonis de les males pràctiques que s’han acabat acceptant com a “normals” o “inevitables”. Tres exemples:

Sembla inevitable que mentre es munten les estructures (empostissat, llum, so...) des del primer moment hi hagi la música que als operaris els dóna la gana, exageradament alta, agredint les orelles i la sensibilitat dels veïns o dels altres usuaris del lloc.

S’entén com a “normal” que en els espais de les fires cada atracció tingui la seva música, feridorament alta, en competència amb la del costat. I ja no parlem de la qualitat de la música ni del so.

S’accepta que qualsevol manifestació al carrer (jocs, mercats, curses populars, exhibicions...) s’acompanyi de música, a gran volum, sense cap criteri de selecció i sense cap respecte per als usuaris ni el veïnat.

Aquesta dictadura de la música irracional, que atempta contra qualsevol norma cívica (i de bon gust), s’ha instaurat sense cap raó, sense cap consulta i contra més d’una normativa. I sense possibilitat d’èxit de cap acció contrària de “l’autoritat competent” ni dels afectats; només resignació. Una dictadura, sí.

publicat el 22 de setembre de 2017

Quina música els donem?

No tenim tradició, en aquest país, de bona música per a infants (o adaptable a ells)? I tant que sí! Des de Joan Llongueres fins a l’escola d’animadors nascuda els anys setanta i fins i tot gent com l’Albert Pla, l’Orchestra Fireluche, Xarango o Carles Santos. De tradició i de qualitat no en falten pas, al contrari.

Doncs, per què és impossible escoltar aquestes músiques a les festes? Atraccions, festes d’escuma, trobades infantils, instal·lacions inflables... Tota la diversió dels nostres nens està sonoritzada amb músiques que no tenen res a veure amb ells, a un volum eixordador (perillós per a les seves orelles) i, sobretot, dolenta. 

Música de les emissores de ràdio-fórmula, sense cap altre interès que l’interès econòmic dels seus productors. I ningú no es queixa. Es veu que és normal això de maltractar els nostres infants. I quan creixen diem que estan adotzenats, que no tenen gust, ni sensibilitat ni educació estètica.

I pitjor: En aquestes festes s’està construint una mena de diglòssia musical: La música “normal”, la que ens acompanya, és la de les multinacionals, però deixem un petit espai, un parèntesi, per una mena d’excepció residual que són les músiques pensades per a ells o més adequades a ells.

Demà, que ningú no es queixi.

publicat el 8 de setembre de 2017

Música i prou?

No dubto ni una mica de la gran importància de la música en l’espectre cultural de Vic i Osona. Hi ocupa, certament, un lloc de primer ordre, amb l’Escola i Conservatori, la programació de L’Atlàntida i tots els músics al capdavant (i sense oblidar els referents històrics).

Però fa una mica de por l’afirmació taxativa de la regidora de cultura de l’Ajuntament de Vic: “Vic és música”. D’acord. Però la ciutat ha estat, és i ha de ser també una potència en altres llenguatges artístics.

Vic és literatura. Des dels inicis, i amb una presència més que notable des del XIX, la comarca ha anat donant a la literatura noms, iniciatives i publicacions fonamentals.

Vic és teatre, i amb noms i institucions importants i imprescindibles per al teatre a Catalunya, sobretot a partir dels anys cinquanta.

I és arts visuals i és disseny. Només cal repassar realitats, creadors, gestors, crítics i institucions.

I és dansa. I és fotografia i cinema i imatge. I és, sobretot, cultura entesa com a unitat indestriable d’expressions.

En tots aquests llenguatges (com a mínim) Vic i Osona han excel·lit i han contribuït altament a la cultura catalana i ho han de seguir fent. I cal apostar per altres llenguatges, i pels que han de venir.

Que la música no ens amagui el bosc.

publicat el 13 de gener de 2017

gestió privada? pública?

No queda clar el redactat de les opcions posades a votació en la consulta sobre el model de gestió del Teatre L’Atlàntida i l’Escola de Música de Vic.

A les butlletes les opcions són: 1. “Fundació sense ànim de lucre, gestió privada” i 2. “Organisme autònom sense ànim de lucre, gestió pública”, i es relaciona l’opció 1 amb l’actual model i la 2 amb un possible model futur.

El complex el gestiona actualment una “Fundació sense ànim de lucre”, però no es tracta, ni molt menys, d’una gestió privada, ja que la Fundació és presidida per l’alcalde/ssa de la ciutat, els càrrecs recauen en regidors de l’Ajuntament i com a vocals hi ha un regidor de l’oposició, un alcalde en representació dels municipis de la comarca i representants del món de la cultura i la gestió cultural, que hi són de manera altruista.

Les actuacions i gestions de la Fundació són públiques i auditades, i publicades a la seva web (http://latlantidavic.cat/qui-som/fundacio/).

Equiparar això a una gestió privada (com podria ser la d’ajuntaments que cedeixen els teatres a productores, que els utilitzen com a plataformes pròpies) és, com a mínim un error que porta a confusió.

(Ah! I tampoc no entenc com el nom del teatre, que és “L’Atlàntida”, hi apareix com a “Atlàntida”.)

publicat el 10 de juny de 2016

SORDS, CECS, MUTS

No es tracta d’anatemitzar tot el que la tecnologia va aportant al nostre món, però sí que cal reflexionar molt sobre els canvis d’hàbits que provoca allò que la tecnologia ens posa a les mans, i sobre allò a què ens poden abocar aquests canvis.

Ja poca gent escolta, sobretot els més joves. Les orelles no donen informació de l’entorn, no connecten amb el món exterior, amb el carrer, amb el lloc on s’està, sinó amb una música, sovint amb un text, que no deixa sentir els sorolls, les veus, el vent... tot el que passa al voltant. I encara: martellejar-se contínuament les lletres de les cançons col·lapsa el llenguatge i, per tant, el pensament. I priva, a més, de “tenir” altres discursos, altres visions, una mirada oberta.

També s’acaba el sentit de la vista. En viatges o passejos els ulls ja no miren l’entorn, sinó que l’ignoren i es queden fixos en una pantalla. Ja no existeix el passeig o el viatge; només el desplaçament de la persona, aïllada de tot; un autisme induït.

Tot plegat pot ser greu i ens porta a una nova manera de ser, una nova cultura que caldrà veure on desemboca. Més greu encara és el fet que orelles i ulls, així ocupats i obturats, impedeixen pensar, impedeixen obrir horitzons, i duen a la mudesa de no tenir res per dir.

publicat el 22 de febrer de 2013

L'ATLÀNTIDA NO S'ESFONDRA

No estem en la millor època per al teatre, el cinema, la música o la dansa. Ajuntades a la crisi general, les polítiques del govern d’Espanya  ataquen directament la cultura i sobretot els espectacles culturals.

Per això, el fet que l’Atlàntida, el teatre municipal de Vic, presenti una vegada més uns resultats tan positius, ens ha de fer prendre confiança tant en els seus gestors com en la nostra societat. I, no podem oblidar-ho, ens ha de fer jutjar d’una manera molt positiva les polítiques culturals dels ajuntaments democràtics de la ciutat, que van ajuntar-se a unes dinàmiques endegades per la societat civil (sobretot en teatre i en música), a vegades amb grans dificultats i seriosos entrebancs polítics, econòmics i socials.

La compra el 1984 i la gestió de l’antiga Atlàntida per part de l’Ajuntament van ser molt criticades, com ho va ser l’acció de l’efímer Centre Dramàtic d’Osona, igualment com encara es posa en qüestió l’existència del Centre d’Osona de l’Institut del Teatre. Però és evident que aquestes peces van suposar la creació d’unes dinàmiques i d’un públic que el nou teatre ha sabut fer tornar.

Una ciutat de cultura no es fa d’un dia per l’altre, i és just reconèixer allò que hi ha al darrere d’un èxit com el de l’Atlàntida.

publicat el 8 - 02 - 2013

ni educar ni ensenyar (15)

No arribem a adonar-nos realment de les conseqüències devastadores de l’aplicació de la llei d’educació amb què amenaça el PP. Alguns dels aspectes més rellevants o més difosos n’amaguen d’altres que són igualment fonamentals pel futur del nostre país, de la nostra gent i de la nostra cultura (tres conceptes que són el mateix).

Un d’aquests despropòsits és la voluntat de suprimir la línia escènica i musical del Batxillerat. És a dir: es vol negar la possibilitat d’articular els coneixements i la formació sobre l’eix de les arts del teatre i de la música, com si no en fossin dignes o com si no en fossin tan capaces com ho són les arts visuals, la tecnologia o la ciència.

És a dir: als nostres joves que es volen dedicar a la música o a les arts escèniques se’ls vol negar una educació que es basi en els seus interessos i aficions, se’ls vol negar una formació que els permeti fonamentar teòricament aquestes activitats i créixer amb elles.

És a dir: es considera que això de la música i el teatre no és gaire res més que un passatemps o un entreteniment.

És a dir: es menyspreen les arts, o no s’hi creu (o els fan por).

És a dir: no es volen músics ni gent de teatre amb el pòsit cultural que cal.

És a dir: es nega l’educació, es nega la cultura.

publicat el 28-12-2012

un "sí" menor

No gens sovint (o mai) un lloc com Vic pot acollir un concert de la categoria de la Missa ens si menor de Bach que va tenir lloc a l’Atlàntida fa pocs dies. Molta gent en va fruir, però també molta se’n va deixar perdre l’oportunitat.

Per desconeixement, per falta d’hàbit o per altres raons, un públic potencial no hi era; i també per la falsa creença que “això no és per a mi”.

Sembla com si una barrera privés l’accés de gent nova a qualsevol art o corrent estètic; com si ningú no fos capaç d’entrar en un nou àmbit. Cada vegada la gent és més impermeable, més tancada en els seus hàbits i, segurament, més pobre.

Sovint, quan algú entra en un àmbit nou la reacció és de sorpresa agradable (“No m’ho esperava”, “ho hagués sabut abans…”), però l’entorn no facilita fer el pas.

Prejudicis, falta d’atenció i d’intenció pedagògica dels mitjans de comunicació, mandra intel·lectual, l’efecte narcotitzant del cinema i la televisió… Tot ajuda a la immobilitat i la manca de curiositat.

Tornem a Bach: Componia també per emocionar. I cap humà viu no és aliè a les emocions. Cal cultivar-les per a fruir-ne i eixamplar-les (d’això vivim), i és ben trist que bona part dels ciutadans es privin voluntàriament de viure emocions noves i profundes com aquestes.

02 - 12 - 2011