Quina música els donem?

No tenim tradició, en aquest país, de bona música per a infants (o adaptable a ells)? I tant que sí! Des de Joan Llongueres fins a l’escola d’animadors nascuda els anys setanta i fins i tot gent com l’Albert Pla, l’Orchestra Fireluche, Xarango o Carles Santos. De tradició i de qualitat no en falten pas, al contrari.

Doncs, per què és impossible escoltar aquestes músiques a les festes? Atraccions, festes d’escuma, trobades infantils, instal·lacions inflables... Tota la diversió dels nostres nens està sonoritzada amb músiques que no tenen res a veure amb ells, a un volum eixordador (perillós per a les seves orelles) i, sobretot, dolenta. 

Música de les emissores de ràdio-fórmula, sense cap altre interès que l’interès econòmic dels seus productors. I ningú no es queixa. Es veu que és normal això de maltractar els nostres infants. I quan creixen diem que estan adotzenats, que no tenen gust, ni sensibilitat ni educació estètica.

I pitjor: En aquestes festes s’està construint una mena de diglòssia musical: La música “normal”, la que ens acompanya, és la de les multinacionals, però deixem un petit espai, un parèntesi, per una mena d’excepció residual que són les músiques pensades per a ells o més adequades a ells.

Demà, que ningú no es queixi.

publicat el 8 de setembre de 2017

Selectivitat?

No se saben encara els resultats de la selectivitat. Fa falta que un exèrcit de voluntaris (cobrant) corregeixin a una gran velocitat grans piles d’exàmens d’alumnes dels quals no coneixen res de res.

Uns exàmens que no donaran compte dels coneixements i aptituds que l’alumne té per cursar una determinada carrera universitària, sinó que només mostraran l’habilitat que ha tingut per respondre aquelles qüestions concretes en aquell dia i a aquella hora, i cap de les competències que de debò necessitarà en els seus estudis universitaris.

I mostraran també no pas la qualitat pedagògica i didàctica dels professors, sinó l’habilitat que hagin tingut per donar als alumnes uns mètodes per passar aquestes determinades proves.

Els correctors no es podran deturar a pensar les raons d’una resposta determinada; només podran aplicar la regla de si s’ajusta o no a la resposta preestablerta. (Ai dels alumnes del professor que estigui més avançat que els llibres text en formació i lectures, o que hi difereixi amb raó!). I més: alguns aplicaran la seva personal i intransigent visió de les coses com a veritat única.

Fa anys que sabem que són unes proves obsoletes i inútils, però es van conservant com són.

Els mals menors poden acabar en infeccions mortals.

Publicat el 16 de juny de 2017

Art a l'escola

Art a l’escola

No sé si vostès han pogut veure en algun mitjà informatiu o en les xarxes socials la imatge de l’Aula Magna de la Universitat de Vic plena de nens −i nenes. La imatge d’un espai universitari ocupat per infants és alhora sorprenent i encoratjadora.

Es tractava de la presentació dels treballs de les escoles participants en el programa “Art i Escola” impulsada per ACVic amb el Centre de Recursos Pedagògics d’Osona i altres entitats, col·lectius i particulars.

Un programa que trenca motlles, mites i inèrcies i des de fa sis anys fa entrar l’art i l’art contemporani a les aules, des de les escoles bressol fins a secundària, implicant de manera essencial el professorat (aquest any, 31 escoles i més de 3.300 alumnes), i que s’allarga en el temps amb unes “maletes educatives” d’activitats.

L’art com a motor de projectes transversals que impliquen diferents àrees, l’art com a educació de llenguatges i pensaments contemporanis i com a estímul d’aprenentatge.

Estímuls en tots els àmbits. Com deia en una entrevista al “Més Osona” Bruna Dinarès, una de les responsables, en aquesta edició el projecte fins i tot ha fet replantejar moltes metodologies d’aula.

Qui digui que l’art contemporani és estèril o que ACVic és una capelleta, és ben cec o no hi vol veure.

publicat el 5 de maig de 2017

ni ensenyar ni educar (21)

No és gens difícil veure aquesta escena, que és ben real i molt repetida, amb variacions: en una aula de qualsevol curs apareix un tema de cultura general, de coneixement comú, i els alumnes, que ho desconeixen tot d’aquella qüestió, excusen la seva ignorància en el fet que “a l’escola no ens ho han explicat mai”.

En l’apogeu de l’era de la informació, qüestions com les revoltes dels 60, la donació d’òrgans, les feines del camp o el perquè dels noms dels carrers solen ser del tot desconegudes pels nens i els joves. S’ha deixat la formació exclusivament a mans de l’escola; la majoria de famílies hi han renunciat, han desaparegut els fluxos col·lectius d’informació i els nois no usen les tecnologies de la informació per a informar-se ni en tenen desig.

L’escola té sentit i funció si és integrada en una societat formadora i educadora a través de molts mitjans diferents, des de la transmissió oral fins als mitjans de comunicació.

L’escola no pot ni ha de suportar tot el pes de la formació i l’educació, però els canvis socials han dut al punt que només ella ho fa. I tan sols hi ha una solució: canviar les formes de vida. Impossible? Pràcticament. I que això aboca a una societat suïcida? També. Però ens trobem exactament en aquest punt. Sí.

Publicat el 27-12-2013

ni ensenyar ni educar (20)

No fa gaires dies l’escriptor Enrique de Hériz va publicar una columna en un periòdic on relatava amb estupor una visita al Cosmocaixa:

Les sales plenes de pares i mares amb nens; i tots ells, petits i grans, dedicats només a divertir-se amb els experiments, com si fossin passatemps, atraccions de fira. Ningú no llegia cap dels plafons explicatius, ningú no estava interessat a saber –ni a fer saber− els com i els perquè de cada un dels experiments, ningú no estava disposat a treure’n cap altre benefici que no fos el de divertir-se amb uns jocs sense sentit. Ni tan sols silenci, ordre o respecte. La funció d’aquell gran muntatge reduïda a zero.

La curiositat, el desig de saber, ha desaparegut del quadre de valors reals en què una persona es forma. Saber és només un atribut de quatre excèntrics que no saben viure ni saben de què va el món. El coneixement no cotitza a la borsa social.

De Hériz donava la raó al que Huxley va escriure el 1919, que “les democràcies europees han fracassat en l’intent de socialitzar el coneixement”. I cert és també que els pocs estímuls per aprendre, per saber, que podrien donar l’escola i la família, no són res davant de l’allau d’estímuls idiotitzadors i narcotitzants que se’ns ofereixen per tots cantons.

publicat el 29 - 11 - 2013

ni educar ni ensenyar (17)

No només és el govern d’Espanya qui dinamita l’ensenyament amb una llei que ni en la finalitat ni en l’objectiu té l’ensenyament com a centre sinó l’anihilació d’una cultura i d’una societat adulta i lliure.

També el govern de la Generalitat està destruint l’ensenyament a Catalunya. Les darreres lleis i disposicions van directament a neutralitzar i impedir qualsevol actitud i qualsevol pràctica docent de les que sempre s’han considerat fructíferes, estimulants i vives.

Unes disposicions, lleis i instruccions que no deixen absolutament cap marge a la reacció davant els esdeveniments de l’entorn i la realitat, a l’espontaneïtat, a la improvisació, a la variació.

Unes disposicions que fiscalitzen cada minut de l’ensenyant, forçat a esmerçar més hores i esforç a servir a la burocràcia de l’administració que no pas a les aules i als alumnes.

Unes disposicions que penalitzarien els mestres a qui tots hem admirat i que la mateixa administració posa de model.

Unes disposicions que penalitzen la pedagogia viva i activa que ens han ensenyat els grans pedagogs de segle i que la Generalitat republicana va introduir.

Vergonya i por davant d’una política que només aboca a la destrucció de l’ensenyament i de la societat amb no se sap quin objectiu.

publicat el 31 - 05 - 2013

BIBLIO... QUÈ?

No és nou, però ara ha sortit a la llum el despropòsit de la política d’adquisició de llibres a les nostres biblioteques.

Fa poc es va fer públic un manifest que ho denunciava i demanava, entre altres punts, uns mínims de clàssics catalans a les biblioteques. És ben cert que no hi podríem trobar molts dels llibres canònics i imprescindibles de la literatura i el pensament ni catalans ni universals.

Que moltes biblioteques tendeixen a ser centres cívics és tan cert com greu, però és més greu encara que aquesta dinàmica vingui impulsada per unes exigències polítiques que s’aparten de la naturalesa i la funció d’una biblioteca i demanen resultats en forma de nombre d’usuaris.

Així doncs, com que la responsabilitat de les compres pertany a cada centre, és normal que se subscriguin a una revista de motos o que comprin dos exemplars del darrer best-seller oblidable abans de comprar la darrera edició d’un clàssic català indiscutible o la darrera traducció de la Divina Comèdia. I és normal (i simptomàtic) que els llibres més comprats per les biblioteques siguin guies de viatges, còmics i contes infantils.

Una biblioteca és una eina de cultura, paral·lela i complementària a l’escola. Quines biblioteques tenim? Quina societat tindrem en un futur?

Publicat el 27 de juliol de 2012