una plaça qualsevol

No passa gens desapercebut el desangelament de la plaça de Vic, on van tancant locals comercials i els alts lloguers dificulten que se n’obrin de nous. Fa una setmana aquest periòdic hi va dedicar un reportatge del qual es deriva que en la salvació hi ha la condemna.

L’alt preu dels locals provoca que pràcticament només hi puguin accedir empreses amb una gran capacitat econòmica, i avui dia això vol dir franquícies de grans cadenes.

Sembla que inevitablement la solució sigui aquesta. Si és així potser es tornarà a veure una plaça plena de vida, però –ai las!– sense personalitat, sense cap diferència dels carrers i les places de mig món, i dedicada fonamentalment a la restauració i al consum gastronòmic. Van desapareixent les botigues de servei ciutadà (merceria, fleca, ferreteria, rellotgeria...) i es configura una plaça adreçada al passavolant i al turista.

A més, es va esborrant la personalitat estètica dels establiments, cada vegada més mediocres i impersonals; i s’esborra la història. Sota les voltes no es podrà reconèixer de quina ciutat o de quin país es tracta.

És inevitable? En molt països s’ha esquivat aquest adotzenament i s’han conservat espais i activitats tradicionals i poc rendibles. Comença a ser tard per mirar com fer-ho.

publicat el 16 de juny de 2018

Agents ocults (4)

No saben, segurament, els qui la pronuncien, l’afirmació real que hi ha rere aquesta frase: “Sóc lliure d’escollir i escullo això perquè és el que m’agrada”.

Quan una elecció es fa sense informació, sense conèixer totes les possibilitats de tria i sense una educació prèvia, mai no pot ser una elecció lliure. I la realitat és que en la nostra societat la majoria de decisions sobre el gust són preses sense que hi hagi cap requisit que la faci una elecció lliure i conscient.

En general, l’accés a la informació sobre allò que es produeix en música, en cinema, en literatura, en teatre o en altres expressions, està absolutament restringit a allò que interessa als grans productors, aliats dels mitjans de comunicació. La majoria de produccions i, no cal dir, les més innovadores, crítiques i arriscades queden del tot silenciades, no es coneixen. 

Per altra banda, on es pot trobar una bona educació sobre el gust o els llenguatges estètics? Pràcticament enlloc. On és, doncs, la llibertat d’elecció?

La frase “Sóc lliure d’escollir i escullo això perquè això és el que m’agrada” amaga la frase veritable: “Sóc esclau del sistema i m’han fet creure que això és el que m’agrada i, pitjor encara, estic convençut que és el meu criteri personal i lliure”.

 Publicat el 6 d'abril de 2017

el que anem perdent (2)

No cal anar al Pallars per veure com es perden els parlars del nostre país. Osona i la Plana de Vic són un exemple modèlic de la pèrdua dialectal i la uniformització amorfa, impersonal i empobridora de la llengua.

La major part de característiques del parlar d’Osona i de la Plana de Vic ja no es poden sentir enlloc. La gent ja no va a “Tardei” ni a “Santulària”; el ieisme ha desaparegut: ja no hi ha “canaia” sinó “canalla” (o simplement “nens i nenes”, que és molt pitjor), ni “paia” ni “pois” (que són els del cap, no els “polls” de les gallines); ningú no usa l’auxiliar “ésser” (“sóc anat a Toreió”, “què ets fet avui?”); han desaparegut la majoria de les particularitats de la fonètica vocàlica...

De les característiques lèxiques, morfològiques i sintàctiques que Carme Vilà va descriure en un treball publicat el 1989, ja gairebé no se’n pot trobar cap, exceptuant, potser, alguns mots més populars que s’han fet identitaris, com “eixabuiro”, “coça”, “torratxa” o “fressa”.

Més enllà de la discussió de si cal o no treballar per conservar-les, és evident que estem empobrint la parla, que s’estan perdent unes importants marques d’identitat i, amb elles, una manera de ser en el món. I ningú no fa res per a frenar aquest procés de degradació.

publicat el 20 - 09 - 2013

el que anem perdent (1)

No fa gaires dies, en un poblet del Pallars, un home ja gran es lamentava que el pallarès, la parla pallaresa, ja és irrecuperable, que no hi ha hagut prou transmissió generacional i que els nous habitants de les valls, vinguts de fora, no el parlen.

També es queixava de la poca receptivitat de molts catalans a les formes dialectals de la llengua. Deia que a la seva néta, petita, que viu a Alemanya i parla alemany i català –pallarès− (per mor de la seva mare), quan va a Barcelona les nenes de la seva edat no l’entenen.

En donava la culpa, i amb raó, a la incúria (i incultura) dels mitjans de comunicació i de l’ensenyament. De tota manera, no deixava d’esmentar un grapat d’iniciatives molt interessants i efectives per sembrar el pallarès als infants i joves de la comarca.

És del tot alliçonador, i escruixidor, escoltar un senyor, antic guarda forestal, queixar-se d’aquesta mutilació cultural i argumentar la protesta amb raons precises i impecables. I més encara veure la tristor, la desolació, que això li provoca. Allò que ja sabem, i que ens dol i ens revolta, es torna molt més punyent encara quan ho sentim encarnat, viscut i patit des del fons de l’ànima de les persones, del poble.

Potser sabem quin país volem, però no el sabem fer.

publicat el 06 - 09 - 2013

ni educar ni ensenyar (14)

No és gens difícil adonar-se que s’educa i s’ensenya més des de fora de l’escola que no pas des de dintre. I més: que des de fa molts anys l’escola té un paper secundari en la formació i educació; un paper marginal i sobretot viscut pels adolescents i els joves com a un espai extern a la vida, sense connexió amb allò entès com a “món real”.

I quin és aquest “món real” que marca pautes i educa la nostra societat?

Doncs bàsicament el que mostren i propugnen els mitjans de diversió.

Anomenem “mitjans de diversió” aquells dispositius, productes o discursos pensats originàriament com a mitjans de comunicació o de transmissió de cultura, i que han acabat tenint només com a finalitat la diversió, majoritàriament individual i sovint autista (llibres, cinema, televisió, jocs virtuals, música...).

Naturalment, aquests mitjans no són exempts d’ideologia ni de presentar models de pensament i acció socials, morals, polítics, familiars, culturals, ètics i de tota mena.

És fàcil veure quins models es defensen i s’inculquen des d’allí. I és fàcil esbrinar qui controla aquesta “educació”. I adonar-se dels objectius a què serveixen i cap a quina societat porten.

Però cal un esforç titànic per contrarestar-los o eliminar-los. I encara no ens hi hem posat.

23 - 03 - 2012

encara més sobre gustos

No sé si va quedar clar el final del darrer article. Parlava dels “traficants de drogues estètiques i culturals” o “assassins del gust”, que per tots els mitjans imposen uns productes concrets i amb ells uns gustos concrets, i empetiteixen i esclavitzen grans capes de la població.

Era fàcil llegir-hi al·lusions a grans moviments comercials i dels mitjans de comunicació lligats al món de la música, del circ, del teatre, de les arts visuals i d’altres aspectes del gust, com l’oci, el menjar, el vestir, o qualsevol corrent “de moda”.

Però no ens podem quedar amb la lectura maniqueista i simplista en què els dolents sempre són molt poderosos i molt lluny. L’acció criminal sobre el nostre aprenentatge estètic es fa també des de ben a la vora i per organismes no tan grans ni intangibles.

L’urbanista que decideix reordenar un carrer o un parc, el propietari que pinta de determinat color una escala de pisos, el periodista que parla d’una obra i no d’una altra, el polític que decideix posar una estàtua en una plaça, el responsable del restaurant que hi posa música (i una música concreta)... Tot és ple de gent que, sabent-ho o no, volent-ho o no, està influint sobre el gust de la població, víctima inconscient i indefensa del terrorisme cultural.

9 - 10 - 2009

P. P. P.

No passen gaires dies sense que, repassant els prestatges, topi amb els llibres de Pier Paolo Pasolini i m’afermi en la voluntat de rellegir els seus assajos i articles.

I trobem Pasolini, també, a Molts records per a Ivanov, l’obra que la companyia de Pep Tossar està presentant al Círcol Maldà amb un èxit clamorós, ja que el boca-orella sí que funciona i ha sabut reconèixer una de les més intenses, sensibles i intel·ligents peces teatrals dels darrers anys.

A l’obra hi apareix aquella filmació de Pasolini a Ostia, on amb poques paraules improvisades exposa la teoria que diu que el feixisme no va poder acabar ni amb la vida ni amb la realitat d’Itàlia; en canvi, diu, la democràcia d’avui, el poder de la societat de consum, aquest neofeixisme, ha aconseguit l’aculturació, la corrupció i la uniformització, la destrucció de les realitats culturals particulars, la devastació estètica.

Això era el 1974, però ens dóna un retrat exacte dels nostres dies, aquí i arreu.

Les anàlisis de Pasolini, mort el 1975, expliquen el nostre temps molt més del que podríem pensar. Crític, profètic i lúcid, és l’intel·lectual que ens manca. Ens cal, sempre, per sobreviure en aquest món, tornar a Pasolini.

(Trobareu el vídeo a Youtube, a la pàgina Tutariello)

03 - 07 - 2009