La llengua, encara

No és la primera vegada que en parlem, perquè és un tema vital per a la supervivència de la cultura (i) de la humanitat. I per això no és gens estrany que sovint apareguin estudis i anàlisis que alerten sobre tot el que comporta la deixadesa lingüística que s’està imposant arreu del món.

En poques setmanes han aparegut dos llibres que cal tenir en compte. L’escriptor Jean-Michel Delacomptée ha publicat Notre langue française, un estudi i alhora un manifest on alerta de la desestructuració del francès estàndard a tots nivells. “Una llengua que es destrueix és un pensament que s’estova”, diu, que s’afebleix. I alerta contra la pèrdua d’identitat, de personalitat i de pensament, de judici crític, que això suposa.

El gran pensador Emilio Lledó, per la seva part, acaba de publicar “Sobre la educación”, un recull d’articles molt lúcids on les reflexions sobre llengua tenen un paper important, al costat d’una defensa impecable i radical de l’educació igualitària i del paper de la filosofia i, per tant, una crítica ferotge als sistemes educatius que se’ns imposen.

Però ni Lledó ni Delacomptée seran escoltats pels qui tenen a les mans salvar-nos de l’ensulsiada. Aquest tema no els preocupa. O, més ben dit, els preocuparia que ens en salvéssim.

Publicat el 6 d'abril de 2018

Selectivitat? Educació?

No cal anar gaire lluny a buscar exemples per a reorientar el nostre sistema educatiu. Ben a la vora en tenim un.

Mentre aquí desapareix aquesta matèria, a França la pregunta de filosofia continua essent una fita del batxillerat i de molts alumnes. Lluny de demanar-los memoritzar, se’ls demana pensar, i pensar amb els grans pensadors, que és l’objectiu de la filosofia.

Aquest any el tema ha estat: “Tot el que tinc dret a fer és just?”. Altres opcions eren: “Es pot fer un mal ús de la raó?”, “N’hi ha prou amb observar per a comprendre?” o “Una obra d’art ha de ser forçosament bonica?”. L’alumne té quatre hores per pensar i exposar les seves reflexions i conclusions emparant-se en els coneixements adquirits.

La pregunta i les reflexions són trending topic i motiu de discussions serioses a les xarxes socials, molts alumnes recorden per sempre aquesta experiència, i són molts els qui demanen la seva prova per a conservar-la.

Potser és per això que la filosofia té un paper important en la vida quotidiana a França, hi ha filòsofs molt populars, amb un gran nombre de seguidors a les xarxes i que apareixen sovint als mitjans sense renunciar al rigor.

És evident que estem molt lluny d’això. I, molt pitjor, que anem en direcció contrària. Cap a on?

publicat el 30 de juny de 2017

ens ho mereixem

No hi deu haver ni un diari, ni revista ni mitjà de comunicació d’abast general que no dediqui una secció especial a “emprenedors”, empresaris joves que inicien camí en el món de la indústria, els negocis o el comerç. Deu ser que ajudar-los és just, i que el seus objectius són bons i positius per al futur de tots.

També hi trobem sempre seccions fixes dedicades a uns joves que tenen com a objectiu ser famosos i fer-se rics sense ser res, ni saber res, ni fer res. I són aquests mateixos mitjans els qui fan que aconsegueixin el seu objectiu. Deu ser que això també és just i bo per al futur de tots.

Però (parlem de mitjans no especialitzats) no hi solem trobar mai seccions fixes dedicades als joves que proven d’obrir-se camí en el món del pensament, la filosofia, les arts, la ciència, la cultura... Deu ser que no és ni just ni bo per al nostre futur donar-los visibilitat i ajudar-los en els seus propòsits. Deu ser que la seva activitat no és interessant ni té cap mena d’utilitat per al present ni per al futur.

O bé és que els mitjans no tenen cap mena d’interès en el futur que ajuden a construir. O bé és que els seus objectius de futur són uns altres.

O potser no tenen projectes, ni ideals, ni saben el que fan.

Serem el que anem construint.

publicat el 25 de juliol de 2014

Pujols vs. Crexells

No cal divinitzar ningú, per això és inquietant la quasi beatificació de Francesc Pujols. Sembla que per ser modern i català ara calgui ser un adepte de Pujols, del seu pensament i dels seus textos.

No dubto de la vàlua, el paper, la influència i el compromís de Pujols, ni de la salut que ens donaren la seva actitud i la seva obra. Però hauríem de girar els ulls i mirar, per exemple, cap a Joan Crexells.

Nascut el 1896, quinze anys més jove que Pujols, és un exponent de la generació destinada a la reconstrucció del país i que patí els grans desastres del segle XX; la generació d’intel·lectuals de sòlida formació europea que, superant el noucentisme, modernitzà i homologà la cultura i el pensament del país, conscient del seu paper en la història (Xirau, Riba, Nin, Estelrich o els Soldevila).

La seva mort, als trenta anys, deixà només començada una obra sòlida, fecunda, erudita, sistemàtica, intel·ligent, nova i diversa sobre filosofia, literatura, política, economia o art, al nivell dels grans pensadors europeus.

Si volem construir un país de debò potser necessitem l’heterodòxia i els rampells d’un Pujols, però sobretot ens cal la profunditat i la densitat d’un Crexells. I hauríem de procurar per generar molts més crexells que pujols.

Publicat el 5 - 10 - 2012

apologia de J. F. G.

No són gaires les cultures que poden presumir de tenir traduïts complets els filòsofs presocràtics.

Suposen el nostre origen de la filosofia, del pensament racional; la primera vegada que la cultura es pregunta i es respon sobre l’ésser, l’existència, l’home, la natura... amb un pensament abstracte, amb les eines de la lògica i la deducció i lluny dels mites. I amb una llengua i una actitud que són també les de la poesia. Filosofia i poesia ben juntes, abans que Sòcrates i Plató les fessin divorciar (i encara ho estan, i així ens va).

Són textos fragmentaris, bàsicament citats en obres d’autors posteriors. La majoria, breus; a vegades, de ben poques paraules. I per això ens resulten tan atractius i tenen tantes interpretacions.

I són molt difícils de traduir, ja que pràcticament no tenen correspondència lèxica ni conceptual amb la nostra llengua i la nostra cultura.

I són, sobretot, bells. I interessants, i suggeridors... Són a la base de tot.

La feina de traduir-los al català l’ha feta Joan Ferrer Gràcia, amb una opció de traducció modèlica, rigorosa, sense cap concessió a la tradició d’edulcorar-los o a fer-los més “passadors”. És una tasca titànica i que mai el país no li agrairà prou. Doncs, com a mínim, agraïm-li els que en fruirem.

23 - 09 - 2012