Agents ocults (2)

No només hi ha agents ocults i eficaços en la cultura. Són a tot arreu.

Segurament mai res no haurà canviat tant les formes de viure, ni tan ràpidament, com ho estan fent els telèfons intel·ligents i les xarxes socials.

Han aconseguit que la majoria de joves i no tan joves de les societats mínimament desenvolupades hagin dimitit del present, de l’ara i l’aquí, visquin abocats a una realitat externa i artificial i interaccionin molt més amb ella que no pas amb l’entorn real. Han aconseguit que la seva actuació  es dirigeixi gairebé només a aquest món virtual i en immediatesa, que les seves accions en el món real només estiguin dirigides a les xarxes, i que els seus objectius de coneixement siguin acaparar frases, vídeos i imatges anecdòtics i superficials, buits; com a molt, ocurrències i no idees ni arguments.

Unes multinacionals, amb objectius merament econòmics (se suposa) estan canviant i canviaran del tot l’individu i les seves formes de ser i de relacionar-se amb el medi i amb els altres, canviaran les formes de ser de la nostra societat i moltes de les característiques que fins ara es consideraven essencials d’allò que en diem “la humanitat” o “la civilització”.

I contra això què poden fer-hi la societat, l’educació, la cultura?

publicat el 10 de març de 2017

Shakespeare? No cal, gràcies

No es poden acceptar les raons dels polítics per no ajudar més el Festival Shakespeare, decisió que ha fet que els organitzadors hagin optat per plegar, cansats de rebre només bones paraules i incerteses.

Els arguments que hem pogut sentir són simples i, sobretot, inconsistents. Bàsicament: que no hi ha diners per a tot, que el festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir, i que la decisió de traslladar-se a Barcelona no va estar pactada prèviament amb l’Ajuntament.

De polítics de responsabilitats tan altes n’hem d’esperar raons serioses, que obeeixin a un plantejament de política cultural de debò. I no val a dir que el Festival és molt interessant i que “ens dol molt però no podem fer més”. Uns pressupostos són, en definitiva, el dibuix del present i del futur, i és política la seva redistribució.

Anem, per parts.

1. “No hi ha diners per a tot”. El Festival demanava una quantitat modesta de diners, de manera absoluta i també en comparació amb el que s’inverteix en determinades estructures i activitats, moltes d’elles amb força menys abast i projecció que el Festival.

Si realment es creu en els actius culturals del país, si es creu en la feina feta pel Festival Shakespeare –a Catalunya i a Europa−, feta amb uns recursos mínims, l’administració ha de donar-li suport per tal que pugui arribar a tots els objectius proposats. No val posar els pressupostos d’excusa. En els projectes s’hi creu o no s’hi creu; es volen ajudar o no. I amb voluntat política es troben les engrunes pressupostàries que demanava el Festival. Si s’ha decidit no ajudar-lo, si no fa res que desaparegui, que es digui clarament. Les decisions polítiques, com ho és aquesta, s’han d’assumir i no amagar el cap sota l’ala d’arguments fal·laços.

2. “El festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir”. Que la professió teatral es mobilitzi per a salvar-lo i hi hagi actuat en condicions ms qhi hagi actuat dicions mstes edicions, al Raval, hagin tingut la complicitat del és que precàries per tal que no és perdés, desmenteix aquest supòsit. Que en les edicions fetes a Barcelona s’hagin exhaurit les entrades també ho desmenteix. I només caldria fer una prospecció pels diferents Festivals Shakespeare d’arreu d’Europa (agrupats en una xarxa a la qual aquest festival pertanyia) per comprovar com el d’aquí no era cap rara avis en aquest conjunt.

3. “El trasllat a Barcelona del Festival no va estat pactat ni consultat amb l’Ajuntament”. Això deu ser veritat, però se suposa que l’obligació d’un Ajuntament és atendre un Festival instal·lat al Raval que té, com ha tingut el Festival Shakespeare, la complicitat d’entitats del barri tals com La Perla29, el Teatre Romea, el CCCB, l’Escola Massana, la Filmoteca de Barcelona, l’Horiginal..., i altres lligams que estaven en camí de comprometre’s.

Pactat o no, consultat o no, no hi deu haver cap altre activitat que hagi aconseguit una xarxa de complicitats semblant en tant poc temps.

El fet és que des dels poders de la política cultural no s’ha volgut que el Festival Shakespeare continués. Un festival membre de la Xarxa Europea de Festivals Shakespeare, un festival que ha portat produccions internacionals i que ha produït espectacles que s’han pogut veure per Europa, un festival que dignifica una cultura i la posa al costat d’aquelles que estimen i valoren tot allò que Shakespeare suposa per la cultura no només occidental. (Només cal recordar que ningú no pot contradir els crítics quan diuen que Shakespeare és qui ens reinventa com a humans, qui refunda el concepte de persona i de la humanitat d’occident.)

El cert és que aquest fet (i no només aquest fet) és fruit d’una decisió política i que contribueix a dibuixar un futur cultural del país trist, pobre, d’aparador fatu, de lluentons i fet d’esquena als “emprenedors” que tant lloen els mateixos polítics, d’esquena als qui treballen per una societat on la cultura tingui un paper i un pes importants.

La pregunta és: aquest dibuix de futur, exactament quin és? qui l’ha pensat? amb quin objectiu? On volen portar la nostra societat? O bé, i més greu: existeix aquest dibuix? hi ha algú que sàpiga on es va o on es vol anar? Sigi com sigui, tot plegat fa basarda.

Publicat (en una versió reduïda) el 24 d'abril de 2015

ON ANEM? (3)

No pensava rebre tants comentaris positius i còmplices de la frase amb què acabava la columna anterior: “Potser aviat pensar serà allò que en diuen cultura d’elit”.

Conversant sobre això han aparegut unes idees de Victor Klemperer sobre la tasca dels intel·lectuals: superar l’abisme que separa el poble i la intel·ligència; actuar contra una de les frases més perverses de Goebbels: “Hem de convertir-nos en un poble de fanàtics”; actuar-hi amb l’exigència de “hem de convertir-nos en un poble d’intel·lectuals”.

Per Klemperer, l’intel·lectual “no ha de ser de cap manera un mestre d'escola, i menys encara un mestre d'escola arrogant; i tampoc no es tracta, naturalment, de dignar-se a ‘davallar fins al poble’ [...] Sempre ha de conservar la llibertat de pensament i provar de transmetre-la al seu voltant. Aquesta és la seva tasca fonamental en la societat, i avui més que mai.”

Però no només ja gairebé no ens queden figures amb aquest perfil independent i compromès, sinó que la societat no les vol sentir.

Assenyadament diu Emilio Lledó: “una bona part de la humanitat només veu el món que els altres volen o, fins i tot, que ells mateixos −ja convenientment educats− exigeixen. Mals temps per a la llum, quan l'ombra és tan estúpidament plaent.”

publicat el 7 de setembre de 2012

ON ANEM? (2)

No acabaríem mai el tema de les desculturitzacions que estem patint. Només un darrer comentari.

L’anterior columna esmentava Prat de la Riba i el seu projecte nacional, que en cultura tenia uns eixos fonamentals; entre d’altres: escola, biblioteques i implicació social a tots nivells (des del mitjans de comunicació a allò que en podríem dir “estat d’opinió”, “actuació quotidiana” o “el botiguer de la cantonada”); implicació social que vol dir creure en un projecte de país, creure en la cultura com a un dels fonaments d’aquest projecte i creure en el paper que cadascú des de la seva actuació diària hi pot jugar i hi ha de jugar.

Res més lluny de la realitat dels nostres dies. Organismes públics, institucions privades, polítics i agents culturals de tota mena, hereus d’aquesta política (i que encara en viuen) han dilapidat allò que en quedava de construït i sembla que vulguin sembrar-hi sal.

Els que no van en aquesta direcció suïcida són pocs i sense altaveus, impotents i ofegats per la buida faramalla, l’espectacle lluent però putrefacte i anorreador, la imitació estèril, els falsos didactismes, la falsa universalització del saber, els dictats dels empresaris...

A aquest pas, potser aviat pensar serà allò que en diuen “cultura d’elit”.




publicat el 24 d'agost de 2012

ON ANEM?

No era cap exageració l’afirmació en forma de pregunta que tancava l’anterior columna d’aquesta secció.

Després de parlar de la desvirtuació de les biblioteques i dels canvis que han sofert en la seva funció, les preguntes eren: “Quines biblioteques tenim? Quina societat tindrem en un futur?”.

Naturalment, el tema no són les biblioteques; només en són una part, un exemple o un símptoma. La realitat és que avancem amb passes de gegant cap a una societat doblement desculturitzada. A la desculturització general que pateix el món, gens gratuïta ni casual ni mancada d’intenció, hi hem d’afegir la desculturització general de la societat catalana envers tots els aspectes de la cultura que la defineix i la sustenta.

Certament, la derrota del 1939 va suposar un cop fulminador, però els retrocés en les darreres dècades sembla ser molt pitjor. Aquella Catalunya que forjà Prat de la Riba i que començava a ser una realitat, cada dia s’allunya més.

I en dir “cultura”, no ens referim (només) al coneixement o al saber, sinó a qüestions més essencials: Una manera de pensar, de viure, de veure, una curiositat i gust pel saber i la reflexió, una educació, un estat d’esperit, una disposició a créixer individualment i fer créixer la societat...

On és tot això?

publicat el 10 de juliol de 2012

negre (3)

No seguiré parlant de més declaracions, però sí d’una actitud cada dia més general i acceptada, la de menystenir el que la modernitat i les estètiques contemporànies ens han aportat, allò que ha marcat les bases estètiques i ètiques del nostre temps.

Sovint llegim o sentim com amb un desvergonyiment absolut es menyspreen persones, obres, actituds o corrents fonamentals en la història de la cultura. I en nom de què? Per a defensar què?

Doncs, sovint, per defensar frivolitat, hedonisme superficial, manca de compromís, incultura, mercantilisme absolut... Un sistema de valors que rere altres aparences es desentén absolutament de qualsevol relació amb la cultura que forma, educa i allibera.

Repassant la història de segle XX queda ben palès que fins a la derrota del 39 els intel·lectuals i artistes catalans estaven més lligats a les estètiques del seu temps que no ho estan els d’ara. Hi havia un compromís amb la contemporaneïtat i amb la cultura com a eina de construcció i definició del país. Intel·lectuals, artistes, mestres, mitjans de comunicació i polítics estaven compromesos en la construcció d’un país modern i ambiciós dins el mapa europeu.

Ho tenim negre si al segle XXI hem de defensar les estètiques del XX amenaçades per les del XIX.

08 - 04 - 2011

derives

No només hi ha un Mestres Quadreny en la nostra cultura. A la darrera columna lamentava que una obra i una persona tan importants com les seves siguin tan poc conegudes i reconegudes. Dient que el nostre sistema cultural està en deriva, deia que no està articulat, que pateix una gran manca de coneixement i de confiança per part de tots els seus components, que sovint no forma part del nostre imaginari, ni personal ni col·lectiu, que els referents més immediats solen ser d’altres cultures, que no hi ha memòria ni de llarg ni de curt temps, que no hi ha consciència de tradició, de pertanyença... Que progressivament va deixant de ser allò que s’entén per cultura.

Però, és clar, aquesta qüestió no ateny només, ni sobretot, a una política cultural. La base d’una cultura és la gent, la població. I això no és tan abstracte com pugui semblar. Hi ha uns agents fonamentals: Periodistes i mitjans de comunicació especialitzats i generalistes, ensenyants, pares, universitats, creadors, crítics, editors, programadors, agents culturals, aparells intel·lectuals...

Aquí hi ha les peces que fallen. Per desconeixement, per negligència, pel trencament sagnant del 39, per fagocitacions i imperialismes, per inconsciència... I això qui ho arregla? I com?

14 - 01 - 2011