25 de novembre

No ho vaig acabar d’entendre. Era el vint-i-cinc de novembre, dia per a l’abolició de la violència masclista, l’endemà de la trista i tramposa festa del consum batejada com a “divendres negre”. A l’aparador d’una botiga d’una cadena dedicada a roba per a dones sobretot joves, al costat del rètol que anunciava els descomptes del divendres de consum desaforat, hi lluïa un cartell que deia : “Aquesta botiga és lliure de violència masclista”. Podria estar bé.

Podria estar bé si no fos que vendre roba de talles que sembla que només es puguin posar noies anorèxiques deu ser violència masclista.

Podria estar bé si no fos que deu ser violència masclista que tant el producte en venda com la publicitat puguin incitar les noies a seguir uns patrons imposats per una societat masclista. La violència no només es manifesta amb agressions físiques, té formes molt subtils.

Podria estar bé si no fos que incitar al consum, a la possessió i al culte a l’aparença com a un dels mitjans més importants de realització personal, no deixa de ser una forma sibil·lina de violència de l’estat patriarcal.

Podria estar bé si aquest cartell hagués estat de debò, si no hagués vessat frivolitat, hipocresia i oportunisme; si no hagués estat, com va semblar-me, gairebé un insult.

publicat l'1 de desembre de 2017

Quina música els donem?

No tenim tradició, en aquest país, de bona música per a infants (o adaptable a ells)? I tant que sí! Des de Joan Llongueres fins a l’escola d’animadors nascuda els anys setanta i fins i tot gent com l’Albert Pla, l’Orchestra Fireluche, Xarango o Carles Santos. De tradició i de qualitat no en falten pas, al contrari.

Doncs, per què és impossible escoltar aquestes músiques a les festes? Atraccions, festes d’escuma, trobades infantils, instal·lacions inflables... Tota la diversió dels nostres nens està sonoritzada amb músiques que no tenen res a veure amb ells, a un volum eixordador (perillós per a les seves orelles) i, sobretot, dolenta. 

Música de les emissores de ràdio-fórmula, sense cap altre interès que l’interès econòmic dels seus productors. I ningú no es queixa. Es veu que és normal això de maltractar els nostres infants. I quan creixen diem que estan adotzenats, que no tenen gust, ni sensibilitat ni educació estètica.

I pitjor: En aquestes festes s’està construint una mena de diglòssia musical: La música “normal”, la que ens acompanya, és la de les multinacionals, però deixem un petit espai, un parèntesi, per una mena d’excepció residual que són les músiques pensades per a ells o més adequades a ells.

Demà, que ningú no es queixi.

publicat el 8 de setembre de 2017

Més sobre l'aigua

No entendrien res els nostres avantpassats si veiessin la gent anant a comprar garrafes i ampolles d’aigua en les quantitats en què es fa. I tampoc no ho entendria la major part de població del món. I és que realment costa d’entendre. I si es veu com a normal és que les coses no van gens bé.

Que ens haguem acostumat a anar a comprar l’aigua vol dir que acceptem que la que ens serveix la xarxa no té prou qualitat, i en lloc d’exigir-la ens resignem i paguem dues vegades. 

Vol dir que acceptem passivament que totes les fonts són insalubres.

Vol dir que acceptem que unes empreses privatitzin l’aigua de les fonts on anaven a buscar-la els nostres avis i en facin negoci; les mateixes empreses que s’ocupen de dir-nos que l’aigua de l’aixeta no és bona i que la seva és la més pura del món.

Vol dir que ja ens està bé la contaminació que suposen milers i milers de garrafes i ampolles que han servit ben poc.

En definitiva, aquest hàbit en el consum de l’aigua és un dels símptomes més evidents de la poca consciència ecològica, del poc contacte amb la natura, de com ens rendim a la publicitat, de com acceptem la privatització de béns públics, de com acceptem tot allò inacceptable. I, pitjor encara, en nom del que ens sembla que és “la vida d’ara”.

publicat el 25 d'agost de 2017

Agents ocults

No escapa a ningú que hi ha factors que tenen molta més influència sobre la cultura d’una societat que no pas tot el que englobem sota el concepte “agents culturals”. Elements més que decisius per a la cultura i l’educació, però als quals mai no es té en compte quan es parla d’aquests temes, quan s’analitza, quan es programa; i molts d’ells actuen sense escrúpols sota dictats merament econòmics.

Uns exemples:

Productors, distribuïdors i programadors de cinema i teatre, acadèmies de dansa i música, urbanistes i arquitectes, dissenyadors gràfics i industrials, botiguers, grups d’esplai, associacions de veïns, de festes de bari, locals amb activitats culturals, tots els estaments de la premsa i les emissores de ràdio i televisió, clubs i escoles d’esport, dissenyadors i fabricants de jocs i joguines, sales de festa, agrupacions científiques i ecologistes, llibreters, agrupacions de gent gran, publicitaris, educadors de carrer, associacions d’immigrants, dissenyadors i promotors de moda, promotors de fires i mercats, esglésies, arqueòlegs, dissenyadors de vídeojocs, galeristes, inversors, empresaris de tots els camps, fabricants de qualsevol producte, corredors de borsa...

Agents passius, ocults i, per bé i per mal, summament eficaços.

publicat el 24 de febrer de 2017

Zombis

No sóc dels qui creuen que hi ha una conxorxa per eliminar la voluntat dels humans o per destruir occident, però els fets semblen demostrar-ho.

L’activitat, els ideals, l’oci, la moral i la conducta de moltes generacions està dictada des de les empreses creadores i distribuïdores de música, de continguts audiovisuals i impresos, de jocs, de moda, d’aplicacions per a telèfons intel·ligents, d’esports... i de tota mena de productes de consum ràpid i estacional. Empreses que només treballen per a enriquir-se, sense cap altra consideració.

I els mitjans de comunicació els segueixen el joc com a acòlits enlluernats (o sota la falsa raó de la informació) i tot plegat fa que bona part de la població es rendeixi a la seva voluntat i es converteixi en víctima, esclau, nodridor i publicitari d’aquestes empreses.

El que s’ofereix és pur consum o activitats estèrils i tancades en elles mateixes que esdevenen centre de la vida i deixen via lliure als poders reals, sense resposta, contestació ni consciència.

Es crea una dinàmica cega contra la qual no hi ha família ni escola ni societat que hi valgui si no és una acció conjunta, profunda i radical.

Quan es diu que el feixisme i el totalitarisme tenen moltes cares i moltes eines, cal mirar a tot arreu.

publicat el 12 d'agost de 2016

ser què?

No fa gaires anys els pobles i les ciutats eren el que eren, eren allò que la seva gent i la història els havien fet. Cada poble, cada contrada tenia la seva manera de ser i de fer forjada a través dels anys, les persones i les circumstàncies de tota mena que els havien anat condicionant.

Però es veu que ara això ja no ens agrada, sobretot perquè la majoria de vegades aquestes maneres de ser no s’ajusten a unes demandes purament de mercat, d’un mercat falsament anomenat de “turisme cultural” que s’alimenta del gregarisme del consum i de les falses construccions culturals.

I cada poble, cada ciutat i cada comarca vol tenir un lloc en aquest mapa, i van inventant-se mercats, fires, jornades i tradicions mil·lenàries iniciades fa set anys.

Perquè en lloc de ser el que realment s’és es vol ser allò pretesament original; i es construeix una nova etiqueta menyspreant i sepultant la identitat autèntica, i així tothom esdevé fals i adotzenat; tant és que siguin bruixes, vaques, medievals, bolets, avets, menjars, sabons, vins o el que sigui.

Parafrasejant Emily Dickinson: “que trist ser algú”; que trist creure’s ser algú quan no ets ningú perquè has renunciat a ser el que realment eres, que no has sabut veure, ni valorar, ni conservar ni potenciar.

publicat el 13 - 12 - 2014

semi, pseudo, anti, cultura

No és gens clar el veritable paper de la pretesa culturització que exerceixen molts organismes, institucions i mitjans de comunicació.

Moltes veus denuncien que aquestes accions (grans exposicions, suplements culturals, programes de TV...) en el fons suposen un atac a l’individu, a la llibertat, a l’autonomia crítica, a la capacitat de formar-se un judici propi; que el “consum cultural” del qual s’està tan cofoi no aporta sentit crític ni sentit de la responsabilitat i, per tant, no és cultura sinó tan sols entreteniment.

Aquestes actuacions, tot i que ho sembli, no s’ocupen dels problemes reals, no demanen cap esforç. No s’hi aprèn res, no culturitzen; distreuen i reconforten a qui potser voldria culturitzar-se i omplir un buit.

Tot això no ens fa millors, no dóna capacitat d’elecció ni de judici crític. Som en un punt en què l’alienació es confon amb la culturització.

La pregunta clau és si és millor això que res. I la resposta més sensata diu que qualsevol alienació és negativa, i que és nefasta una acció pseudocultural substitutòria que tranquil·litza la consciència i barra el pas cap a una cultura compromesa amb la persona i la humanitat.

Potser cal replantejar molts judicis superficials, moltes actuacions i moltes “polítiques culturals”.

publicat el 5 d'abril de 2013

kitsch

No és fàcil definir el kitsch, i molt menys si és pretén definir en l’àmbit de la societat globalitzada, que és aquell en el qual ens trobem. Chantal Maillard en parla en un lúcid article al llibre Contra el arte y otras imposturas on, entre altres coses, mostra com el kitsch és sobretot una forma de mentir, un “com si”, un “és però no és” que es queda tan sols en un “vull però no puc”.

En el kitsch la representació ja no és representació de l’original, sinó d’una imitació que sovint és kitsch ella mateixa; l’efecte buscat no és el de recordar l’original, sinó la seva reproducció, la imatge que ens n’hem fet. S’apel·la a uns sentiments i a una percepció de les representacions i ja no de l’original. Unes representacions, per altra banda, mediatitzades i controlades.

És per això que el kitsch ens aboca a la mediocritat uniformitzada, a una satisfacció emocional i material moderada que mai no pugui quedar satisfeta del tot (no oblidem que està absolutament lligat a la societat de consum).

Ens porta a un plaer superficial, esperat i anodí, que anul·la la sensibilitat i adorm la consciència i l’exigència ètiques i estètiques.

El kitsch, com a símptoma de degeneració cultural d’una societat.

Estic parlant (també) del Mercat Medieval de Vic.

06 - 12 - 2010