Milers de cent cinquanta-cincs

No és fàcil saber tot el que ha suposat l’atac a Catalunya a través del 155, ni quantificar-ho. Però no és només això: des de fa molt de temps, empresarialment ja s’aplicaven, i s’apliquen, mesures que van contra la normalització del país. La “lògica” del mercat va sempre contra la llengua; com, per exemple, el que passa amb les llibreries.

Els grans grups editorials, que editen poc en català, obliguen els llibreters a rebre tot el seu servei de novetats, llibres en castellà i en català, encara que al llibreter només li interessin els catalans. Així les llibreries s’omplen de llibres en castellà, a no ser que el llibreter tingui prou temps per retornar de pressa els que no vol i que tornarà igualment més endavant. No és el 155, però li fa la feina.

El que és pur 155 és el radical ofec econòmic als mitjans de comunicació en català, tant els de paper com els digitals. No se’ls paguen les subvencions aprovades, que els són vitals, ni se’ls paga la publicitat institucional ja publicada. Tampoc estan rebent la publicitat institucional que seria habitual. L’objectiu és l’asfíxia econòmica del mitjans que no són “la veu de l’amo”; acabar amb la pluralitat informativa i d’opinió, acabar amb qui no està al costat de qui mana. Pensament únic.

publicat el 29 de desembre de 2017

No és veritat (2)

No és veritat que la gent (allò que en diem “la gent) gaudeixi més amb −per exemple− una novel·la ben feta però mediocre, distreta però literàriament feble, correcta però que no aporta res al lector, interessant però sense qüestionar cap concepte, superficial, previsible, anodina...

No és veritat que la gent gaudeixi més amb una novel·la així que amb una obra de pes, consistent, potent, compromesa amb la llengua, les idees i el lector. No és veritat.

Doncs, per què les biblioteques i les llibreries potencien més les primeres que les segones? Per què als aparadors de la majoria de llibreries hi solem trobar bàsicament llibres de consum? Per què quan es publica un best seller les biblioteques en compren un gran nombre d’exemplars sabent que al cap d’un temps els hauran d’arxivar? Per què les biblioteques descataloguen o amaguen grans obres “que la gent no demana”? Per què gairebé no compren poesia?

Per què moltes llibreries no solen aconsellar mai clàssics contemporanis? Per què les biblioteques no posen a primera fila llibres que sondrollarien el lector?

No és veritat que la gent gaudeixi més amb mediocritats. La veritat és que qui hauria d’educar sembla que només deseduqui.

I el mateix es pot dir del cinema, del teatre, de la música...

publicat el 21 d'octubre de 2016

Llibres? Per què?

 No fa gaires anys que tornen a aparèixer amb força les botigues de llibres de segona mà. Cada dia se’n veuen més arreu.

 

Remenant entre el que s’hi ofereix es troben molts llibres dels que es fan llegir als estudiants, des dels cursos més petits fins als universitaris. Si s’observa bé el llibre no hi ha cap dubte de la seva procedència.

Què vol dir que una persona es tregui de sobre els llibres que ha llegit en els seus estudis? Que aquell llibre li fa nosa, que creu que mai no li servirà per a res, que no forma ni mai ha de formar part de la seva vida; sigui un Roald Dahl, Solitud, els poemes de Salvat Papasseit o els contes de Monzó o Calders. I vol dir que el llibre no li ha donat res, que no li ha arribat enlloc, i que ni tan sols li ha agafat una mica d’estima.

Si aquesta és la relació amb un llibre que s’ha llegit a les aules, és evident que alguna cosa falla en el sistema (i en sistemes d’aquests, quan falla alguna cosa falla tot el sistema); falla en l’alumne, en el professor o en instàncies més altes de l’administració.

I falla el sistema i falla la societat quan en l’imaginari i en la construcció personal substituïm la literatura i la tradició cultural pels anodins productes d’entreteniment de les multinacionals. I així ens va.

Publicat el 27 de febrer del 2015

Sant Jordi: Pleguem?

No puc començar sense esmenar l’últim paràgraf de la darrera columna (del 9 d’abril). Evidentment, hi havia de dir que el món de debò és el dels funcionaris d’Ensenyament i no el dels pensadors i pedagogs.

I ara, quatre coses sobre Sant Jordi:

1. No cal insistir més a dir que Sant Jordi ja no té res a veure amb la literatura i cada vegada menys amb la cultura i que ja només té relació amb la indústria editorial; una indústria i un mercat com qualssevol altres, dels quals els literats en són gairebé absents.

2.Tampoc no cal dir que el regal de la rosa ha esdevingut un fenomen encara pitjor que el Dia del Pare o muntatges semblants.

3. Ni que els mitjans de comunicació han convertit Sant Jordi en una competició econòmica i mediàtica del més venut, ben lluny de la cultura i de l’esperit de la festa.

4.  I que el món editorial castellà ha entrat a Sant Jordi a sang i foc; ja edita en funció del 23 d’abril i no de la seva fira de maig i està arraconant de la diada el món editorial i cultural català. I el públic el segueix.

5. I el gremi de llibreters sembla preocupar-se només per seu monopoli, ignorant la realitat cultural d’aquest país.

6. I que amb tot això, potser que ens replantegem la festa i diguem les coses pel seu nom, o que pleguem.

24 - 04 - 2009 

no tenim llibres

No és gens fàcil que un amic estranger se’n vagi d’una visita a Catalunya amb una selecció dels llibres més representatius de la poesia catalana contemporània. A la majoria de llibreries no hi són. I molt d’ells ni tan sols existeixen.

Ell, perplex, demana que com és que les llibreries no tenen una selecció dels llibres i poetes imprescindibles. “Que no us interessa?”, “Que no estimeu la vostra cultura?”. I segueix: “I com és que en molts casos no hi ha edicions assequibles i dignes de les obres importants, o obres completes, d’aquests autors fonamentals?” I per què les editorials no s’ocupen de reeditar aquells volums importants? “I les institucions no tenen un sistema d’ajuda eficaç per a editar o reeditar llibres importants i poc rendibles?”. Les respostes són llargues. O estremidorament simples i exactes.

No és gens fàcil fer classes de literatura contemporània i recomanar llibres. La majoria d’edicions que es mostren als alumnes ja no existeixen. Moltíssimes edicions de fa quinze o trenta anys estan exhaurides i ningú pensa reeditar-les. I els alumnes demanen: “I ara, com podem llegir això?” “Com és que aquests llibres interessants i importants no estan a l’abast dels nous lectors?”.

La resposta és també tan simple que fa basarda.

17 - 10 - 2008