homes sols, dones soles

No puc deixar de pensar-hi. Quan algun matí de cap de setmana veig un grup d’homes amb bicicleta o amb moto, penso en les seves companyes, les seves dones –alguns deuen tenir-ne, suposo– (i perdoneu-me la visió heterosexual, però no em dec equivocar de gaire).

Penso (i potser també l’erro, però no massa) que mentre ells es dediquen a fer esport elles deuen estar amb els fills que tenen entre els dos o/i fent les feines de la casa on viuen tots dos. En definitiva, que es dediquen a allò que haurien de fer conjuntament.

També es veuen moltes dones fent coses en grup, és clar. Caminant, a la piscina, fent un cafè... Però sempre en hores en què segur que els homes no són a casa posant rentadores o fent el dinar dels nens.

Aquests homes que fan salut els caps de setmana, que tant es cuiden, que cuiden tant les seves amistats de carretera i costellada, potser us dirien que els suposa un gran esforç aixecar-se d’hora per tenir cura del seu cos o per dedicar-se a les seves aficions

Cada vegada que els veig així, potser robant hores al poc temps que el tragí diari els permet d’estar amb la família, em pregunto quina cura personal o quines aficions passen per davant del compromís familiar, i també quines deuen poder practicar les seves parelles.

publicat el 21 de setembre de 2018

ni ensenyar ni educar (23)

No estan mancades de base les caricatures que diuen que abans, quan un mestre suspenia o castigava un alumne, els pares tornaven a castigar-lo, i que ara, quan passa això, qui rep el càstig dels pares és el mestre. La brama és una exageració, però està prou assentada en la realitat.

El desprestigi de l’ensenyament, d’escoles i de professors és tan arrelat que molts dels qui el tenen assumit ho negarien si se’ls demanés.

Cada vegada és més habitual que pares exigeixin d’aprovar un alumne que objectivament no s’ho mereix, amb arguments com: “tot plegat, aquesta matèria no li servirà per a res”, o “li destaroteu els plans, i també a la família”, o “ja li ha servit de lliçó, ja ho ha après”, ignorant que excepte alguns casos (que hi són) cap professor no suspèn gratuïtament, i que a cap no li agrada fer-ho.

I també pares que organitzen vacances familiars prescindint dels compromisos escolars dels fills, privant-los de complir amb les seves obligacions.

Per què passa això? Quin concepte de l’ensenyament deuen tenir aquests pares? I del seu fill? I de la seva formació? I de la seva educació? I del compromís?

És evident que la dinàmica social fa que aquestes conductes es vegin normals. I es evident també cap a quina mena de societat ens porten.

publicat el 28-08-2015