Ai senyor!

No fa gaire va sortir la notícia que l’Ajuntament de l’Esquirol s’ha vist obligat a posar una taxa per baixar a la Foradada de Cantonigròs i a restringir-hi l’afluència de visitants.

En un diari digital després d’aquesta notícia hi havia uns vídeos de promoció del diari, en un dels quals es descobria als lectors cinquanta preciosos racons naturals amb tots els detalls i se’ls convidava a anar-hi. El vídeo, ves per on, començava amb una imatge de la Foradada.

Naturalment que no es pot acusar el diari de provocar l’allau a cap indret, però aquesta coincidència no és cap excepció.

En qualsevol mitjà de comunicació podria trobar-s’hi un article sobre l’augment d’accidents de trànsit acompanyat d’un altre article lloant la potència d’un cotxe que fa sentir-se “amo de la carretera”; o un article sobre la igualtat de gènere i a sota un anunci d’aquells de “dona, posa’t guapa per als homes”; o un article sobre l’educació no sexista al costat de recomanacions de regals sexistes per a la canalla, o un reportatge sobre l’addicció a les apostes digitals en un mitjà on s’anuncien aquestes cases d’apostes i se’n referencien els guanys; o...

cosa del nostre temps? En fi, que cadascú en tregui els comentaris i les conclusions que li semblin millor.

publicat el 19 d'octubre de 2018

En secret, si us plau

No és estrany trobar en els mitjans de comunicació (escrits, orals o audiovisuals) una notícia o un article denunciant la massificació i la invasió turística del territori i, al costat, un reportatge que revela “Els deu indrets més secrets i meravellosos del riu Ter”, “Els espais més solitaris i amagats de la ciutat” o “Quinze llocs de la costa reservats als més coneixedors”.

Molts mitjans de comunicació veuen com un reclam o una gran gesta posar a l’abast del turisme de masses els pocs espais que encara resten verges d’aquesta plaga. Els resultats d’aquesta publicitat els coneixem ben de prop, a les Llosses o a la riera de Merlès, per exemple. 

Fer publicitat d’un lloc encantador, verge o secret és, naturalment, desposseir-lo d’aquests qualitats i, sobretot, exposar-lo a la depredació més inconscient i salvatge. Aleshores, per què es fa?

La pregunta té unes quantes respostes, una d’elles és la necessitat i la voracitat del consum en tots els àmbits.

És un fenomen que ataca directament l’equilibri i la sostenibilitat dels llocs (ja sigui un riu, un bosc o un barri d’una ciutat). La gentrificació urbana fa temps que va arribar a la natura en forma d’invasió emporcadora. Si ja no podem deixar en pau les ciutats, deixem en pau la natura.

publicat el 14 de juliol de 2017

Vikea (VI)

No és la primera vegada que uns amics tornen d’un viatge i van fent elogis a la quantitat d’espais, edificis i decoracions que es conserven, ja no només dels anys antics, sinó també dels anys setanta i vuitanta; espais que ara tothom admira, i fins i tot les guies turístiques indiquen rutes per visitar-los. I els mateixos llocs (bars, botigues, oficines i també espais públics) treuen rendiment d’aquesta seva singularitat.

I mentre en parlem, no podem fer més que pensar en tot el patrimoni que a Vic mateix hi havia i que s’ha anat destruint. 

Nostàlgia? Potser sí. Però, sense parlar dels locals històrics, imaginem-nos tan sols que Vic hagués sabut conservar, per exemple, alguns comerços, bars i locals que van projectar Manuel Anglada o Jaume Cabeza i Josep Vernis. Ara tindríem un tresor; un reclam turístic, un motiu d’orgull, un element diferenciador de la ciutat.

Però no. Sense sensibilitat, sense ajuda pública per a conservar i mantenir aquests espais, sense visió de futur... Sense res de tot això la ciutat va desapareixent. 

Ens hem demanat per la nostra responsabilitat? Podem imaginar quina ciutat tindríem si els nostres avantpassats haguessin actuat com ho fem nosaltres?

Que patrimoni arquitectònic no només ho són les pedres antigues. 


publicat el 26 de febrer de 2016 

ser què?

No fa gaires anys els pobles i les ciutats eren el que eren, eren allò que la seva gent i la història els havien fet. Cada poble, cada contrada tenia la seva manera de ser i de fer forjada a través dels anys, les persones i les circumstàncies de tota mena que els havien anat condicionant.

Però es veu que ara això ja no ens agrada, sobretot perquè la majoria de vegades aquestes maneres de ser no s’ajusten a unes demandes purament de mercat, d’un mercat falsament anomenat de “turisme cultural” que s’alimenta del gregarisme del consum i de les falses construccions culturals.

I cada poble, cada ciutat i cada comarca vol tenir un lloc en aquest mapa, i van inventant-se mercats, fires, jornades i tradicions mil·lenàries iniciades fa set anys.

Perquè en lloc de ser el que realment s’és es vol ser allò pretesament original; i es construeix una nova etiqueta menyspreant i sepultant la identitat autèntica, i així tothom esdevé fals i adotzenat; tant és que siguin bruixes, vaques, medievals, bolets, avets, menjars, sabons, vins o el que sigui.

Parafrasejant Emily Dickinson: “que trist ser algú”; que trist creure’s ser algú quan no ets ningú perquè has renunciat a ser el que realment eres, que no has sabut veure, ni valorar, ni conservar ni potenciar.

publicat el 13 - 12 - 2014