Mala peça al teler

No sé si és una pràctica de moda o és casual, però a les xarxes socials moltes persones, sobretot del ram de la lletra, pengen fotografies dels llibres que estan llegint, dels que han comprat, dels que han trobat com un tresor... S’hi veuen els llibres ben posadets, amb el títol visible, imatges dels protagonistes llegint... Exhibicionisme? Narcisisme? Compartició d’eufòries? Construcció d’una imatge? (I això sense comptar que hi ha algú que sembla tenir una capacitat d’assimilació de lectura tres-centes vegades superior a la normal.)

Que cadascú faci el que vulgui. Del que volia parlar és d’una qüestió inquietant que es veu en aquestes imatges. De com molts d’aquests llibres (poesia, assaig o narrativa), mostrats com a trofeus de biblioteca, com a aliment intel·lectual i espiritual o com a maquillatge personal, són traduccions al castellà d’originals que també tenen, assequibles als mercats, la traducció catalana; i sovint en editorials petites i heroiques.

Si aquells que són, o es volen o es diuen, lectors i gent de lletra bescanten les edicions en català o –potser mes greu– les desconeixen, tenim realment molt mala peça al teler. És ben sabut que el món editorial està molt delicat, però amb quintacolumnistes així pot morir assassinat.

Publicat el 24 d'agost

Agents ocults (3)

No hi ha pràcticament cap problema de la societat que no es vulgui solucionar a través de l’escola. Hàbits alimentaris i de salut, comportament cívic, circulació vial, relacions de gènere, rols domèstics, relacions intergeneracionals, educació social, conductes racistes, economia personal, hàbits sostenibles, gust artístic i literari... fins i tot “emprenedoria” (!)

Sembla que qui proposa això no conegui les funcions real de l’escola, la família i la societat. 

I sembla també que no conegui el món on viu. Un món on el valor de l’escola en la majoria d’adolescents i joves és mínim; on l’escola és un tràmit pesat, sense cap relació amb la vida i a oblidar diàriament.

Però, sobretot, sembla oblidar que qui més influeix en els nostres joves no és l’escola, sinó una gran quantitat d’agents ocults que ningú no controla i que acaben essent la base de l’educació. 

Els valors i les idees les donen, entre altres, pel·lícules, lletres de cançons (i músiques), videoclips, youtubers, instagramers, influenciadors, llocs web, xarxes socials, programes de televisió i sèries, jocs de realitat virtual, “famosos” dels mitjans de comunicació...

Aquests són els educadors reals dels nostres joves, i els qui forgen la societat del demà. I això sí que fa por.

publicat el 24 de març de 2017

ser-hi sense ser-hi

No fa gaires anys, allò que importava, l’objectiu vital era viure l’instant, gaudir l’ara i l’aquí amb totes les possibilitats i totes les forces. I potser encara ho és, però això s’acaba.

L’ara i l’aquí estan desapareixent de l’existència i de l’experiència. L’experiència del real és substituïda per la de la ficció, que es viu més intensament que la realitat. 

Es va pel món, per la ciutat o al mig de la natura, amb auriculars, aïllant-se dels sons que conformen i expliquen el món. Es viatja fixant els ulls en la ficció d’una pantalla i oblidant el lloc on s’és. Les experiències físiques i sensorials ja no són les de l’entorn sinó les que ens procuren les ficcions.

La vida esdevé cada cop més una activitat adreçada no a la vida mateixa sinó a un imaginari irreal: vídeos, films, vídeojocs, música, xarxes...

Una música, sovint amb paraules, que no deixa pensar ni reflexionar; unes ficcions controlades i controladores; un imaginari que fa oblidar els problemes reals i el propi lloc en el món i els compromisos; unes xarxes un que empenyen a viure no pas l’experiència sinó la seva repercussió en els altres...

Hi ha molt d’escrit i reflexionat sobre els mecanismes de control social, però sembla que només ho han llegit i entès els controladors.

publicat el 04 - 12 - 2015

ai la llengua!

No hi ha dubte que les xarxes socials són un bon aparador del que es fa i el que es pensa. Però es poden girar contra aquell qui s’exhibeix, mostrant una realitat ben pobra.

És el cas d’alguns escriptors o gent de cultura que en facebooks, twitters o blogs exhibeixen una preocupant manca de coneixement i domini de la llengua i la redacció.

No es tracta de les concessions i girs dels missatges breus o dels textos apressats, sinó d’errors elementals d’ortografia, de morfologia o de redacció en textos convencionals. I, encara, hi ha qui mostra un preocupant desconeixement de qüestions bàsiques de la seva matèria (literatura, art, música...)

El més greu és que aquestes mancances es mostren impúdicament, sense cap mena de vergonya ni complex; no els preocupa gens aquest desconeixement. On són la consciència i la sensibilitat de la llengua? On és la consciència professional?

Confessions inconfessables de correctors d’editorials corroboren aquesta realitat, i fa plorar (o riure) llegir declaracions d’alguns autors o crítiques als seus llibres quan se’n coneixen les tristes interioritats reals.

Sabem que no és or tot el que lluu, però ensenyar així les vergonyes posa molta llum sobre la realitat d’una cultura que potser no coneixem prou a fons.

 publicat el 10 - 01 - 2014

Exabrupte improperiós

No ens ho feu llegir, poetes. No ens feu llegir tots els vostres papers, les provatures, els exercicis formals i retòrics. No cal.

Els pintors no exposen les proves de color, els músics no publiquen el que sona quan fan dits, els ballarins no ens mostren els estiraments ni els cantants no fan escoltar-se quan escalfen la veu. Doncs, poetes, per què publiqueu aquests llibres?

Escriviu sonets per exercitar l’habilitat formal? Se us acuden jocs de paraules i  acudits (verbals o no)? Escriviu aforismes pseudopoètics? Heu trobat una bona imatge? Molt bé, felicitats. Però reserveu els llibres per a la poesia. Un exercici retòric (pot ser un sonet) no sol ser gaire lluny d’un sudoku: una prova d’habilitat i prou. Si només és això, guardeu-lo al calaix.

Que veïns i tietes celebrin aquests textos, que tingueu molts “m’agrada” al facebook, que algun amic publiqui una crítica laudatòria en un suplement literari... tot això no ho converteix en poesia. I el que no cal, no cal. De debò; que al món hi ha molts llibres i pocs arbres. I si ho publiqueu, al menys digueu que són exercicis.

I a vegades encara hi citeu allò de “en cada mot m’hi jugo l’existència”. I per postres potser llegireu aquest pamflet i direu que sí, que hi esteu d’acord. Ai senyor!

publicat el 31 - 10 - 2013

virtualitat real

No es pot entendre el món d’avui sense les xarxes socials, però tampoc les xarxes socials ajuden a entendre’l. Al revés: fonamentalment serveixen per oferir-ne una imatge falsa i esbiaixada. Empresaris o grups socials coneixen prou bé els trucs per fer que els seus noms pugin a primera fila en els buscadors o per mostrar-se més actius o importants del que en realitat són.

I en l’àmbit cultural passa exactament el mateix. El visitant de facebooks, twitters, blogs i altres llocs semblants aviat s’adona que es tracta d’un món paral·lel. La megalomania i la tenacitat d’un bon nombre d’autors, no precisament de primera fila, els fan omnipresents en un univers que s’autopromociona i es retroalimenta sens fi i es complau en aquest miratge.

El fenomen no és nou, només ho és el medi. I ho són la difusió i la il·lusió que això suposa. Mai com ara havia estat tanta la confusió entre allò virtual i allò real (tot i que al final allò virtual sempre acaba erigint-se en realitat).

Ara bé: cal afegir a això que els mitjans de comunicació (ràdios, premsa, suplements culturals, etc.) fan exactament el mateix: construir i legitimar una realitat cultural al dictat d’interessos sobretot comercials, que segurament està ben lluny de ser un mapa objectiu.

(publicat el 18 - 05 - 2012)