Tresors ocults

No solen estar a l’abast del públic, però molt sovint caldria que hi fossin. Parlo de treballs acadèmics dels nivells de Batxillerat i superiors (treballs de recerca, tallers de diferents especialitats, treballs de màster...).

Naturalment, n’hi ha de qualitats ben diferents; depèn de la dedicació del centre, dels alumnes i dels professors tutors; però és clar que entre aquests treballs s’hi troben peces ben dignes de ser conegudes per tothom; tant treballs teòrics d’investigació i reflexió com treballs pràctics d’arts visuals, teatre, dansa, música, cinema... També és cert que hi ha centres que els plantegen i els difonen com a propaganda pròpia; però no parlem d’això, parlem de treballs rigorosos, fets amb una gran dedicació, molts d’ells amb un nivell superior al que se’ls suposaria.

De la mateixa manera que hi ha la possibilitat de consultar les tesis de doctorat, s’haurien de posar a disposició pública els treballs excel·lents d’aquests altres nivells, tant si es tracta d’investigació com de creació. Perquè poden interessar a algú, per la satisfacció dels autors, perquè són contribucions a la cultura i al saber, perquè cal dignificar-los. I perquè fent-ho prestigiem i dignifiquem l’ensenyament i la gent que el dignifica.

publicat el 28 de desembre de 2018

ni ensenyar ni educar (24)

No n’hi ha prou amb els atacs que vénen d’Espanya, als ensenyants catalans també els cal esmerçar esforços per lluitar contra les actuacions de la Conselleria d’Ensenyament.

El darrer projecte de la Conselleria (o ja realitat?) és un despropòsit tan gran que es fa incomprensible a ulls de qualsevol pedagog o de qualsevol coneixedor de la realitat de les aules.

Atrets per allò de l’excel·lència, la rendibilitat i altres mites que pul·lulen per les escoles d’empresaris, confonent una escola amb una fàbrica de corbates, ara es vol avaluar la “rendibilitat” de centres i de professors i fer dependre d’això la seva dotació econòmica. 

Per si no fos prou, el barem de l’avaluació són les notes obtingudes al centre (sense tenir en compte cap circumstància o context del centre o dels alumnes): Com més bones notes, més bona qualificació als professors i més diners per al centre.

I d’això en diuen vetllar per la qualitat de l’ensenyament.

Cal inspecció i control, sí; però no com es fa ara, només atents a la paperassa i amb nul·la atenció a les aules i als resultats, ni com es pretén fer amb aquest projecte demencial, lluny de la realitat i lluny de la justícia i la pedagogia.

Hi ha qui diu que la Conselleria veu els ensenyants com a enemics. Potser sí.

publicat el 23 - 10 - 2015

llibres i literatura

No es tracta de queixar-se dels llibres anomenats “mediàtics” i d’atacar aquestes pràctiques. No val la pena i, al capdavall, algunes editorials poden publicar llibres de qualitat gràcies als beneficis d’aquests productes.

Però sí que es tractaria de dir les coses pel seu nom. Potser fa massa temps que sota el mateix concepte, “llibres”, anomenem elements ben diferents, i d’aquí vénen malentesos i confusions.

Un llibre no és altra cosa que un suport, que pot contenir materials molt diversos. Un receptari de cuina és un llibre, i una guia de viatges, i un llibre de física. Són llibres però, en principi, no en diem literatura.

Anem més enllà: Que un llibre contingui una història narrada amb llenguatge, que sigui una novel·la, no garanteix tampoc que aquest contingut sigui literatura. A la literatura se li demana més que una història àgil, entretinguda o interessant. Com a un poema per ser literatura se li demana més que una forma i una retòrica. L’art, a qui pertany la literatura, vol més que això.

Hi ha, doncs, per un cantó, llibres que expliquen històries, llibres d’idees o llibres en un llenguatge poètic. I, per un altre cantó, llibres que contenen literatura.

A veure si comencem a dir les coses pel seu nom. Potser tot ens aniria millor.

Publicat el 17 - 04 - 2014

petits privilegis

No cal seguir autopistes, cal poder saber on es vol anar. Cal poder triar.

La proliferació de Festivals d’Estiu ha dut una gran oferta d’espectacles exhibicionistes, culturalment estèrils i desvinculats de la realitat, previsibles, fruit del màrqueting de l’espectacle i del servilisme dels media. I ha creat un públic que es legitima socialment i culturalment en aquests actes revestits de luxe i d’un pretès elitisme.

Per això cal triar. I triant, sense gaire esforç ni gaire despesa, en aquests darrers dies podem haver estat un dels privilegiats assistents al concert íntim de Pietra Montecorvino a l’Aliança Francesa de Sabadell, un dels privilegiats que van ser presents al diàleg entre el piano de J. Cage i el clavecí de J. S. Bach al Centre de la Mercè de Girona, amb la intervenció plàstica d’Antoni Llena, o un dels privilegiats espectadors de l’estrena mundial de l’inèdit de B.-M. Koltès Hamlet: el dia dels assassinats, al Festival Shakespeare de Santa Susanna.

Triar, lluny de les ofertes de cartó-pedra dels hipermercats culturals i ben a prop de l’Art en majúscules. Triar d’entre tot allò amagat i ensordit pels altaveus de la banalitat i el paper couché.

Triar, ja que —com ve a dir María Zambrano— escollint escollim el nostre ésser.

20 - 07 - 2007