Lluïsos

No podria afegir gairebé res (o ben bé res) a les paraules que els glossadors van dir sobre Lluís Solà en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic. (L’Ajuntament ha editat les intervencions en un llibret gratuït. Procurin-se’l i llegeixin-les.) Ni tampoc a les que el President de la Generalitat li va dedicar, amb el sil·logisme que acaba amb “la pàtria és Lluís Solà” i amb l’epítet, sense embuts, de “Poeta Nacional”, avui que tants postulen per ser-ho. (N’és qui n’ha exercit realment des de sempre, calladament i sense proposar-s’ho.)

–Una presència, per cert, la del President, demanada per ell i no gens protocol·lària, de lector i admirador de l’obra de Solà, cosa que honora el polític i el poeta.

No hi podria afegir res, però sí que voldria comunicar la clara impressió de molts dels assistents a l’acte que aquest homenatge i reconeixement a Lluís Solà transcendeix la seva persona i la seva tasca. Que s’expandeix cap a les persones que li han fet costat durant tots aquests anys, cap a les que han fet accions semblants i cap a les que, d’una manera o altra, n’han volgut rebre i continuar el mestratge. Un homenatge a aquest llarg camí de la lluita per la llibertat en què Solà ha treballat en l’acció i la reflexió.

publicat el 27 de juliol de 2018

La llengua, encara

No és la primera vegada que en parlem, perquè és un tema vital per a la supervivència de la cultura (i) de la humanitat. I per això no és gens estrany que sovint apareguin estudis i anàlisis que alerten sobre tot el que comporta la deixadesa lingüística que s’està imposant arreu del món.

En poques setmanes han aparegut dos llibres que cal tenir en compte. L’escriptor Jean-Michel Delacomptée ha publicat Notre langue française, un estudi i alhora un manifest on alerta de la desestructuració del francès estàndard a tots nivells. “Una llengua que es destrueix és un pensament que s’estova”, diu, que s’afebleix. I alerta contra la pèrdua d’identitat, de personalitat i de pensament, de judici crític, que això suposa.

El gran pensador Emilio Lledó, per la seva part, acaba de publicar “Sobre la educación”, un recull d’articles molt lúcids on les reflexions sobre llengua tenen un paper important, al costat d’una defensa impecable i radical de l’educació igualitària i del paper de la filosofia i, per tant, una crítica ferotge als sistemes educatius que se’ns imposen.

Però ni Lledó ni Delacomptée seran escoltats pels qui tenen a les mans salvar-nos de l’ensulsiada. Aquest tema no els preocupa. O, més ben dit, els preocuparia que ens en salvéssim.

Publicat el 6 d'abril de 2018

paraula i veritat (2)

No es tracta de dominar el llenguatge només per defensar-nos de l’ús que en fa el poder, per no deixar-nos manipular. El pensament es realitza amb llenguatge, i com més eines lingüístiques es tinguin, més eines de pensament, reflexió i creixement es tindran.

La complexitat de pensament només és possible amb complexitat lingüística. Tot allò no articulat a través del llenguatge queda inconcret, difós, i no se’n pot fer ús gaire més enllà de la vaguetat de la intuïció i la sensació.

I el sistema educatiu, de quina manera treballa per aquest domini? Amb quines eines? Amb quins procediments? L’ensenyament de la llengua a les aules porta a aquesta finalitat? O s’ensenyen més aviat uns mecanismes aïllats de la vida? S’ha aconseguit que l’alumne entengui per què ha de conèixer la llengua, que vulgui conèixer-la?

I la literatura? Som prou conscients de les funcions que fa la literatura en aquest procés? Unes funcions que, més enllà dels coneixements lingüístics, intervenen de ple en la creació d’una ideologia, d’un imaginari, d’un concepte del jo i del món... Què es llegeix a les aules (quan es llegeix)?

Una societat que dimiteix d’aquestes responsabilitats està condemnada a... A ser allò que va esdevenint la nostra. I no hi valdran queixes.

publicat el 6 de maig de 2016

som el que diem

No són noves expressions del tipus “som el que mengem” o “som el que fem”. Però tan certa com aquestes n’hi ha una altra que no es fa servir gaire: “Som el que diem” o “Som el que escrivim”.

En aquest país usar una llengua deficient i irresponsable s’ha fet normal del tot, i sense remordiment ni consciència de culpa. S’ha fet normal mentir descaradament i defensar la mentida com a veritat; o parlar (o escriure) sense dir res, sense idees; o fer-ho sense ni construir frases; o amb mots buits i vagues; o amb una llengua descurada o caòtica. I ens han fet acostumar a aquest menyspreu a les idees, a la llengua, a un mateix i als altres.

La llengua ens fa. Som la nostra estructura lingüística i els nostres usos lingüístics. I si són pobres, mentiders, vagues, caòtics o negligents, això ho som nosaltres.

Som llengua. La llengua és allò que ens fa humans. L’ús de la llengua ens fa com som. La nostra llengua és la nostra ment. Ens fa i ens porta més enllà d’on nosaltres podríem accedir.

Veiem massa sovint com la llengua és usada contra el seu sentit i la seva finalitat, contra ella i contra nosaltres mateixos. La destrucció de la llengua és la destrucció de l’individu i de la cultura. I només cal llegir i escoltar per veure cap on anem tots plegats.

 publicat el 16 - 05 - 2014

Pujols vs. Crexells

No cal divinitzar ningú, per això és inquietant la quasi beatificació de Francesc Pujols. Sembla que per ser modern i català ara calgui ser un adepte de Pujols, del seu pensament i dels seus textos.

No dubto de la vàlua, el paper, la influència i el compromís de Pujols, ni de la salut que ens donaren la seva actitud i la seva obra. Però hauríem de girar els ulls i mirar, per exemple, cap a Joan Crexells.

Nascut el 1896, quinze anys més jove que Pujols, és un exponent de la generació destinada a la reconstrucció del país i que patí els grans desastres del segle XX; la generació d’intel·lectuals de sòlida formació europea que, superant el noucentisme, modernitzà i homologà la cultura i el pensament del país, conscient del seu paper en la història (Xirau, Riba, Nin, Estelrich o els Soldevila).

La seva mort, als trenta anys, deixà només començada una obra sòlida, fecunda, erudita, sistemàtica, intel·ligent, nova i diversa sobre filosofia, literatura, política, economia o art, al nivell dels grans pensadors europeus.

Si volem construir un país de debò potser necessitem l’heterodòxia i els rampells d’un Pujols, però sobretot ens cal la profunditat i la densitat d’un Crexells. I hauríem de procurar per generar molts més crexells que pujols.

Publicat el 5 - 10 - 2012

negre (4)

No puc deixar aquesta sèrie d’articles sobre el conflicte que bona part de la nostra societat té amb l’art, el pensament i les formes culturals que els nostres contemporanis produeixen justament per a nosaltres, sense comentar un dels arguments que més ens toca sentir. Una cosa així com: “Ja és prou trista i complicada la vida com perquè el cinema (o el teatre, la literatura, o la televisió) encara ens la compliqui més i ens faci rumiar més”.

L’evasió és, sens dubte, una sortida als problemes individuals i col·lectius. Però, sens dubte també, és una sortida falsa, inútil.

I si alguna arma tenim els humans per a enfrontar-nos als nostres problemes i als nostres neguits, tant els interns, més individuals, com els externs, més col·lectius, aquesta arma és justament la cultura: els productes de les arts i el pensament.

Hi ha una producció cultural feta per a l’evasió (i el naixement de la novel·la n’és un clar exponent), però mai d’ideologia neutra. I hi ha una producció feta per a indagar dins de l’ànima humana, individual i col·lectiva.

Ens convé evadir-nos i distreure’ns; però si volem ser simplement humans, si estem compromesos amb nosaltres i amb el món, ens convé encara més beure d’aquestes fonts que ens fan viure amb majúscules.

21 - 04 - 2011

plats plans

No recordo quin historiador antic va dir que la decadència de l’Imperi Romà s’inicià quan els cuiners van començar a tenir més importància i més popularitat que l’emperador. Sigui una causa, un símptoma o es tracti d’esdeveniments paral·lels, l’observació ens hauria de fer rumiar sobre el present; sobretot ara que Catalunya comença a ser coneguda més que res pels seus cuiners, que van desplaçant de l’imaginari català científics, artistes, intel·lectuals i altres pensadors i creadors.

Això no és un preàmbul de la decadència o la fi de la cultura catalana, ni de bon tros; però marca un gir important en la construcció del país i de la seva realitat. I no és només una qüestió d’imatge, sinó d’essència o, millor, de model de país. El país real, al capdavall, acaba essent el que es mostra i es preconitza.

És evident que a occident l’alta cuina es troba en primer pla, com a l’antiga Roma. No ens demanarem ara el perquè (i cal una profunda reflexió). I és bo aprofitar aquestes circumstàncies per donar a conèixer el país. Però sí que hauríem de demanar-nos per què les energies (mediàtiques o institucionals) dedicades a construir la imatge d’una Catalunya de cuiners no es dediquen a construir una Catalunya de científics, pensadors o artistes.

04 - 12 - 2009