Ai senyor!

No fa gaire va sortir la notícia que l’Ajuntament de l’Esquirol s’ha vist obligat a posar una taxa per baixar a la Foradada de Cantonigròs i a restringir-hi l’afluència de visitants.

En un diari digital després d’aquesta notícia hi havia uns vídeos de promoció del diari, en un dels quals es descobria als lectors cinquanta preciosos racons naturals amb tots els detalls i se’ls convidava a anar-hi. El vídeo, ves per on, començava amb una imatge de la Foradada.

Naturalment que no es pot acusar el diari de provocar l’allau a cap indret, però aquesta coincidència no és cap excepció.

En qualsevol mitjà de comunicació podria trobar-s’hi un article sobre l’augment d’accidents de trànsit acompanyat d’un altre article lloant la potència d’un cotxe que fa sentir-se “amo de la carretera”; o un article sobre la igualtat de gènere i a sota un anunci d’aquells de “dona, posa’t guapa per als homes”; o un article sobre l’educació no sexista al costat de recomanacions de regals sexistes per a la canalla, o un reportatge sobre l’addicció a les apostes digitals en un mitjà on s’anuncien aquestes cases d’apostes i se’n referencien els guanys; o...

cosa del nostre temps? En fi, que cadascú en tregui els comentaris i les conclusions que li semblin millor.

publicat el 19 d'octubre de 2018

que sí

No és clar que les “candidatures pel sí” guanyin en aquestes eleccions. Tots sabem que les enquestes tenen finalitats electorals, i algunes que auguren una bona majoria al sí semblen dissenyades per desmobilitzar els seus votants per excessiva confiança i per mobilitzar una bona part de la població que mai no ha estat interessada en les urnes i a qui aquests resultats farien venir por després de tantes declaracions furibundes, apocalíptiques i, ben mirat, ridícules, de les files espanyolistes. Unes declaracions que, si bé fan créixer el nombre d’independentistes, també actuen en sentit contrari.

El que és clar és que ara mateix, quan alguns espanyols, espantats, comencen a dir que ens estimen una mica, al mateix temps continuen els atacs contra la llengua i contra tot allò que signifiqui normalitat en la llengua i la cultura. 

La lletra petita dels diaris diu l’altra cara dels titulars grossos. Contínuament es van donant de manera impune humiliacions, prohibicions, discriminacions, atacs directes a l’ús normal –i legal− de la llengua en el propi territori i contra la cultura catalana. 

Aquesta lletra petita (sovint ignorada per la premsa) i no les declaracions en lletra grossa és el que mostra la realitat. I també ens mostra l’únic camí.

publicat el 25-09-2015

ni ensenyar ni educar (22)

No hi deu haver gairebé ningú que ara mateix no hagi sentit parlar de la catàfora. Les proves de selectivitat l’han portada a l’estrellat mediàtic.

I heus ací que aquest rebombori ens pot il·luminar sobre tot això del nostre entorn cultural:

Un ensenyament que fa que una definició puntuï un punt sobre els deu de coneixement lingüístic, i no pas el veritable domini de la llengua, ni que sigui en l’ús d’aquesta forma gramatical.

Uns mitjans de comunicació que, sense cap informació ni cap vergonya, s’entesten a qualificar la catàfora de “figura literària” o “figura retòrica” al costat de la metàfora o la metonímia, quan és un ús habitual de la llengua i del significat: un element lingüístic que s’anticipa a aquell al qual substitueix.

Uns mitjans de comunicació que cada any fan de les proves de selectivitat notícia de primera plana, i cada any amb les mateixes paraules, imatges i reportatges, sempre intercanviables.

Uns mitjans de comunicació que només parlen d’educació quan hi ha alguna notícia (sempre relacionada amb la política o a l’administració), però pràcticament mai no es preocupen de com funciona realment l’ensenyament en aquest país.

I una població en la qual, després de tant de soroll, poca gent sabria definir la catàfora famosa.

publicat el 19-06-2015

que pleguin

No trobaríem ningú que acceptés una interpretació musical que, tot i seguint les notes de la partitura, no en respectés els ritmes, els silencis, les cadències, els matisos, les línies melòdiques. Si això passés en un concert, el daltabaix seria absolut.

Però cada dia i a tot arreu ens empassem “interpretacions” de la llengua −és a dir: lectures− que si bé reprodueixen totes les lletres i paraules, no respecten cap dels altres constituents de la llengua oral.

La lectura és més que la verbalització de les lletres. En la oralitat el pes del significat cau sobretot en l’entonació, el ritme o la melodia de la frase, que en marquen l’estructura sintàctica i conceptual i són essencials per a la comprensió del text.

I només cal escoltar la ràdio o la televisió per adonar-nos que molts (molts) professionals d’aquests mitjans destrossen els textos en la seva lectura i els fan pràcticament indesxifrables. I sovint no només per les inflexions melòdiques, sinó per elements tan bàsics com la prosòdia, l’accentuació dels mots o la reproducció de la puntuació.

I no passa res. Ningú no diu res. I aquesta gent continua impunement fent una feina que no sap fer, destrossant la llengua i acostumant la població a una llengua potinejada i incomprensible.

publicat el 22 d'agost de 2014

realment interessa?

No queda gens clar si els periodistes tracten alguns temes enduts pel desig de la gent, o bé si és que la gent s’acaba interessant pels temes que els periodistes tracten.

El cas de les llistes dels llibres més venuts per Sant Jordi n’és un clar exemple. Un tema secundari, que no té res a veure amb la literatura (però sí amb la competència empresarial) es converteix en una qüestió de debat nacional, com si ens hi anés la vida a tots, obre noticiaris i és portada de la premsa. I condiciona la conducta dels compradors obligats per la tradició.

Un altre exemple: a qui interessen els exàmens de Selectivitat? A qui interessen les preguntes que s’hi posen? Als professors i als alumnes, i prou. Però es converteix cada any en el tema del dia, i de la setmana.

Al llarg de l’any hi ha una pila de temes poc rellevants, importants només per a una minoria, que s’han convertit en imprescindibles, i tractats gairebé sempre com a rànquing o competició. Es veu que a tot el país li interessa molt, per exemple, quin és el joguet de més èxit per Reis o els quilos de coca venuts per Sant Joan.

Ja és ben trist que la superficialitat, el gregarisme, la mandra i la falta d’imaginació d’una part del periodisme ens dibuixi el que acaba essent la nostra realitat.

publicat el 02 - 05 - 2014

cultura en reducte

No hi ha res que reduït a reducte sobrevisqui. En aquest món, allò que és reducte duu com a molt una existència agònica fins a la desaparició, o a l’oblit sota allò més invasiu, omnipresent i amb més força i mitjans per imposar-se.

I als “nostres” mitjans de comunicació la cultura és un reducte. I no només això, sinó que la majoria de vegades que és tractada ho és des de la superficialitat de les modes, les “tendències”. No s’hi tracta la cultura, sinó productes de consum que utilitzen els llenguatges i les formes de la cultura. Parlant de “cultura” es redueix la cultura a reducte.

I no només això. Els responsables de programes culturals d’aquests mitjans afirmen sense vergonya que la cultura s’ha de tractar de manera “entretinguda”, que resulta ser sinònim de banal i acrític, còmode consum adormidor.

I des del poder polític s’aposta perquè la cultura sigui empresarial, “rendible” econòmicament. I encara molts “artistes” s’hi avenen. 

I es donen responsabilitats a gent que no creu en la cultura sinó en l’empresa, la moda o la diversió.

I es pinta allò profund o intel·lectual com a avorrit, pesat o inútil.

I és ben provat que hi ha moltes maneres d’apropar la cultura a la població de manera eficaç, madura i sense trampes. I mai en reducte.

publicat el 15 - 11 - 2013

Una altra columna sobre el mateix tema: "semi, pseudo, anti cultura", 5 d'abril 2013:

 http://sibloc.blogspot.com.es/2013/04/semi-pseudo-anti-cultura.html

P. 3.0

No sé si era cert o no, però el 29 de setembre, dia de la vaga general, alguns mitjans d'informació s'omplien la boca dient que per primera vegada un gran esdeveniment s'oferia en "periodisme 3.0"; és a dir, narrat amb les aportacions de testimonis mitjançant les noves tecnologies i les xarxes socials.


Fins aquí, molt bé (se sposa); però més enllà de la novetat hi ha alguns punts de reflexió que no s'han sentit prou --o no s'han sentit gens-- de les mateixes boques triomfalistes.


Certament, moltes persones, a través dels telèfons mòbils, del twitter, dels facebook i d'altres tecnologies, van aportar les seves impressions i els seus testimonis amb veu, text i imatge. Però també és cer que no va suposar res més que tenir més informació i, amb ella, més dificultats de calibrar-ne l'objectivitat, la veracitat i la representativitat.


El fet va servir per evidenciar i potenciar una de les derives del periodisme actual, perillosa, propiciada per les noves tecnologies: molta informació, fragmentada, no contrastada, no representativa, no valorada ni jutjada i, sobretot, donada com a global o completa i sense crítica ni comentaris. I tots contents de tan moderns com som.


Per anar enrere, per no saber-la gestionar, no calia tanta tecnologia.




05 - 11 - 2010

S. T.

No és el mateix "desvetllar" que "desvelar", ni "escoltar" que "sentir". Com tampoc no és igual "fer olor" que "olorar", ni és igual que algú "et copsi" o que algú "t'impacti". Ni vol dir el mateix "riure" que "riure's". I de cap manera "donar-li" a algú vol dir "clavar un cop" a algú. I que "et doni la llum" no és el mateix que "et toqui la llum". "Assolir" no té res a veure amb "assumir", com "gros" no és el mateix que "gran". I si es diu "defendre" per "defensar" cal tenir en compte que també vol dir "prohibir". I, naturalment, "fondo" i "fons" són paraules diferents, com ho són també "ample" i "ampli".


Avui dia tothom hauria de saber que "texte" i "textes" no són a cap diccionari, on sí que hi ha "text" i "textos". Tampoc no existeix "imprimit" com a participi del verb "imprimir". I res no es fa "per la tarda", sinó "a la tarda"... 


I així ompliríem pàgines i pàgines.


Tots aquests exemples són trets de l'audició d'unes quantes (poques) hores de ràdio d'una de les emissores més escoltades d'aquest país, i dites reiteradament per uns professionals de la veu i la paraula com són els presentadors i locutors radiofònics; impunement, sense complex de culpa i aparentment sense cap esforç per corregir-se.


D'això en diuen professionals?




22 - 10 - 2010

misèries

 No era el Festival de Curts de Manlleu, ni el de música de Camprodon, però ho haurien pogut ser. Era el Festival Shakespeare de Mataró. El fenomen es dóna arreu.

Totes les polítiques culturals es posen com a objectiu l’articulació del territori, però el comportament de tots els agents implicats va en direcció contrària.

El Festival Shakespeare de Mataró ja pot fer una programació internacional de primer nivell, com la d’aquest any, que la premsa i la ràdio nacionals l’han ignorat del tot, al mateix temps que eren altaveu d’iniciatives anodines però amb un bon màrqueting. Si no és el Grec o els grans festivals de la costa, ben casposos, o si no se li paga publicitat, la premsa no en parlarà.

Però és que ni els crítics no ho tenen en compte: Allò que fet a Barcelona seria notícia i objecte d’elogis de la crítica, quan es fa a vint quilòmetres és ignorat del tot.

I el públic i alguns polítics (locals i nacionals) sovint són ostatges d’aquesta acció de desinformació i desvertebració territorial, i creuen que si els mitjans no en parlen, no deu valer la pena.

Aquí ens hi juguem una cultura, un país. Qui ha de fer canviar aquesta inèrcia? Tots: mitjans de comunicació, crítica, polítics, públic. Però el camí que es porta és ben el contrari.

30 - 07 - 2010