se'n diu "literatura" (2)

No totes les novel·les són literatura (i podríem arribar a dir que no tots els llibres que narren històries són novel·les), de la mateixa manera que no tots els edificis poden ser considerats obres d’arquitectura. En tots hi ha arquitectura, sí, amb planells o sense; però això no implica que hagin de ser considerats obres d’arquitectura.

En un llibre que exposa un argument hi ha una història i una trama, uns personatges, potser una documentació, hi ha llengua, hi poden haver molt bones troballes en diversos aspectes, pot emocionar, pot enganxar... Però amb això no n’hi ha prou perquè el text sigui considerat una obra de literatura. De la mateixa manera que un quadre d’un pintor mediocre, o d’algú que no sigui pintor, serà un quadre, però no serà una obra d’art (i valgui sempre alguna excepció).

Aquesta afirmació pot semblar maximalista, excloent o elitista, i fins i tot vuitcentista, però és bo de recordar de tant en tant que les arts tenen un component que va més enllà de l’ofici i de la tècnica, un component que els fa “art”, que els dóna consistència i que fa més humans i més rics als qui l’usen, que ens fa créixer en totes les dimensions; allò, també, que fa que l’obra traspassi segles i cultures i que permanentment sigui actualitat.

publicat l'1 de juny de 2018

se'n diu "literatura"

No. Que no es pensin haver-la llegida, aquells qui hagin vist l’adaptació per televisió de Vida privada, de Josep M. de Sagarra, una de les novel·les clau del segle XX català.

Deixem a part la qualitat del film, que els crítics coincideixen a lloar. El cinema i la literatura s’expressen amb llenguatges ben diferents, encara que el text remeti a imatges i el cinema a voltes usi llenguatge; i és difícil que una imatge digui el mateix que mil paraules.

La relació entre aquest film i la novel·la deu venir a ser la mateixa que hi ha entre viure una experiència i que us l’expliquin. Posem només l’exemple de la primera escena del llibre, el despertar de Frederic de Lloberola a la cambra de Rosa Trènor, una meravella narrativa molt complexa i que ha fet escriure força pàgines als crítics. El film la resol amb un primer pla de Frederic obrint els ulls i una imatge de l’estança. Aquest és només l’argument extern de l’escena, però en el text hi ha tant que les imatges no han pogut donar!

És així, no hi ha res a fer. És en allò que en diem “literatura” on rau la diferència.

I si no, feu la prova: llegiu la novel·la i compareu les dues experiències. És clar que per fruir tant de l’una com de l’altra s’hi ha d’estar educat, i això no s’ensenya enlloc.

publicat el 18 de maig de 2018

Després del Dia

No falten mai, passat Sant Jordi, els comentaris sobre com ha canviat la festa i com ha canviat el món del llibre i la literatura. Tant, que fa uns anys algú va proposar de deixar aquest dia com a “Dia del llibre” i en una altra data instituir el “Dia de la literatura”. 

És evident que per Sant Jordi la literatura té un paper marginal, en una dinàmica on la indústria editorial aposta pels productes més vendibles i més rendibles a curt termini, i també més efímers, en detriment dels llibres “de fons”, sòlids, de vida llarga. (Caldria recordar que narrar una història no és sinònim de fer literatura.)

Les lluites per ser “el més venut”, “el que ha signat més i a més llocs” i “aquell amb qui s’han fet més selfies” seran el que siguin, però retraten força bé l’estat d’una societat literària i d’una cultura.

Ens sentim molt cofois de la diada i ens creiem ser una societat lectora sòlida i madura. Però que en un dia es vengui el 20% del total de llibres de l’any no és un indicador gens positiu.

Tot això ja ho sabíem. La novetat dels darrers anys ha estat veure com alguns autors d’obra consistent, sense cap necessitat s’han deixat endur per aquest remolí de despropòsits.
Vanitat? Pressions editorials? Sigui el que sigui, sap greu i és preocupant.

 publicat el 4 de maig de 2018

"Spoilers"? Sí, gràcies

No han arrelat els mot “esguerro” o “filtració” per l’anglicisme “spoiler”. Així anem perdent la llengua, i força més que la llengua. I donant-li tanta importància a les filtracions ens perdem alguna cosa essencial de les obres, de l’art; alguna cosa essencial de la vida.

Quan l’obra és bona, avançar un desenllaç no és gens important. Una bona obra narrativa no ho és per l’argument, que pesa molt poc en la seva essència i qualitat. Representem Shakespeare, llegim i rellegim Homer o Rodoreda, mirem pel·lícules cent vegades... Ens continuen emocionant i interessant tot i que sabem ben bé com acaben.

Un bon argument o un enjòlit ben conduït són una bona feina, però no són literatura, no són mesura de l’art. Els nens, que sovint volen el mateix conte, mostren prou aquesta mesura.

Per altra banda, fa molts anys que l’argument va deixar de ser part essencial de les obres. És més, moltes de les grans obres (cinema, literatura, teatre...) pràcticament no en tenen o els és irrellevant.

Però vivim un món on hem desterrat els plaers de debò, els fondos, i només valorem la immediatesa, la sorpresa, que són sensacions superficials, banals i caduques.

Si un “spoiler” us espatlla una obra, és que l’obra no valia la pena. Per això cal reivindicar-los. 

publicat el 23 de febrer del 2018

No és veritat (2)

No és veritat que la gent (allò que en diem “la gent) gaudeixi més amb −per exemple− una novel·la ben feta però mediocre, distreta però literàriament feble, correcta però que no aporta res al lector, interessant però sense qüestionar cap concepte, superficial, previsible, anodina...

No és veritat que la gent gaudeixi més amb una novel·la així que amb una obra de pes, consistent, potent, compromesa amb la llengua, les idees i el lector. No és veritat.

Doncs, per què les biblioteques i les llibreries potencien més les primeres que les segones? Per què als aparadors de la majoria de llibreries hi solem trobar bàsicament llibres de consum? Per què quan es publica un best seller les biblioteques en compren un gran nombre d’exemplars sabent que al cap d’un temps els hauran d’arxivar? Per què les biblioteques descataloguen o amaguen grans obres “que la gent no demana”? Per què gairebé no compren poesia?

Per què moltes llibreries no solen aconsellar mai clàssics contemporanis? Per què les biblioteques no posen a primera fila llibres que sondrollarien el lector?

No és veritat que la gent gaudeixi més amb mediocritats. La veritat és que qui hauria d’educar sembla que només deseduqui.

I el mateix es pot dir del cinema, del teatre, de la música...

publicat el 21 d'octubre de 2016

paraula i veritat (2)

No es tracta de dominar el llenguatge només per defensar-nos de l’ús que en fa el poder, per no deixar-nos manipular. El pensament es realitza amb llenguatge, i com més eines lingüístiques es tinguin, més eines de pensament, reflexió i creixement es tindran.

La complexitat de pensament només és possible amb complexitat lingüística. Tot allò no articulat a través del llenguatge queda inconcret, difós, i no se’n pot fer ús gaire més enllà de la vaguetat de la intuïció i la sensació.

I el sistema educatiu, de quina manera treballa per aquest domini? Amb quines eines? Amb quins procediments? L’ensenyament de la llengua a les aules porta a aquesta finalitat? O s’ensenyen més aviat uns mecanismes aïllats de la vida? S’ha aconseguit que l’alumne entengui per què ha de conèixer la llengua, que vulgui conèixer-la?

I la literatura? Som prou conscients de les funcions que fa la literatura en aquest procés? Unes funcions que, més enllà dels coneixements lingüístics, intervenen de ple en la creació d’una ideologia, d’un imaginari, d’un concepte del jo i del món... Què es llegeix a les aules (quan es llegeix)?

Una societat que dimiteix d’aquestes responsabilitats està condemnada a... A ser allò que va esdevenint la nostra. I no hi valdran queixes.

publicat el 6 de maig de 2016

"va com va"

No falten gaires setmanes perquè Joaquim Carbó publiqui una novel·la per a adults a l’editorial Males herbes.

Que un escriptor publiqui un llibre en una editorial és d’allò més normal, però aquest cas es mereix un comentari.

Tothom coneix Joaquim Carbó com a cofundador i puntal de Cavall fort, agitador cultural i sobretot com a escriptor de narrativa infantil i juvenil. Però Carbó va començar com a narrador per a adults, i sempre ha continuat essent-ho i reivindicant-se’n, tot i que el món literari l’ha volgut encasellar en els gèneres per a joves. 

Una nova novel·la “per a adults” de Carbó, doncs, és una notícia que cal celebrar.

L’altra part de la notícia és que el llibre el publicarà Males Herbes, una editorial jove, portada per gent jove, que s’ha distingit per unes publicacions, atrevides, modernes i desafiants de les consuetuds editorials. 

No ens equivocaríem de gaire pensant que els editors de Males Herbes han crescut amb textos de Carbó (i potser hi han après a llegir i a estimar la llengua i la literatura). Així doncs, amb aquesta publicació es tanca d’una manera exquisida i meravellosa un cercle de generacions i de cultura. I en mostra com és (o hauria de ser) una cultura normal, de fluxos intergeneracionals i d’admiració mútua.

publicat l'11-09-2015

tenir la llengua

No es tracta aquí de l’expressió “tenir llengua” a algú, en el sentit de parlar-li iradament o sense respecte.

Aquí, el títol “tenir la llengua” es refereix a la facultat de dominar la llengua en molts registres, tenir un extens vocabulari viu, posseir una gran intuïció lingüística, estimar la llengua, voler enriquir-la, i millor encara si alhora es tenen coneixements de la seva estructura i el seu funcionament. És mimar-la, tenir-ne cura, com se’n tindria d’un arbre fruiter, d’una casa o d’un hort.

Fa uns quants dies, després de la presentació del llibre A dalt més alt, de Carles Dachs (que va presentar un altre poetàs, Jaume Coll), el poeta Enric Casasses (vingut expressament de Barcelona) comentava que molt s’esgarrien els qui diuen que la llengua està morta, que amb escriptors com aquests es demostra que està ben viva, i ben moderna, i arrelada a tots els temps. Lluís Solà, que també hi era, segur que hi estaria d’acord.

Potser sí que la llengua catalana s’està morint, els indicadors ens ho mostren prou, però també és cert que hi ha unes generacions de joves escriptors, com Dachs o Coll, que la tenen tota, i la fan brillar. Però, ai ves!, d’aquests no se’n parla gaire i no surten gaire als papers. I això també vol dir alguna cosa.

publicat el 17-07-2015

Llibres? Per què?

 No fa gaires anys que tornen a aparèixer amb força les botigues de llibres de segona mà. Cada dia se’n veuen més arreu.

 

Remenant entre el que s’hi ofereix es troben molts llibres dels que es fan llegir als estudiants, des dels cursos més petits fins als universitaris. Si s’observa bé el llibre no hi ha cap dubte de la seva procedència.

Què vol dir que una persona es tregui de sobre els llibres que ha llegit en els seus estudis? Que aquell llibre li fa nosa, que creu que mai no li servirà per a res, que no forma ni mai ha de formar part de la seva vida; sigui un Roald Dahl, Solitud, els poemes de Salvat Papasseit o els contes de Monzó o Calders. I vol dir que el llibre no li ha donat res, que no li ha arribat enlloc, i que ni tan sols li ha agafat una mica d’estima.

Si aquesta és la relació amb un llibre que s’ha llegit a les aules, és evident que alguna cosa falla en el sistema (i en sistemes d’aquests, quan falla alguna cosa falla tot el sistema); falla en l’alumne, en el professor o en instàncies més altes de l’administració.

I falla el sistema i falla la societat quan en l’imaginari i en la construcció personal substituïm la literatura i la tradició cultural pels anodins productes d’entreteniment de les multinacionals. I així ens va.

Publicat el 27 de febrer del 2015

literatura juvenil?

No és cap novetat que a una certa edat els nens (i les nenes) deixen de llegir.

Es llegeix a l’escola, de manera més o menys obligatòria, i a partir dels deu o onze anys progressivament se’n va abandonant l’hàbit. No té interès.

No gaires analistes han vinculat aquest abandó a les lectures que es fan llegir en la majoria d’escoles: llibres pensats per a aquesta funció, que no ofereixen cap repte ni cap problema al lector (i, per tant, no fan pensar ni créixer), que volen “instruir entretenint” (i esdevenen instrument d’escola), amb un valor literari escàs o nul, i que tan sols expliquen històries per a entretenir o, encara pitjor, fan de manual d’autoajuda.

Però per a entretenir i ensenyar hi ha eines més llamineres que un llibre, si el llibre no va més enllà. Així és com s’acaba el llegir.

I així és com es deixa de rebre tot allò que dóna la literatura, que és precisament el que es necessita per a ser persona i créixer i anar pel món; allò que en diem “cultura”.

A veure si ens oblidem de la “literatura juvenil” i donem als nostres nanos (i mosses) literatura de debò que també puguin llegir.

Una altra cosa és que entre els qui continuen l’hàbit lector hi ha una molt gran proporció de noies. Ja ho deia Marco Ferreri: “Il futuro è donna”.

publicat el 8 d'agost de 2014

llibres i literatura

No es tracta de queixar-se dels llibres anomenats “mediàtics” i d’atacar aquestes pràctiques. No val la pena i, al capdavall, algunes editorials poden publicar llibres de qualitat gràcies als beneficis d’aquests productes.

Però sí que es tractaria de dir les coses pel seu nom. Potser fa massa temps que sota el mateix concepte, “llibres”, anomenem elements ben diferents, i d’aquí vénen malentesos i confusions.

Un llibre no és altra cosa que un suport, que pot contenir materials molt diversos. Un receptari de cuina és un llibre, i una guia de viatges, i un llibre de física. Són llibres però, en principi, no en diem literatura.

Anem més enllà: Que un llibre contingui una història narrada amb llenguatge, que sigui una novel·la, no garanteix tampoc que aquest contingut sigui literatura. A la literatura se li demana més que una història àgil, entretinguda o interessant. Com a un poema per ser literatura se li demana més que una forma i una retòrica. L’art, a qui pertany la literatura, vol més que això.

Hi ha, doncs, per un cantó, llibres que expliquen històries, llibres d’idees o llibres en un llenguatge poètic. I, per un altre cantó, llibres que contenen literatura.

A veure si comencem a dir les coses pel seu nom. Potser tot ens aniria millor.

Publicat el 17 - 04 - 2014

BIBLIO... QUÈ?

No és nou, però ara ha sortit a la llum el despropòsit de la política d’adquisició de llibres a les nostres biblioteques.

Fa poc es va fer públic un manifest que ho denunciava i demanava, entre altres punts, uns mínims de clàssics catalans a les biblioteques. És ben cert que no hi podríem trobar molts dels llibres canònics i imprescindibles de la literatura i el pensament ni catalans ni universals.

Que moltes biblioteques tendeixen a ser centres cívics és tan cert com greu, però és més greu encara que aquesta dinàmica vingui impulsada per unes exigències polítiques que s’aparten de la naturalesa i la funció d’una biblioteca i demanen resultats en forma de nombre d’usuaris.

Així doncs, com que la responsabilitat de les compres pertany a cada centre, és normal que se subscriguin a una revista de motos o que comprin dos exemplars del darrer best-seller oblidable abans de comprar la darrera edició d’un clàssic català indiscutible o la darrera traducció de la Divina Comèdia. I és normal (i simptomàtic) que els llibres més comprats per les biblioteques siguin guies de viatges, còmics i contes infantils.

Una biblioteca és una eina de cultura, paral·lela i complementària a l’escola. Quines biblioteques tenim? Quina societat tindrem en un futur?

Publicat el 27 de juliol de 2012