paraula i veritat (2)

No es tracta de dominar el llenguatge només per defensar-nos de l’ús que en fa el poder, per no deixar-nos manipular. El pensament es realitza amb llenguatge, i com més eines lingüístiques es tinguin, més eines de pensament, reflexió i creixement es tindran.

La complexitat de pensament només és possible amb complexitat lingüística. Tot allò no articulat a través del llenguatge queda inconcret, difós, i no se’n pot fer ús gaire més enllà de la vaguetat de la intuïció i la sensació.

I el sistema educatiu, de quina manera treballa per aquest domini? Amb quines eines? Amb quins procediments? L’ensenyament de la llengua a les aules porta a aquesta finalitat? O s’ensenyen més aviat uns mecanismes aïllats de la vida? S’ha aconseguit que l’alumne entengui per què ha de conèixer la llengua, que vulgui conèixer-la?

I la literatura? Som prou conscients de les funcions que fa la literatura en aquest procés? Unes funcions que, més enllà dels coneixements lingüístics, intervenen de ple en la creació d’una ideologia, d’un imaginari, d’un concepte del jo i del món... Què es llegeix a les aules (quan es llegeix)?

Una societat que dimiteix d’aquestes responsabilitats està condemnada a... A ser allò que va esdevenint la nostra. I no hi valdran queixes.

publicat el 6 de maig de 2016

ni ensenyar ni educar (24)

No n’hi ha prou amb els atacs que vénen d’Espanya, als ensenyants catalans també els cal esmerçar esforços per lluitar contra les actuacions de la Conselleria d’Ensenyament.

El darrer projecte de la Conselleria (o ja realitat?) és un despropòsit tan gran que es fa incomprensible a ulls de qualsevol pedagog o de qualsevol coneixedor de la realitat de les aules.

Atrets per allò de l’excel·lència, la rendibilitat i altres mites que pul·lulen per les escoles d’empresaris, confonent una escola amb una fàbrica de corbates, ara es vol avaluar la “rendibilitat” de centres i de professors i fer dependre d’això la seva dotació econòmica. 

Per si no fos prou, el barem de l’avaluació són les notes obtingudes al centre (sense tenir en compte cap circumstància o context del centre o dels alumnes): Com més bones notes, més bona qualificació als professors i més diners per al centre.

I d’això en diuen vetllar per la qualitat de l’ensenyament.

Cal inspecció i control, sí; però no com es fa ara, només atents a la paperassa i amb nul·la atenció a les aules i als resultats, ni com es pretén fer amb aquest projecte demencial, lluny de la realitat i lluny de la justícia i la pedagogia.

Hi ha qui diu que la Conselleria veu els ensenyants com a enemics. Potser sí.

publicat el 23 - 10 - 2015

ni ensenyar ni educar (22)

No hi deu haver gairebé ningú que ara mateix no hagi sentit parlar de la catàfora. Les proves de selectivitat l’han portada a l’estrellat mediàtic.

I heus ací que aquest rebombori ens pot il·luminar sobre tot això del nostre entorn cultural:

Un ensenyament que fa que una definició puntuï un punt sobre els deu de coneixement lingüístic, i no pas el veritable domini de la llengua, ni que sigui en l’ús d’aquesta forma gramatical.

Uns mitjans de comunicació que, sense cap informació ni cap vergonya, s’entesten a qualificar la catàfora de “figura literària” o “figura retòrica” al costat de la metàfora o la metonímia, quan és un ús habitual de la llengua i del significat: un element lingüístic que s’anticipa a aquell al qual substitueix.

Uns mitjans de comunicació que cada any fan de les proves de selectivitat notícia de primera plana, i cada any amb les mateixes paraules, imatges i reportatges, sempre intercanviables.

Uns mitjans de comunicació que només parlen d’educació quan hi ha alguna notícia (sempre relacionada amb la política o a l’administració), però pràcticament mai no es preocupen de com funciona realment l’ensenyament en aquest país.

I una població en la qual, després de tant de soroll, poca gent sabria definir la catàfora famosa.

publicat el 19-06-2015

Llibres? Per què?

 No fa gaires anys que tornen a aparèixer amb força les botigues de llibres de segona mà. Cada dia se’n veuen més arreu.

 

Remenant entre el que s’hi ofereix es troben molts llibres dels que es fan llegir als estudiants, des dels cursos més petits fins als universitaris. Si s’observa bé el llibre no hi ha cap dubte de la seva procedència.

Què vol dir que una persona es tregui de sobre els llibres que ha llegit en els seus estudis? Que aquell llibre li fa nosa, que creu que mai no li servirà per a res, que no forma ni mai ha de formar part de la seva vida; sigui un Roald Dahl, Solitud, els poemes de Salvat Papasseit o els contes de Monzó o Calders. I vol dir que el llibre no li ha donat res, que no li ha arribat enlloc, i que ni tan sols li ha agafat una mica d’estima.

Si aquesta és la relació amb un llibre que s’ha llegit a les aules, és evident que alguna cosa falla en el sistema (i en sistemes d’aquests, quan falla alguna cosa falla tot el sistema); falla en l’alumne, en el professor o en instàncies més altes de l’administració.

I falla el sistema i falla la societat quan en l’imaginari i en la construcció personal substituïm la literatura i la tradició cultural pels anodins productes d’entreteniment de les multinacionals. I així ens va.

Publicat el 27 de febrer del 2015

Jaume Sastre

No tenir pasta d’heroi ni voler-ne ser és moltes vegades allò que fa que se’n sigui. L’heroi sovint ho és malgrat ell mateix, s’hi veu abocat per convicció, per compromís, per dignitat, per voluntat de servei, per coherència, perquè creu de debò que “algú hauria de fer-ho” i acaba decidint que aquest “algú” bé podria ser ell. 

Cada vegada són més i més letals les actuacions dels governs i d’associacions civils contra la llengua i la cultura catalanes i contra els sistemes educatius que assagen de construir un país normal. 

Quan escric aquesta columna, a Mallorca, Jaume Sastre, un professor d’institut, porta divuit dies de vaga de fam indefinida (des del 8 de maig) per una educació digna, de qualitat i en català a les Illes.

Tots els esdeveniments relacionats amb la vaga es troben al blog http://blocs.mesvilaweb.cat/JaumeSastre. S’hi pot comprovar el gran ressò internacional que té i sobretot com tot un poble (i dic “tot”) està al seu costat, amb milers de mostres diàries de suport.

Sastre només demana al president negociació i no imposició, demana respecte i bon govern. S’ha dit que la vida de Jaume Sastre és a les mans de Bauzà. No només això: la vida de tots nosaltres és a les mans de Bauzà, de Fabra, de Mas... I a les nostres mans.

publicat el 30-05-2014

Sendra : un símptoma

No ens estranya ni ens pot venir de nou que Pau Arboix hagi decidit de tancar la fàbrica de llonganisses Sendra, reconegudes com un dels productes gastronòmics més exquisits del món (del món!).

I no ens estranya perquè a l’arrel del conflicte hi ha l’administració pública i la manera com fa i entén la seva tasca, la seva manera de “governar” i “administrar” tota mena d’activitats (industrials, culturals, educatives, d’investigació, empresarials, esportives, les de l’administració mateixa...), que parteix de la malfiança total. 

Cal replantejar-se les coses quan la llei desafia i contradiu el sentit comú, quan les exigències de l’administració i la seva burocràcia suposen un esforç més gran que el de la pròpia activitat, quan es fa evident que els sistemes de control s’han convertit en una estructura sobreposada a l’activitat, independent de la realitat, creada només per acontentar unes exigències de l’administració que no van en benefici de l’activitat sinó només de l’administració mateixa.

Cal replantejar-se les legislacions i els sistemes de control quan generen i alimenten una administració autàrquica amb una absoluta fixació per les formes, independentment del fons, l’essència i l’eficàcia real.

Cal, però no es fa. I així ens va. 

publicat el 04 - 04 - 2014

qui governa? qui mana?

No és fàcil d’entendre perquè escapa a qualsevol lògica de funcionament democràtic. No és fàcil d’entendre perquè allò que no respon a lògica o a raó no es pot entendre.

Un poble escull el seu govern periòdicament en unes eleccions. Durant anys i anys els governs escollits (de partits diferents) estableixen una política lingüística en l’educació, que és acceptada sense problemes; al contrari: es reconeix com a eficaç i en altres països és vista com a model d’integració i de llibertat.

Resulta que aquesta política no agrada a alguns integrants del país (cinc famílies: vuit alumnes) i la porten al jutjat. I resulta que un jutge anul·la aquesta política lingüística i ordena al govern la política que cal realitzar.

Així doncs, un poder judicial, no escollit pels ciutadans, s’imposa per sobre l’actuació d’un poder legislatiu que respon a la voluntat democràtica d’un poble. I ho fa amb el beneplàcit del poder de més amunt.

Alhora, la sentència fa prevaldre la voluntat dels pares d’un sol alumne castellanoparlant per sobre la d’una vintena de catalanoparlants. Diu que en nom de la democràcia i la llibertat.

No és fàcil d’entendre perquè només s’entendria si s’estigués en una situació de dictadura judicial o de colonització i genocidi lingüístic.


publicat  el 07 - 02 - 2014

ni ensenyar ni educar (21)

No és gens difícil veure aquesta escena, que és ben real i molt repetida, amb variacions: en una aula de qualsevol curs apareix un tema de cultura general, de coneixement comú, i els alumnes, que ho desconeixen tot d’aquella qüestió, excusen la seva ignorància en el fet que “a l’escola no ens ho han explicat mai”.

En l’apogeu de l’era de la informació, qüestions com les revoltes dels 60, la donació d’òrgans, les feines del camp o el perquè dels noms dels carrers solen ser del tot desconegudes pels nens i els joves. S’ha deixat la formació exclusivament a mans de l’escola; la majoria de famílies hi han renunciat, han desaparegut els fluxos col·lectius d’informació i els nois no usen les tecnologies de la informació per a informar-se ni en tenen desig.

L’escola té sentit i funció si és integrada en una societat formadora i educadora a través de molts mitjans diferents, des de la transmissió oral fins als mitjans de comunicació.

L’escola no pot ni ha de suportar tot el pes de la formació i l’educació, però els canvis socials han dut al punt que només ella ho fa. I tan sols hi ha una solució: canviar les formes de vida. Impossible? Pràcticament. I que això aboca a una societat suïcida? També. Però ens trobem exactament en aquest punt. Sí.

Publicat el 27-12-2013