Selectivitat? Educació?

No cal anar gaire lluny a buscar exemples per a reorientar el nostre sistema educatiu. Ben a la vora en tenim un.

Mentre aquí desapareix aquesta matèria, a França la pregunta de filosofia continua essent una fita del batxillerat i de molts alumnes. Lluny de demanar-los memoritzar, se’ls demana pensar, i pensar amb els grans pensadors, que és l’objectiu de la filosofia.

Aquest any el tema ha estat: “Tot el que tinc dret a fer és just?”. Altres opcions eren: “Es pot fer un mal ús de la raó?”, “N’hi ha prou amb observar per a comprendre?” o “Una obra d’art ha de ser forçosament bonica?”. L’alumne té quatre hores per pensar i exposar les seves reflexions i conclusions emparant-se en els coneixements adquirits.

La pregunta i les reflexions són trending topic i motiu de discussions serioses a les xarxes socials, molts alumnes recorden per sempre aquesta experiència, i són molts els qui demanen la seva prova per a conservar-la.

Potser és per això que la filosofia té un paper important en la vida quotidiana a França, hi ha filòsofs molt populars, amb un gran nombre de seguidors a les xarxes i que apareixen sovint als mitjans sense renunciar al rigor.

És evident que estem molt lluny d’això. I, molt pitjor, que anem en direcció contrària. Cap a on?

publicat el 30 de juny de 2017

Selectivitat?

No se saben encara els resultats de la selectivitat. Fa falta que un exèrcit de voluntaris (cobrant) corregeixin a una gran velocitat grans piles d’exàmens d’alumnes dels quals no coneixen res de res.

Uns exàmens que no donaran compte dels coneixements i aptituds que l’alumne té per cursar una determinada carrera universitària, sinó que només mostraran l’habilitat que ha tingut per respondre aquelles qüestions concretes en aquell dia i a aquella hora, i cap de les competències que de debò necessitarà en els seus estudis universitaris.

I mostraran també no pas la qualitat pedagògica i didàctica dels professors, sinó l’habilitat que hagin tingut per donar als alumnes uns mètodes per passar aquestes determinades proves.

Els correctors no es podran deturar a pensar les raons d’una resposta determinada; només podran aplicar la regla de si s’ajusta o no a la resposta preestablerta. (Ai dels alumnes del professor que estigui més avançat que els llibres text en formació i lectures, o que hi difereixi amb raó!). I més: alguns aplicaran la seva personal i intransigent visió de les coses com a veritat única.

Fa anys que sabem que són unes proves obsoletes i inútils, però es van conservant com són.

Els mals menors poden acabar en infeccions mortals.

Publicat el 16 de juny de 2017

Agents ocults (3)

No hi ha pràcticament cap problema de la societat que no es vulgui solucionar a través de l’escola. Hàbits alimentaris i de salut, comportament cívic, circulació vial, relacions de gènere, rols domèstics, relacions intergeneracionals, educació social, conductes racistes, economia personal, hàbits sostenibles, gust artístic i literari... fins i tot “emprenedoria” (!)

Sembla que qui proposa això no conegui les funcions real de l’escola, la família i la societat. 

I sembla també que no conegui el món on viu. Un món on el valor de l’escola en la majoria d’adolescents i joves és mínim; on l’escola és un tràmit pesat, sense cap relació amb la vida i a oblidar diàriament.

Però, sobretot, sembla oblidar que qui més influeix en els nostres joves no és l’escola, sinó una gran quantitat d’agents ocults que ningú no controla i que acaben essent la base de l’educació. 

Els valors i les idees les donen, entre altres, pel·lícules, lletres de cançons (i músiques), videoclips, youtubers, instagramers, influenciadors, llocs web, xarxes socials, programes de televisió i sèries, jocs de realitat virtual, “famosos” dels mitjans de comunicació...

Aquests són els educadors reals dels nostres joves, i els qui forgen la societat del demà. I això sí que fa por.

publicat el 24 de març de 2017

Agents ocults (2)

No només hi ha agents ocults i eficaços en la cultura. Són a tot arreu.

Segurament mai res no haurà canviat tant les formes de viure, ni tan ràpidament, com ho estan fent els telèfons intel·ligents i les xarxes socials.

Han aconseguit que la majoria de joves i no tan joves de les societats mínimament desenvolupades hagin dimitit del present, de l’ara i l’aquí, visquin abocats a una realitat externa i artificial i interaccionin molt més amb ella que no pas amb l’entorn real. Han aconseguit que la seva actuació  es dirigeixi gairebé només a aquest món virtual i en immediatesa, que les seves accions en el món real només estiguin dirigides a les xarxes, i que els seus objectius de coneixement siguin acaparar frases, vídeos i imatges anecdòtics i superficials, buits; com a molt, ocurrències i no idees ni arguments.

Unes multinacionals, amb objectius merament econòmics (se suposa) estan canviant i canviaran del tot l’individu i les seves formes de ser i de relacionar-se amb el medi i amb els altres, canviaran les formes de ser de la nostra societat i moltes de les característiques que fins ara es consideraven essencials d’allò que en diem “la humanitat” o “la civilització”.

I contra això què poden fer-hi la societat, l’educació, la cultura?

publicat el 10 de març de 2017

emprenedors

No es pot ser res més. No hi ha altre camí. És l’únic futur, el que ens ha de salvar.

Com una plaga, el concepte de “l’emprenedoria” (horrible paraula) està envaint tots els aspectes de la societat, sobretot els de la formació i la construcció del futur.

Només interessa que els alumnes siguin emprenedors, no que siguin intel·ligents o coneixedors. A creadors i artistes se’ls valora més pel grau d’emprenedoria que no per l’honestedat i la qualitat del treball, i cap aquí van cursos i tallers. Als laboratoris, als centres d’investigació i formació, als grups de treball, a les empreses... A tot arreu el valor suprem és l’emprenedoria.

Des de tots els àmbits, sobretot els de la cultura, s’està construint un país d’emprenedors sense que importin la base, ni les idees ni el fons; superficials i mancats de tot el que fa forta una cultura. Un país de modes i de disfresses sense cos.

Tot plegat perquè, al capdavall, als polítics els importa ben poc el futur del país i deixen que el dissenyin els emprenedors de manual d’autoajuda i tècniques comercials. Emprenedors de fireta que fan de polítics i polítics que no són ni emprenedors.

I un país no es fa amb emprenedors. Es fa amb Savis, amb Artistes, amb Polítics, amb Persones... Tot amb majúscula.

publicat el 21 - 03 - 2014

ni educar ni ensenyar (16)

No sembla haver-hi una direcció gaire clara en les darreres decisions del Departament d’Ensenyament. Ara es recomana als professors que ensenyin les matèries a base d’exercici pràctics sobre elements de l’entorn proper a l’alumne. Sorpresa! Novetat! Des dels primers moments de la renovació pedagògica d’aquest país, que podríem situar als anys seixanta, aquesta ha estat una premissa bàsica, programàtica i practicada arreu.

A què ve, doncs, ara? L’objectiu no és cap altre que fer que els alumnes catalans treguin millors puntuacions en les proves de l’informe PISA. És a dir: No cal que aprenguin, sinó només que aprovin uns exàmens europeus i ens facin quedar bé.

En lloc de tants consells, potser l’aprenentatge dels alumnes seria millor si hi hagués més mestres, menys alumnes a les aules, mestres de reforç, currículums més racionals i les condicions mínimes que mestres i pares reclamen insistentment.

Una altra obsessió del Departament d’Ensenyament és l’augment d’hores de classe, com si això fos garantia d’alguna cosa; i especialment les de matemàtiques, com si fossin l’únic camí per a desenvolupar la intel·ligència, la capacitat cognitiva, l’esperit crític i tots els aprenentatges, coneixements i habilitats que es demanen a l’escola. Amén.

Publicat el 25 - 01 - 2013

ni educar ni ensenyar (15)

No arribem a adonar-nos realment de les conseqüències devastadores de l’aplicació de la llei d’educació amb què amenaça el PP. Alguns dels aspectes més rellevants o més difosos n’amaguen d’altres que són igualment fonamentals pel futur del nostre país, de la nostra gent i de la nostra cultura (tres conceptes que són el mateix).

Un d’aquests despropòsits és la voluntat de suprimir la línia escènica i musical del Batxillerat. És a dir: es vol negar la possibilitat d’articular els coneixements i la formació sobre l’eix de les arts del teatre i de la música, com si no en fossin dignes o com si no en fossin tan capaces com ho són les arts visuals, la tecnologia o la ciència.

És a dir: als nostres joves que es volen dedicar a la música o a les arts escèniques se’ls vol negar una educació que es basi en els seus interessos i aficions, se’ls vol negar una formació que els permeti fonamentar teòricament aquestes activitats i créixer amb elles.

És a dir: es considera que això de la música i el teatre no és gaire res més que un passatemps o un entreteniment.

És a dir: es menyspreen les arts, o no s’hi creu (o els fan por).

És a dir: no es volen músics ni gent de teatre amb el pòsit cultural que cal.

És a dir: es nega l’educació, es nega la cultura.

publicat el 28-12-2012

Genocidi: A Estrasburg !

No és la primera vegada que diem que les relacions entre Catalunya i Espanya (polítiques, econòmiques, empresarials, culturals, socials i de tota mena) s’entenen i s’expliquen a la perfecció quan s’estudien sota l’òptica i amb els mètodes dels estudis colonials, de les relacions entre una colònia i la seva metròpoli.

Un cop normalitzada la paraula “independència” i el seu concepte, ara cal un altre pas per entendre la situació i començar-la a solucionar. Cal normalitzar les paraules i els conceptes de “colònia”, “metròpoli” i “colonització”. És un primer donat amb la força de les paraules.

Realment, només així es poden entendre les actuacions contra Catalunya i la irresponsabilitat política del govern espanyol (escollit democràticament; que no és sinònim de “democràtic”) i del partit que el té.

Hi ha, certament, una agressió als Països Catalans des dels fronts econòmic, lingüístic, educatiu, cultural i social. Assajada a València, descarada a les Balears i ara l’atac final al Principat. Es tracta d’acabar la feina que els Borbons i el franquisme van deixar a mig fer.

La via judicial contra els genocidis és sens dubte el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Allà és on ha d’anar la Generalitat a denunciar, i no pas a Madrid a reclamar a folls i a sords.

publicat el 14 - 12 - 2012