emprenedors

No es pot ser res més. No hi ha altre camí. És l’únic futur, el que ens ha de salvar.

Com una plaga, el concepte de “l’emprenedoria” (horrible paraula) està envaint tots els aspectes de la societat, sobretot els de la formació i la construcció del futur.

Només interessa que els alumnes siguin emprenedors, no que siguin intel·ligents o coneixedors. A creadors i artistes se’ls valora més pel grau d’emprenedoria que no per l’honestedat i la qualitat del treball, i cap aquí van cursos i tallers. Als laboratoris, als centres d’investigació i formació, als grups de treball, a les empreses... A tot arreu el valor suprem és l’emprenedoria.

Des de tots els àmbits, sobretot els de la cultura, s’està construint un país d’emprenedors sense que importin la base, ni les idees ni el fons; superficials i mancats de tot el que fa forta una cultura. Un país de modes i de disfresses sense cos.

Tot plegat perquè, al capdavall, als polítics els importa ben poc el futur del país i deixen que el dissenyin els emprenedors de manual d’autoajuda i tècniques comercials. Emprenedors de fireta que fan de polítics i polítics que no són ni emprenedors.

I un país no es fa amb emprenedors. Es fa amb Savis, amb Artistes, amb Polítics, amb Persones... Tot amb majúscula.

publicat el 21 - 03 - 2014

ni ensenyar ni educar (20)

No fa gaires dies l’escriptor Enrique de Hériz va publicar una columna en un periòdic on relatava amb estupor una visita al Cosmocaixa:

Les sales plenes de pares i mares amb nens; i tots ells, petits i grans, dedicats només a divertir-se amb els experiments, com si fossin passatemps, atraccions de fira. Ningú no llegia cap dels plafons explicatius, ningú no estava interessat a saber –ni a fer saber− els com i els perquè de cada un dels experiments, ningú no estava disposat a treure’n cap altre benefici que no fos el de divertir-se amb uns jocs sense sentit. Ni tan sols silenci, ordre o respecte. La funció d’aquell gran muntatge reduïda a zero.

La curiositat, el desig de saber, ha desaparegut del quadre de valors reals en què una persona es forma. Saber és només un atribut de quatre excèntrics que no saben viure ni saben de què va el món. El coneixement no cotitza a la borsa social.

De Hériz donava la raó al que Huxley va escriure el 1919, que “les democràcies europees han fracassat en l’intent de socialitzar el coneixement”. I cert és també que els pocs estímuls per aprendre, per saber, que podrien donar l’escola i la família, no són res davant de l’allau d’estímuls idiotitzadors i narcotitzants que se’ns ofereixen per tots cantons.

publicat el 29 - 11 - 2013

peus de fang

No he recuperat l’entrevista, i no tinc la cita exacta. Era un jove català, de menys de trenta anys, que està triomfant als USA em sembla que en el cinema. Hi afirmava, entre estorat i decebut, que tots els referents i ídols que havia anat tenint al llarg dels anys, anaven esdevenint no-res, que s’adonava progressivament de la seva buidor i fatuïtat i que en aquest aspecte es trobava desemparat.

Deu ser cert, i és ben tràgic,  però era ben previsible.

D’uns anys ençà moltes generacions s‘han format amb referents dictats al ritme de les modes, al ritme de les grans multinacionals. Referents no només en allò que malauradament hem assumit que ateny directament al consum (gustos musicals, cinematogràfics, artístics...) sinó també en aspectes que podrien semblar allunyats del mercat, de la publicitat i de la indústria, com són els valors, les ideologies o l’ètica, que també els hi hem lligats.

Ja sabem que la moda és el que passa més aviat de moda i més aviat desapareix del món, que allò “modern” resulta ser el menys modern de tot. I sabem que per construir una persona i una cultura calen altres tipus de materials. Ho sabem, però sembla que no, i hi fem ulls clucs. I no sabem on ens portarà aquesta dinàmica (o sí, però no ho volem veure).

16 - 12 - 2011