S. S. M.: l’oblit de la memòria

No hi ha avenç si el camí fet és devorat pels esbarzers de l’oblit.
 

Aquesta sentència, de no recordo qui, va revenir fa pocs dies en visitar el Parc de Segimon Serrallonga, davant la Torre dels Frares, al Campus de la Universitat de Vic.

L’abril de 2003, un any després de la mort de l’humanista, poeta, traductor i mestre Segimon Serrallonga, un dels intel·lectuals més lúcids i fondos de la nostra cultura, la ciutat de Vic li dedicà aquest espai urbà.

Dissenyat per Anton Granero, el parc va ser una mostra de com fer un homenatge en un espai públic sense haver de posar “estàtues”. Contemporani, elegant i subtil: exemplar. Un exemple que malauradament la ciutat no ha seguit mai més.

Actualment els bancs de ciment que formen les tres inicials del poeta estan bruts, pintats, i els seus racons amaguen restes d’haver-hi menjat i begut. De les deu plaques de bronze gravades amb les Deu tankes de la memòria, només en queden quatre o cinc, amagades per l’herba. Per sort, el pedró que glossa la seva figura i on hi ha reproduït el “manifest als joves escriptors” encara és prou llegible.

L’abandó i la incúria són evidents. Aquest és l’homenatge que la ciutat fa al poeta? 

No hi ha homenatge si es deixa podrir l’ofrena; tan sols hi pot haver menyspreu.

publicat el 16 de desembre de 2016

llibres de text?

No és un tema d’actualitat, però potser per això és bo de parlar-ne ara.

En el procés imparable d’infantilització dels joves (per no dir “cretinització”) hi juguen un paper fonamental els llibres de text.

La majoria de llibres de text són pensats perquè el professor no hagi de treballar i, perquè, si vol, no s’hagi de preparar gaire les classes; són pensats per sistemes d’ensenyament i aprenentatge caducs i obsolets; tracten els alumnes, fins a cursos preuniversitaris, com a nens sense autonomia, sense capacitat de decisió, ni de comprensió textual, ni de síntesi, ni de discerniment d’allò que és important i allò que no; omplen les pàgines amb fotografies i imatges que no només són inútils sinó que els alumnes s’hi haurien de sentir insultats en la seva intel·ligència. I tot això els fa immoralment cars.

El més normal és que un alumne arribi a la universitat sense haver hagut de fer cap esforç mental o instrumental sobre un text més o menys teòric; arriben a la universitat sense haver hagut mai de llegir ni treballar un article ni un fragment d’un assaig.

I el més greu és que si un professor vol un llibre (d’història de la literatura, per exemple) assequible als joves i que els tracti com a adults, no el trobarà; no existeix.

I així ens va.

publicat el 12 de febrer de 2016

Sendra : un símptoma

No ens estranya ni ens pot venir de nou que Pau Arboix hagi decidit de tancar la fàbrica de llonganisses Sendra, reconegudes com un dels productes gastronòmics més exquisits del món (del món!).

I no ens estranya perquè a l’arrel del conflicte hi ha l’administració pública i la manera com fa i entén la seva tasca, la seva manera de “governar” i “administrar” tota mena d’activitats (industrials, culturals, educatives, d’investigació, empresarials, esportives, les de l’administració mateixa...), que parteix de la malfiança total. 

Cal replantejar-se les coses quan la llei desafia i contradiu el sentit comú, quan les exigències de l’administració i la seva burocràcia suposen un esforç més gran que el de la pròpia activitat, quan es fa evident que els sistemes de control s’han convertit en una estructura sobreposada a l’activitat, independent de la realitat, creada només per acontentar unes exigències de l’administració que no van en benefici de l’activitat sinó només de l’administració mateixa.

Cal replantejar-se les legislacions i els sistemes de control quan generen i alimenten una administració autàrquica amb una absoluta fixació per les formes, independentment del fons, l’essència i l’eficàcia real.

Cal, però no es fa. I així ens va. 

publicat el 04 - 04 - 2014

ubi sunt?

No fa pas tant de temps que Segimon Serrallonga proposà l’emblema de la Universitat de Vic: "Esmerçar la vida al servei de la ciència i la comunitat", un vers de Lucà, juntament amb la “A” de Carlemany, el creador de l’Europa Occidental i dels conceptes culturals i identitaris que la sostenen.

Un emblema que és reflex de la idea essencial de la Universitat des dels seus inicis: Un centre dinàmic i actiu de cultura, ensenyament, ciència i humanisme, arrelat a la societat i capdavanter en les seves inquietuds i avenços; un centre, per tant, amb un compromís total amb el saber i l’humanisme com a fonament de la societat i amb una absoluta voluntat de servei públic.

A més, l’emblema suposa un compromís personal amb aquests ideals; radical, lluny de servilismes econòmics, partidistes o d’altres interessos. “Esmerçar la vida”, diu.

Vist el que passa, i per respecte a alguna cosa que està molt per sobre de tots ells, convindria que els que es perfilen com a nous regents de la Universitat de Vic canviessin l’emblema. La hipocresia de conservar-lo seria massa sarcasme. Qualsevol publicista, assessor de imatge o expert en autoajuda els en pot donar un de més adequat: vistós, enganyador i ben buit, com un anunci o un simple eslògan de partit polític.

18 - 06 - 2010