Ai senyor!

No fa gaire va sortir la notícia que l’Ajuntament de l’Esquirol s’ha vist obligat a posar una taxa per baixar a la Foradada de Cantonigròs i a restringir-hi l’afluència de visitants.

En un diari digital després d’aquesta notícia hi havia uns vídeos de promoció del diari, en un dels quals es descobria als lectors cinquanta preciosos racons naturals amb tots els detalls i se’ls convidava a anar-hi. El vídeo, ves per on, començava amb una imatge de la Foradada.

Naturalment que no es pot acusar el diari de provocar l’allau a cap indret, però aquesta coincidència no és cap excepció.

En qualsevol mitjà de comunicació podria trobar-s’hi un article sobre l’augment d’accidents de trànsit acompanyat d’un altre article lloant la potència d’un cotxe que fa sentir-se “amo de la carretera”; o un article sobre la igualtat de gènere i a sota un anunci d’aquells de “dona, posa’t guapa per als homes”; o un article sobre l’educació no sexista al costat de recomanacions de regals sexistes per a la canalla, o un reportatge sobre l’addicció a les apostes digitals en un mitjà on s’anuncien aquestes cases d’apostes i se’n referencien els guanys; o...

cosa del nostre temps? En fi, que cadascú en tregui els comentaris i les conclusions que li semblin millor.

publicat el 19 d'octubre de 2018

ni ensenyar ni educar (22)

No hi deu haver gairebé ningú que ara mateix no hagi sentit parlar de la catàfora. Les proves de selectivitat l’han portada a l’estrellat mediàtic.

I heus ací que aquest rebombori ens pot il·luminar sobre tot això del nostre entorn cultural:

Un ensenyament que fa que una definició puntuï un punt sobre els deu de coneixement lingüístic, i no pas el veritable domini de la llengua, ni que sigui en l’ús d’aquesta forma gramatical.

Uns mitjans de comunicació que, sense cap informació ni cap vergonya, s’entesten a qualificar la catàfora de “figura literària” o “figura retòrica” al costat de la metàfora o la metonímia, quan és un ús habitual de la llengua i del significat: un element lingüístic que s’anticipa a aquell al qual substitueix.

Uns mitjans de comunicació que cada any fan de les proves de selectivitat notícia de primera plana, i cada any amb les mateixes paraules, imatges i reportatges, sempre intercanviables.

Uns mitjans de comunicació que només parlen d’educació quan hi ha alguna notícia (sempre relacionada amb la política o a l’administració), però pràcticament mai no es preocupen de com funciona realment l’ensenyament en aquest país.

I una població en la qual, després de tant de soroll, poca gent sabria definir la catàfora famosa.

publicat el 19-06-2015

realment interessa?

No queda gens clar si els periodistes tracten alguns temes enduts pel desig de la gent, o bé si és que la gent s’acaba interessant pels temes que els periodistes tracten.

El cas de les llistes dels llibres més venuts per Sant Jordi n’és un clar exemple. Un tema secundari, que no té res a veure amb la literatura (però sí amb la competència empresarial) es converteix en una qüestió de debat nacional, com si ens hi anés la vida a tots, obre noticiaris i és portada de la premsa. I condiciona la conducta dels compradors obligats per la tradició.

Un altre exemple: a qui interessen els exàmens de Selectivitat? A qui interessen les preguntes que s’hi posen? Als professors i als alumnes, i prou. Però es converteix cada any en el tema del dia, i de la setmana.

Al llarg de l’any hi ha una pila de temes poc rellevants, importants només per a una minoria, que s’han convertit en imprescindibles, i tractats gairebé sempre com a rànquing o competició. Es veu que a tot el país li interessa molt, per exemple, quin és el joguet de més èxit per Reis o els quilos de coca venuts per Sant Joan.

Ja és ben trist que la superficialitat, el gregarisme, la mandra i la falta d’imaginació d’una part del periodisme ens dibuixi el que acaba essent la nostra realitat.

publicat el 02 - 05 - 2014

corregibles

No és cosa de torpedinar iniciatives interessants i encoratjables, sinó de donar-los un toc d’atenció per ajudar a la seva òptima realització i al seu creixement. Que quedi dit d’entrada.

Parlo de televisions comarcals. Darrerament hi he fet visites, i m’han vingut ganes de dir coses. Ara, tres:

1. Sembla que no tenen muntadors musicals, que el primer que passa agafa la música que li dóna la gana, o la que té més a mà, (sovint impersonal i adotzenada) i la posa de fons, a un volum desmesurat, independentment del contingut de les imatges.

2. En molts casos la llengua és el de menys. Es té cura de tot, però de la llengua no cal preocupar-se’n. Un exemple flagrant és un programa d’investigació i recuperació de la memòria de la postguerra i de la lluita antifranquista, molt ben fet, però amb una locució esfereïdora, tant fonèticament com de lectura i d’entonació.

3. Molts presentadors i entrevistadors desconeixen conceptes bàsics i elementals de cultura, d’història i fins i tot del tema que els ocupa. Es veu quan llegeixen, sense saber què llegeixen, i quan parlen, amb buits i errors i la incapacitat de recollir moltes idees que llancen els interlocutors.

Tot és esmenable. I esmenar aquests (i altres) problemes hauria de ser d’urgent prioritat.

16 - 01 - 2009

quatre temes

No tenia tema concret per aquesta columna. I passa com sempre: els temes que fan cua, els que vénen de cop, els que no acaben de fer el pes... Per exemple:

¿Per què cada vegada que s’arriba d’una ciutat europea es té la sensació d’arribar a una mena de tercer món? (Els transports públics, la manera de ser de les ciutats, la manera de viure-hi, la gent, la vida cultural...)

¿Per què en la presentació d’una nova formació musical de cobla, que es vol moderna i atenta als nous corrents, s’hi barregen els gegants i capsdellúpia i coreografies epígones de les anomenades populars d’estil vuitcentista? És que no es creu en el valor de la música? I si s’hi creu, per què es fan aquestes barreges? No li cal res més a la música. Reconforta que Bebeto Cidra hi dansés, però és desesperant sentir dir al director que futurs col·laboradors podrien ser Albert Guinovart o la cantant Nina.  Un començament coix i desorientat.

¿Per què la meva frase de la columna anterior que deia “[no passa dia] que no em demani sobre la conveniència de la restauració... [del campanar]” va publicar-se amb el verb canviat i deia “que no em demanin”? És que ja no es poden escriure verbs reflexius?

I ja no hi caben més temes, tot i que aquests tampoc no són els més importants.

25 - 07 - 2008

de tenir i merèixer

No està bé criticar la premsa des de la premsa. Només exposaré dos fets:

A Vic es fa un cicle de conferències sobre llibres que han conformat la modernitat, un dels quals és Una carta de Philip Lord Chandos a Francis Bacon, on l’autor, Hugo von Hofmannsthal, romàntic alemany (1874-1929), s’inventa el personatge de Lord Chandos, que el 1603 hauria escrit aquesta carta al filòsof Francis Bacon. Un diari d’abast nacional es va fer ressò del cicle (cosa rara) i la imatge que hi va posar no va ser la d’un dels autors objecte del cicle, ni de cap dels ponents, sinó la de Francis Bacon, que no hi té res a veure. Però la foto publicada no és la del filòsof Francis Bacon (1561-1626), sinó la del pintor Francis Bacon (1909-1992). Heus ací la cura amb què es fan les coses.

Un dels ponents del cicle va ser el poeta, crític i editor Antoni Clapés. Una publicació comarcal va enviar-hi un fotògraf per fotografiar el locutor de ràdio del mateix nom. És a dir, que des del periòdic, a part de desconèixer Antoni Clapés, prou conegut aquí per les seves activitats literàries, van trobar normal que el locutor de ràdio fes una conferència sobre la contemporaneïtat de l’obra de Hölderlin. I ell sí que es mereixia la foto, però no el poeta.

I això és el que hi ha.

30 - 05 - 2008

M. A. i el buit

No hi ha hagut cap (o gairebé cap) notícia a la premsa sobre l’homenatge que els escriptors catalans van fer a Montserrat Abelló en motiu del seu norantè aniversari.

A Montserrat Abelló aquest país li deu molt. Una vida de treball silent i eficaç en les condicions que podem imaginar als anys trenta; després, a l’exili i, a partir del 1960, a la Catalunya de la postguerra. Una veu de dona conscient i sòlida, compromesa amb la cultura i el país, que ens ha llegat una obra poètica i de traducció indispensable. Només cal recordar la seva obra completa, Al cor de les paraules; l’antologia de poetes anglosaxones, Cares a la finestra, i la traducció de la poesia completa de Sylvia Plath.

Més de dues-centes persones assistiren a aquest homenatge on escriptors i crítics analitzaren la seva obra i dialogaren sobre els seus aspectes.

I no. Ningú no n’ha parlat. La premsa, tan acostumada a dir que els que la critiquen “maten el missatger”, està matant moltes altres coses. Aquells mateixos dies, les pàgines de cultura s’ocupaven de temes menors i de cultures ben llunyanes. Però de la Montserrat Abelló no en va parlar ningú.

No me’n queixo. No cal. Només assajo de respondre a la pregunta “per què?”. I qualsevol resposta m’aboca a una gran por.

22 - 02 - 2008