Per què no ho veuen?

No veure allò que és tan clar, no adonar-se d’allò que és evident, pot ser degut a causes diferents.

Aquesta ceguesa la pot generar la ignorància –volguda o induïda–, per voler escoltar només un tipus de veus i d’arguments, pel soroll dels mitjans, per la poca voluntat de pensar i comprendre per un mateix, per seguir a cegues unes doctrines i uns dictats considerats intocables i per sobre de tot (i per sobre de la raó i de qualsevol valor).

També pot ser generada per l’odi, una de les causes més profundes de ceguesa intel·lectual i moral. L’odi, que no deixar veure res, que demonitza el seu objecte i li pren tots els atributs deixant-li només la marca d’execrable i destinat a desaparèixer. L’odi, que fins i tot fa veure i tractar els altres com a no humans.

També la por genera ceguesa. La por a haver de canviar d’idees o d’actitud, la por a enfrontar-se amb la veritat, por a l’altre, por a saber. Por a la llibertat, també.

I més causes. per exemple, no voler (o no poder) veure que no es vol (o no es pot) veure.

Per què no es veu –o no es vol, o no es pot, veure– allò tan evident? Ens ho demanem en veure actituds i proclames, en tots els àmbits, contra tot allò que clarament suposa llibertat, justícia, defensa dels drets o sentit comú.

publicat el 22 de febrer de 2019

(Ir)responsables

No feia ni mitja hora que A sortia d’un acte del dia contra la violència masclista quan es trobà a la bústia la publicitat nadalenca d’uns grans magatzems dedicats a les joguines.

A la primera plana, el gran anunci d’una arma, una espasa-làser. Les pàgines centrals: a l’esquerra, uns “transformers” amb rostres de violència, un joc de futbol i uns “minions a l’atac”; a la dreta, unes nines amb aspecte molt més que anorèxic i unes ensucrades nines disney. A la pàgina del darrere uns jocs de manualitats amb més nines ensucrades i amb floretes de tots colors.

Sexisme i violència. A no va poder reprimir un insult en veu alta adreçat a ningú.

Eren joguines. Haurien pogut ser lletres de les cançons que escolten infants i joves, anuncis en qualsevol mitjà de comunicació, pel·lícules, sèries...

Es diu que l’escola hauria d’educar en la igualtat, contra el sexisme i la violència (i en valors d’ecologia i sostenibilitat, menjar sa, sensibilitat artística...), però en questa educació l’escola hi té un pes molt minso comparat amb l’entorn. I així com tothom controla l’escola i els educadors, sembla que ningú no controli ni reglamenti allò que realment forma i educa les noves generacions. Els nens van a l’escola, però els eduquen les multinacionals.

publicat el 14 de desembre de 2018

Ai senyor!

No fa gaire va sortir la notícia que l’Ajuntament de l’Esquirol s’ha vist obligat a posar una taxa per baixar a la Foradada de Cantonigròs i a restringir-hi l’afluència de visitants.

En un diari digital després d’aquesta notícia hi havia uns vídeos de promoció del diari, en un dels quals es descobria als lectors cinquanta preciosos racons naturals amb tots els detalls i se’ls convidava a anar-hi. El vídeo, ves per on, començava amb una imatge de la Foradada.

Naturalment que no es pot acusar el diari de provocar l’allau a cap indret, però aquesta coincidència no és cap excepció.

En qualsevol mitjà de comunicació podria trobar-s’hi un article sobre l’augment d’accidents de trànsit acompanyat d’un altre article lloant la potència d’un cotxe que fa sentir-se “amo de la carretera”; o un article sobre la igualtat de gènere i a sota un anunci d’aquells de “dona, posa’t guapa per als homes”; o un article sobre l’educació no sexista al costat de recomanacions de regals sexistes per a la canalla, o un reportatge sobre l’addicció a les apostes digitals en un mitjà on s’anuncien aquestes cases d’apostes i se’n referencien els guanys; o...

cosa del nostre temps? En fi, que cadascú en tregui els comentaris i les conclusions que li semblin millor.

publicat el 19 d'octubre de 2018

En secret, si us plau

No és estrany trobar en els mitjans de comunicació (escrits, orals o audiovisuals) una notícia o un article denunciant la massificació i la invasió turística del territori i, al costat, un reportatge que revela “Els deu indrets més secrets i meravellosos del riu Ter”, “Els espais més solitaris i amagats de la ciutat” o “Quinze llocs de la costa reservats als més coneixedors”.

Molts mitjans de comunicació veuen com un reclam o una gran gesta posar a l’abast del turisme de masses els pocs espais que encara resten verges d’aquesta plaga. Els resultats d’aquesta publicitat els coneixem ben de prop, a les Llosses o a la riera de Merlès, per exemple. 

Fer publicitat d’un lloc encantador, verge o secret és, naturalment, desposseir-lo d’aquests qualitats i, sobretot, exposar-lo a la depredació més inconscient i salvatge. Aleshores, per què es fa?

La pregunta té unes quantes respostes, una d’elles és la necessitat i la voracitat del consum en tots els àmbits.

És un fenomen que ataca directament l’equilibri i la sostenibilitat dels llocs (ja sigui un riu, un bosc o un barri d’una ciutat). La gentrificació urbana fa temps que va arribar a la natura en forma d’invasió emporcadora. Si ja no podem deixar en pau les ciutats, deixem en pau la natura.

publicat el 14 de juliol de 2017

cultura en reducte

No hi ha res que reduït a reducte sobrevisqui. En aquest món, allò que és reducte duu com a molt una existència agònica fins a la desaparició, o a l’oblit sota allò més invasiu, omnipresent i amb més força i mitjans per imposar-se.

I als “nostres” mitjans de comunicació la cultura és un reducte. I no només això, sinó que la majoria de vegades que és tractada ho és des de la superficialitat de les modes, les “tendències”. No s’hi tracta la cultura, sinó productes de consum que utilitzen els llenguatges i les formes de la cultura. Parlant de “cultura” es redueix la cultura a reducte.

I no només això. Els responsables de programes culturals d’aquests mitjans afirmen sense vergonya que la cultura s’ha de tractar de manera “entretinguda”, que resulta ser sinònim de banal i acrític, còmode consum adormidor.

I des del poder polític s’aposta perquè la cultura sigui empresarial, “rendible” econòmicament. I encara molts “artistes” s’hi avenen. 

I es donen responsabilitats a gent que no creu en la cultura sinó en l’empresa, la moda o la diversió.

I es pinta allò profund o intel·lectual com a avorrit, pesat o inútil.

I és ben provat que hi ha moltes maneres d’apropar la cultura a la població de manera eficaç, madura i sense trampes. I mai en reducte.

publicat el 15 - 11 - 2013

Una altra columna sobre el mateix tema: "semi, pseudo, anti cultura", 5 d'abril 2013:

 http://sibloc.blogspot.com.es/2013/04/semi-pseudo-anti-cultura.html

virtualitat real

No es pot entendre el món d’avui sense les xarxes socials, però tampoc les xarxes socials ajuden a entendre’l. Al revés: fonamentalment serveixen per oferir-ne una imatge falsa i esbiaixada. Empresaris o grups socials coneixen prou bé els trucs per fer que els seus noms pugin a primera fila en els buscadors o per mostrar-se més actius o importants del que en realitat són.

I en l’àmbit cultural passa exactament el mateix. El visitant de facebooks, twitters, blogs i altres llocs semblants aviat s’adona que es tracta d’un món paral·lel. La megalomania i la tenacitat d’un bon nombre d’autors, no precisament de primera fila, els fan omnipresents en un univers que s’autopromociona i es retroalimenta sens fi i es complau en aquest miratge.

El fenomen no és nou, només ho és el medi. I ho són la difusió i la il·lusió que això suposa. Mai com ara havia estat tanta la confusió entre allò virtual i allò real (tot i que al final allò virtual sempre acaba erigint-se en realitat).

Ara bé: cal afegir a això que els mitjans de comunicació (ràdios, premsa, suplements culturals, etc.) fan exactament el mateix: construir i legitimar una realitat cultural al dictat d’interessos sobretot comercials, que segurament està ben lluny de ser un mapa objectiu.

(publicat el 18 - 05 - 2012)