de professors

No vaig ser a temps d’atrapar els canvis que Ricard Torrents va fer al Col·legi Sant Miquel de Vic. Hi va arribar en el meu últim any allí, però ja es va notar prou.

D’aquella casa grisa sempre seran en el record (i potser cada vegada més vius) alguns professors que eren una taca de llum, una finestra d’humanitat, un respir i un punt de confiança.

Ara em pregunto què hi feia allí un savi com Ramon Cotrina; però precisament aquí hi ha l’encant. Un home culte, educat, respectuós i capaç d’engrescar a escriure un vailet de catorze anys. Després vam saber qui era realment, i no hem deixat d’estimar-lo.

I un professor de química, el “Senyor Soler” −o “Solé”−, professor i químic d’una adoberia de Vic. Jovial, gens superb, apassionat, contagiador d’entusiasme, despertador de curiositats, comprensiu, amical, proper, confiat. Una rara avis en aquell entorn; bona persona i bon mestre.

O Joan Vila, el matemàtic, amb qui et senties tractat com una persona gran i senties l’emoció d’aprendre, el desig de saber; com amb Antoni Pladevall, o Joan Reig, o Martí Cases, o el Sr. Fargas.

Són, segurament, experiències que marquen més del que ens pensem.

No sé per què parlo d’això, però és que feia molt de temps que tenia ganes de dir-ho. I ja està dit. Gràcies.

Publicat l'11 de març de 2016

llibres de text?

No és un tema d’actualitat, però potser per això és bo de parlar-ne ara.

En el procés imparable d’infantilització dels joves (per no dir “cretinització”) hi juguen un paper fonamental els llibres de text.

La majoria de llibres de text són pensats perquè el professor no hagi de treballar i, perquè, si vol, no s’hagi de preparar gaire les classes; són pensats per sistemes d’ensenyament i aprenentatge caducs i obsolets; tracten els alumnes, fins a cursos preuniversitaris, com a nens sense autonomia, sense capacitat de decisió, ni de comprensió textual, ni de síntesi, ni de discerniment d’allò que és important i allò que no; omplen les pàgines amb fotografies i imatges que no només són inútils sinó que els alumnes s’hi haurien de sentir insultats en la seva intel·ligència. I tot això els fa immoralment cars.

El més normal és que un alumne arribi a la universitat sense haver hagut de fer cap esforç mental o instrumental sobre un text més o menys teòric; arriben a la universitat sense haver hagut mai de llegir ni treballar un article ni un fragment d’un assaig.

I el més greu és que si un professor vol un llibre (d’història de la literatura, per exemple) assequible als joves i que els tracti com a adults, no el trobarà; no existeix.

I així ens va.

publicat el 12 de febrer de 2016

ni ensenyar ni educar (23)

No estan mancades de base les caricatures que diuen que abans, quan un mestre suspenia o castigava un alumne, els pares tornaven a castigar-lo, i que ara, quan passa això, qui rep el càstig dels pares és el mestre. La brama és una exageració, però està prou assentada en la realitat.

El desprestigi de l’ensenyament, d’escoles i de professors és tan arrelat que molts dels qui el tenen assumit ho negarien si se’ls demanés.

Cada vegada és més habitual que pares exigeixin d’aprovar un alumne que objectivament no s’ho mereix, amb arguments com: “tot plegat, aquesta matèria no li servirà per a res”, o “li destaroteu els plans, i també a la família”, o “ja li ha servit de lliçó, ja ho ha après”, ignorant que excepte alguns casos (que hi són) cap professor no suspèn gratuïtament, i que a cap no li agrada fer-ho.

I també pares que organitzen vacances familiars prescindint dels compromisos escolars dels fills, privant-los de complir amb les seves obligacions.

Per què passa això? Quin concepte de l’ensenyament deuen tenir aquests pares? I del seu fill? I de la seva formació? I de la seva educació? I del compromís?

És evident que la dinàmica social fa que aquestes conductes es vegin normals. I es evident també cap a quina mena de societat ens porten.

publicat el 28-08-2015

ni educar ni ensenyar (21)

No se salvarà la llengua només amb la independència. Caldran lleis, usos i actituds molt ben portades per a assegurar la pervivència del català. No és una especulació, ho diuen els sociolingüistes, els sociòlegs i els lingüistes. Diguin el que diguin els polítics, aquest és l’únic diagnòstic creïble i amb fonament, el diagnòstic dels especialistes en la matèria.

Però si se salvés la llengua, en quin estat perviuria? És evident la degradació que sofreix en les seves estructures més profundes i definitòries; l’assimilació al castellà és molt més ràpida i intensa del que podria semblar (i això també ho diuen els especialistes).

Per això és tan preocupant la formació lingüística dels mestres, la correcció amb què parlen als nens. Molts pares estan alarmats perquè la influència de l’escola està deseducant lingüísticament els seus fills, que es contaminen de les irregularitats de la parla dels mestres (i també de les dels altres nens, als quals els mestres no volen o no saben corregir). Alhora, els professors de les facultats d’educació estan alarmats per la desídia i la incúria lingüística dels futurs mestres, que no volen ser corregits ni corregir-se.

Això és així, sens dubte. No és cap exageració. I, indubtablement, és clar on ens porta.

 publicat el 27 d'octubre

ni educar ni ensenyar (8)

No hi ha ningú que no s’adoni que a l’ensenyament hi ha mala maror. Acusacions, mitges veritats i mitges mentides van en totes direccions. Però segurament són pocs els qui han volgut (o han pogut) indagar quina és la realitat objectiva.

Rere el conflicte, complex i múltiple, hi trobarem uns sindicats més preocupats pel gremialisme i per mantenir el seu estatus que no pas pels objectius sindicals i pedagògics.

Hi trobarem una administració prepotent amb criteris més empresarials que pedagògics, de resultats “efectius” (mesurats en nombre d’aprovats), i sobretot econòmics.

Hi trobarem uns professors ja cansats de lluitar per l’ensenyament públic, que han anat veient com l’administració els obstrueix la feina; i uns professors encara amb ànims als quals només es posen pals i més pals a les rodes. I uns professors interins i substituts amb unes condicions laborals vergonyoses. (I uns de “funcionaritzats” en el pitjor sentit del mot):

Hi trobarem uns pares que majoritàriament han abdicat de la seva funció però volen imposar-se al professors, centres i mètodes.

I, al capdavall, hi ha els alumnes, víctimes d’una situació insostenible que només es pretén adreçar amb exabruptes improvisats.

Matisos i excepcions, molts. Però el mapa és aquest.    




26 - 03 - 2010

ni educar ni ensenyar (6)

No hi ha empresa o institució que no procuri ser el màxim d’eficient, que no s’esmerci a treure el màxim rendiment dels seus actius, que no vagi adoptant tot allò que li procura guanys, prestigi o eficàcia. No hi ha cap entitat que conscientment es gestioni de la manera més perjudicial i negativa per la seva tasca i els seus resultats.

Bé, sí. N’hi ha una: El Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.

I cada any en aquestes dates això es fa palpable i és viscut amb angoixa, ràbia i impotència en un gran nombre de Centres d’Ensenyament.

Ara que es van coneixent els destins dels professors pel curs vinent i les possibilitats de molts d’ells de continuar al lloc on han treballat els darrers anys, molts Centres veuen perillar la continuïtat dels seus equips, d’una feina i d’uns projectes. Cada any la Generalitat desmunta equips humans compactes i coherents que han donat mostra d’un treball eficaç i positiu. I ho fa contra la pedagogia, la qualitat, el prestigi dels Centres i  l’estabilitat laboral. Les raons són d’un legalisme i corporativisme absurds que passen per davant de la pedagogia, de la qualitat d’ensenyament i de qualsevol projecte pedagògic; tot anorreat per la ceguesa de la irracional política del Departament.

05 - 06 - 2009

ni ensenyar ni educar (1)

No ens deixen ensenyar. Ni educar. Així de ras i curt i contundent: El sistema educatiu cada vegada posa més difícil, si no impossible, la tasca de l’educador i del pedagog. Parlo sobretot del que conec, d’allò que ara en diuen “Educació Secundària Postobligatòria”.

Venim d’un món educatiu que per la seva estructura, la seva tradició i la seva gent podia haver estat realment interessant, engrescador i fins i tot modèlic. Només faltava entendre-ho i potenciar-ho, fer créixer aquell germen. Però no. Cada any que passa són més grans i més contundents les traves a poder fer unes classes vives i viscudes.

¿Com es pot transmetre passió, desig de saber i amor al coneixement si s’està sota l’espasa de Damocles d’un examen com la selectivitat (absolutament inútil i sobrer), de l’obligació de complir un programa sovint indefensable, de l’exigència d’establir al setembre un programa de tot el curs que s’ha de complir escrupolosament, de la burocràcia i les traves que posa el mateix departament d’ensenyament?

¿Com es pot ensenyar de debò dins un sistema que posa el despatx per davant de l’aula, l’inspector per davant de l’alumne, la rutina per davant de la creativitat, la llei per davant de la realitat i la vida?

La resposta és simple: No es pot.

12 - 09 - 2008