Qui mana?

No cal demanar qui mana.

No hi ha metge ni dietista que estigui a favor de la majoria de coses que mengen els infants i joves (i adults), però es van fabricant i anunciant llaminerament.

Tothom sap que la velocitat mata, però els fabricants posen la velocitat com a reclam dels cotxes.

Tothom coneix la brutícia que aboquen els creuers en terra mar i aire, però cada vegada n’hi ha més i els ports se’ls disputen.

És devident que cal menjar menys carn; per a la dieta i per a la contaminació. Però ningú no canvia ens hàbits.

Sabem del cert que el plàstic és una plaga que acabarà amb el planeta, però se’n fabrica i se n’usa més i més.

Tenim molt clar que es pot generar energia neta i sostenible, però poquíssims països i elèctriques fan el canvi.

I així amb el comerç d’armes, les construccions a la costa, les joguines sexistes i violentes, el tabac, el joc, les autopistes prescindibles, els productes d’un sol ús, els envasos, el consum de proximitat, els transgènics, els mòbils ecològics...

De tot el que diuen els experts i els savis en qualsevol camp (indústria, política, cultura, ciència, educació, sociolingüística, salut, ecologia, economia...) no se’n fa pràcticament gens de cas.

No cal demanar qui mana. O sí? (Demanant s’aprèn i s’entenen coses.)

publicat el 8 de febrer de 2019

(Ir)responsables

No feia ni mitja hora que A sortia d’un acte del dia contra la violència masclista quan es trobà a la bústia la publicitat nadalenca d’uns grans magatzems dedicats a les joguines.

A la primera plana, el gran anunci d’una arma, una espasa-làser. Les pàgines centrals: a l’esquerra, uns “transformers” amb rostres de violència, un joc de futbol i uns “minions a l’atac”; a la dreta, unes nines amb aspecte molt més que anorèxic i unes ensucrades nines disney. A la pàgina del darrere uns jocs de manualitats amb més nines ensucrades i amb floretes de tots colors.

Sexisme i violència. A no va poder reprimir un insult en veu alta adreçat a ningú.

Eren joguines. Haurien pogut ser lletres de les cançons que escolten infants i joves, anuncis en qualsevol mitjà de comunicació, pel·lícules, sèries...

Es diu que l’escola hauria d’educar en la igualtat, contra el sexisme i la violència (i en valors d’ecologia i sostenibilitat, menjar sa, sensibilitat artística...), però en questa educació l’escola hi té un pes molt minso comparat amb l’entorn. I així com tothom controla l’escola i els educadors, sembla que ningú no controli ni reglamenti allò que realment forma i educa les noves generacions. Els nens van a l’escola, però els eduquen les multinacionals.

publicat el 14 de desembre de 2018

virtualitat real

No es pot entendre el món d’avui sense les xarxes socials, però tampoc les xarxes socials ajuden a entendre’l. Al revés: fonamentalment serveixen per oferir-ne una imatge falsa i esbiaixada. Empresaris o grups socials coneixen prou bé els trucs per fer que els seus noms pugin a primera fila en els buscadors o per mostrar-se més actius o importants del que en realitat són.

I en l’àmbit cultural passa exactament el mateix. El visitant de facebooks, twitters, blogs i altres llocs semblants aviat s’adona que es tracta d’un món paral·lel. La megalomania i la tenacitat d’un bon nombre d’autors, no precisament de primera fila, els fan omnipresents en un univers que s’autopromociona i es retroalimenta sens fi i es complau en aquest miratge.

El fenomen no és nou, només ho és el medi. I ho són la difusió i la il·lusió que això suposa. Mai com ara havia estat tanta la confusió entre allò virtual i allò real (tot i que al final allò virtual sempre acaba erigint-se en realitat).

Ara bé: cal afegir a això que els mitjans de comunicació (ràdios, premsa, suplements culturals, etc.) fan exactament el mateix: construir i legitimar una realitat cultural al dictat d’interessos sobretot comercials, que segurament està ben lluny de ser un mapa objectiu.

(publicat el 18 - 05 - 2012)

més sobre gustos

No cal ser gens perspicaç per veure que hi ha molta gent a qui agrada allò objectivament catalogat de mal gust o lleig, o gent a qui això no fa cap nosa. Tants anys de civilització i d’estètica per això? Sí. I des de sempre. Hi ha molts factors que ho expliquen. Entre ells, l’educació i la persuasió.

El gust s’ha d’educar, com tot. És fruit de l’aprenentatge i deriva de totes les experiències estètiques de l’individu. Si no es cultiva, si no se’n té cura, si no es procura avançar en coneixement i en sensibilitat, serà ben difícil accedir a formes més elaborades, més profundes, més riques, i fruir-ne a pler. En qualsevol percepció estètica la raó i la sensibilitat s’ajuden i es potencien mútuament. I és un deure créixer en aquests aspectes, que vol dir fer-se més persones i fer-se més lliures. És per això que no hi ha massa facilitats per a aquesta educació.

El que hi ha sobretot és persuasió en direcció contrària: Milers de missatges arreu que fan creure al públic que determinats “productes” els agraden. I, pitjor encara, li fan creure que és una opció voluntària. Productors, publicistes, empresaris, periodistes: assassins del gust, traficants de drogues estètiques i culturals, que ens destrossen i narcotitzen generació rere generació.

25 - 09 - 2009