Mala peça al teler

No sé si és una pràctica de moda o és casual, però a les xarxes socials moltes persones, sobretot del ram de la lletra, pengen fotografies dels llibres que estan llegint, dels que han comprat, dels que han trobat com un tresor... S’hi veuen els llibres ben posadets, amb el títol visible, imatges dels protagonistes llegint... Exhibicionisme? Narcisisme? Compartició d’eufòries? Construcció d’una imatge? (I això sense comptar que hi ha algú que sembla tenir una capacitat d’assimilació de lectura tres-centes vegades superior a la normal.)

Que cadascú faci el que vulgui. Del que volia parlar és d’una qüestió inquietant que es veu en aquestes imatges. De com molts d’aquests llibres (poesia, assaig o narrativa), mostrats com a trofeus de biblioteca, com a aliment intel·lectual i espiritual o com a maquillatge personal, són traduccions al castellà d’originals que també tenen, assequibles als mercats, la traducció catalana; i sovint en editorials petites i heroiques.

Si aquells que són, o es volen o es diuen, lectors i gent de lletra bescanten les edicions en català o –potser mes greu– les desconeixen, tenim realment molt mala peça al teler. És ben sabut que el món editorial està molt delicat, però amb quintacolumnistes així pot morir assassinat.

Publicat el 24 d'agost

Després del Dia

No falten mai, passat Sant Jordi, els comentaris sobre com ha canviat la festa i com ha canviat el món del llibre i la literatura. Tant, que fa uns anys algú va proposar de deixar aquest dia com a “Dia del llibre” i en una altra data instituir el “Dia de la literatura”. 

És evident que per Sant Jordi la literatura té un paper marginal, en una dinàmica on la indústria editorial aposta pels productes més vendibles i més rendibles a curt termini, i també més efímers, en detriment dels llibres “de fons”, sòlids, de vida llarga. (Caldria recordar que narrar una història no és sinònim de fer literatura.)

Les lluites per ser “el més venut”, “el que ha signat més i a més llocs” i “aquell amb qui s’han fet més selfies” seran el que siguin, però retraten força bé l’estat d’una societat literària i d’una cultura.

Ens sentim molt cofois de la diada i ens creiem ser una societat lectora sòlida i madura. Però que en un dia es vengui el 20% del total de llibres de l’any no és un indicador gens positiu.

Tot això ja ho sabíem. La novetat dels darrers anys ha estat veure com alguns autors d’obra consistent, sense cap necessitat s’han deixat endur per aquest remolí de despropòsits.
Vanitat? Pressions editorials? Sigui el que sigui, sap greu i és preocupant.

 publicat el 4 de maig de 2018

Aranyes

Aranyes

No és estrany que les percepcions sobre les coses estiguin mediatitzades pel costum, la rutina i la memòria i ja no es puguin veure de manera objectiva, com si fos la primera vegada que s’experimenten.

Això passa clarament amb els llocs o els actes més habituals (la casa, el lloc de treball, allò que es fa rutinàriament...), que sorprendrien –i potser no gratament− si fossin jutjats amb total objectivitat.

Caldria mirar amb distància allò que tenim tan a la vora, tan assumit, que ens sembla natural i no gens estrany. És un exercici ben sa.

I es podria fer amb Sant Jordi i tot el que l’envolta. Un dia on la gent es pren festa i s’aboca al carrer a comprar i regalar llibres i roses, explicat així és un fet preciós i excepcional. Però si es va mirant amb detall, amb objectivitat i amb ull crític, comencen a sortir aranyes, moltes aranyes.

No es tracta d’aigualir la festa, sinó d’adonar-se dels canvis que la diada ha sofert any rere any i de com ha anat perdent alguns dels trets que la feien realment destacable, genuïna, culturalment positiva i literàriament interessant.

Adonar-se’n. I esbrinar els perquès. I, potser, aventurar cap on ens porta aquesta mutació.

A gaudir de la festa, i tant! Però millor si es fa amb una mica d’anàlisi i crítica.

Publicat el 21 d'abril de 2017

llibres de text?

No és un tema d’actualitat, però potser per això és bo de parlar-ne ara.

En el procés imparable d’infantilització dels joves (per no dir “cretinització”) hi juguen un paper fonamental els llibres de text.

La majoria de llibres de text són pensats perquè el professor no hagi de treballar i, perquè, si vol, no s’hagi de preparar gaire les classes; són pensats per sistemes d’ensenyament i aprenentatge caducs i obsolets; tracten els alumnes, fins a cursos preuniversitaris, com a nens sense autonomia, sense capacitat de decisió, ni de comprensió textual, ni de síntesi, ni de discerniment d’allò que és important i allò que no; omplen les pàgines amb fotografies i imatges que no només són inútils sinó que els alumnes s’hi haurien de sentir insultats en la seva intel·ligència. I tot això els fa immoralment cars.

El més normal és que un alumne arribi a la universitat sense haver hagut de fer cap esforç mental o instrumental sobre un text més o menys teòric; arriben a la universitat sense haver hagut mai de llegir ni treballar un article ni un fragment d’un assaig.

I el més greu és que si un professor vol un llibre (d’història de la literatura, per exemple) assequible als joves i que els tracti com a adults, no el trobarà; no existeix.

I així ens va.

publicat el 12 de febrer de 2016

Llibres? Per què?

 No fa gaires anys que tornen a aparèixer amb força les botigues de llibres de segona mà. Cada dia se’n veuen més arreu.

 

Remenant entre el que s’hi ofereix es troben molts llibres dels que es fan llegir als estudiants, des dels cursos més petits fins als universitaris. Si s’observa bé el llibre no hi ha cap dubte de la seva procedència.

Què vol dir que una persona es tregui de sobre els llibres que ha llegit en els seus estudis? Que aquell llibre li fa nosa, que creu que mai no li servirà per a res, que no forma ni mai ha de formar part de la seva vida; sigui un Roald Dahl, Solitud, els poemes de Salvat Papasseit o els contes de Monzó o Calders. I vol dir que el llibre no li ha donat res, que no li ha arribat enlloc, i que ni tan sols li ha agafat una mica d’estima.

Si aquesta és la relació amb un llibre que s’ha llegit a les aules, és evident que alguna cosa falla en el sistema (i en sistemes d’aquests, quan falla alguna cosa falla tot el sistema); falla en l’alumne, en el professor o en instàncies més altes de l’administració.

I falla el sistema i falla la societat quan en l’imaginari i en la construcció personal substituïm la literatura i la tradició cultural pels anodins productes d’entreteniment de les multinacionals. I així ens va.

Publicat el 27 de febrer del 2015

llibres i literatura

No es tracta de queixar-se dels llibres anomenats “mediàtics” i d’atacar aquestes pràctiques. No val la pena i, al capdavall, algunes editorials poden publicar llibres de qualitat gràcies als beneficis d’aquests productes.

Però sí que es tractaria de dir les coses pel seu nom. Potser fa massa temps que sota el mateix concepte, “llibres”, anomenem elements ben diferents, i d’aquí vénen malentesos i confusions.

Un llibre no és altra cosa que un suport, que pot contenir materials molt diversos. Un receptari de cuina és un llibre, i una guia de viatges, i un llibre de física. Són llibres però, en principi, no en diem literatura.

Anem més enllà: Que un llibre contingui una història narrada amb llenguatge, que sigui una novel·la, no garanteix tampoc que aquest contingut sigui literatura. A la literatura se li demana més que una història àgil, entretinguda o interessant. Com a un poema per ser literatura se li demana més que una forma i una retòrica. L’art, a qui pertany la literatura, vol més que això.

Hi ha, doncs, per un cantó, llibres que expliquen històries, llibres d’idees o llibres en un llenguatge poètic. I, per un altre cantó, llibres que contenen literatura.

A veure si comencem a dir les coses pel seu nom. Potser tot ens aniria millor.

Publicat el 17 - 04 - 2014

ni ensenyar ni educar (10)

No han parat de repicar campanes per la informatització de les aules. I ara les escoles diuen que les connexions a internet no són prou potents ni segures, que no estan a punt les xarxes internes o que no tenen els ordinadors.

Però més enllà d’això hi ha dues qüestions de base de què es parla massa poc:

Les adaptacions informàtiques que s’han fet dels llibres de text solen ser un frau: la transposició a pantalla d’allò que era en paper i amb alguns exercicis per fer a l’ordinador. Només canvia el suport però el mètode és el mateix. Passa igual amb les pissarres-pantalles tàctils, que tampoc no fan canviar l’esquema de l’aprenentatge.

I és més greu encara quan en la majoria de programes i materials s’obvia que l’ordinador és l’eina que ens connecta amb el món per internet. A l’alumne no se li dóna l’oportunitat d’aprendre a buscar per la xarxa la informació que necessita i aprendre a triar-la, processar-la, jutjar-la i assimilar-la. Tot ho ha de treure dels materials acotats i aïllats que se li ofereixen. I continuarà essent analfabet i indefens en el món de la informació global.

L’altra qüestió, delicada i fonda com la primera, és la desaparició dels llibres i de les biblioteques personals (i d’aula) i el treballar únicament amb ordinador.

10 - 09 - 2010

Ayats i Salrach

No hi ha experiència lectora profunda que no ho sigui d’emoció i de coneixement. Que no ens aporti l’emoció a través del coneixement i el coneixement a través de l’emoció. Darrerament dos llibres ens ho han fet reviure de nou.

L’un és de Jaume Ayats. Després de desbrossar la història de l’“invent” de la sardana i estudiar a fons els cors obrers, ha escrit un llibret magnífic: Explica’m una cançó (Rafael Dalmau ed.), on explica 20 cançons tradicionals catalanes. En dóna una útil versió crítica i planament n’explica origen, història, variants i curiositats. Amb el rigor i l’amenitat que tan bé conjuga, i amb la seva ironia i moltes picades d’ullet, fa que el lector se senti com un contertulià privilegiat i mostra que es consolida un nou concepte de folklorista.

L’altre és La fam al món, de Josep M. Salrach (Eumo ed.). Una història de la fam al món a través dels temps. Si d’entrada el tema sembla interessant, endinsar-s’hi és fascinant. Des de l’antiguitat fins avui n’analitza la història i hi fa veure llums i ombres en el present. Posa en joc tota mena de disciplines i fa que un assaig d’alta volada esdevingui una lectura apassionant i intensa, com una novel·la impossible d’abandonar.

Dos llibres que fan salivera a la raó i a l’emoció.

22 - 05 - 2009

no tenim llibres

No és gens fàcil que un amic estranger se’n vagi d’una visita a Catalunya amb una selecció dels llibres més representatius de la poesia catalana contemporània. A la majoria de llibreries no hi són. I molt d’ells ni tan sols existeixen.

Ell, perplex, demana que com és que les llibreries no tenen una selecció dels llibres i poetes imprescindibles. “Que no us interessa?”, “Que no estimeu la vostra cultura?”. I segueix: “I com és que en molts casos no hi ha edicions assequibles i dignes de les obres importants, o obres completes, d’aquests autors fonamentals?” I per què les editorials no s’ocupen de reeditar aquells volums importants? “I les institucions no tenen un sistema d’ajuda eficaç per a editar o reeditar llibres importants i poc rendibles?”. Les respostes són llargues. O estremidorament simples i exactes.

No és gens fàcil fer classes de literatura contemporània i recomanar llibres. La majoria d’edicions que es mostren als alumnes ja no existeixen. Moltíssimes edicions de fa quinze o trenta anys estan exhaurides i ningú pensa reeditar-les. I els alumnes demanen: “I ara, com podem llegir això?” “Com és que aquests llibres interessants i importants no estan a l’abast dels nous lectors?”.

La resposta és també tan simple que fa basarda.

17 - 10 - 2008